25/05/2022 | 06:00
Segons un estudi de Carolina Villacampa, de la Universitat de Lleida (UdL), el 40,01% dels universitaris haurien patit assetjament predatori o stalking, una conducta que defineix com la “reiteració de comportaments que fan la víctima objecte d’una atenció indesitjada, com ara temptatives de contactar-hi per telèfon mòbil, per correu electrònic o per altres mitjans, deambular prop de casa seua o del seu lloc de treball, seguir-la… provocant por o intranquil·litat”. Interessant, aquesta dada: només el 13,1% es van autoidentificar com a víctimes de stalking. Els altres estudiants que havien patit assetjament predatori no tenien consciència de la pròpia victimització. Inquietant: com és que el nivell de tolerància respecte a les relacions tòxiques i/o delictives és tan alt?
Si cada any s’ha de seguir recordant que “No és no”, és perquè el consentiment és un tema complex, sobretot en casos de relacions desiguals. En el món de la docència es produeix el que s’anomena l’efecte tarima: és habitual que el professorat generi una certa fascinació entre els seus estudiants, perquè qui té el dret a la paraula i porta anys construint els seus discursos, disposa d’una mena de “vareta màgica” que, en certs casos, pot ser utilitzada per dur a terme abusos de poder. En les últimes dècades, hem vist denúncies que provenien de l’educació primària i secundària. El món universitari, en canvi, fins fa poc, semblava que n’havia quedat al marge. Segurament hi deu haver influït el fet de ser un àmbit on conviuen persones majors d’edat, però cal tenir en compte que les relacions de poder a l’acadèmia solen ser molt més subtils i difícils de visibilitzar perquè, en la majoria dels casos, no comporten violència ni coacció física.
Patriarcat, racisme o classisme dins el santuari del pensament crític? Doncs sí. I no ens hauria de sorprendre
Ho hauríem de dir ben clar: el món universitari forma part de la societat, i, si en aquesta última hi ha un patriarcat o un racisme estructural, en el món dels estudis superiors també. Però ens costa fer aquest reconeixement. Patriarcat, racisme o classisme dins el santuari del pensament crític? Doncs sí. I no ens hauria de sorprendre. Si la flama de la cultura es propaga per aquest medi, les clavegueres del sistema també, i cada vegada hi ha més veus que no estan disposades a acceptar la idea que la roba bruta s’ha de rentar dins de casa.
En aquesta línia, cal esmentar el reportatge “Metoo a la universitat”, d’El Periódico, on unes 25 professores i investigadores de diferents centres denuncien haver patit violències de gènere. Aquesta catarsi mostra que les tragèdies personals, en el moment en què les posem en comú, generen lluita col·lectiva. La universitat és una instància clau de la reproducció social. Però, evidentment, aquest poder d’influència també el pot exercir per produir curtcircuits en el paradigma dominant. És impossible escoltar aquestes dones i no passar immediatament a revisar els nostres programes docents i els aparells conceptuals que utilitzem, però també el funcionament de les jerarquies que imperen dins aquesta institució. En el llibre d’Ángela Bernardo, Acoso. Metoo en la ciencia española, s’indica que l’exèrcit i l’acadèmia, per la seva marcada naturalesa jeràrquica, serien dos dels espais amb més presència de violència de gènere.
En el reportatge d’El Periódico no s’afirma que la universitat estigui infestada d’assetjadors, però sí que el seu ecosistema ha afavorit la impunitat. Cal obrir portes i finestres i deixar que els grups minoritzats es puguin expressar. Aquest és un dels reptes principals si és que de debò es vol assolir la tan proclamada excel·lència. Si ho fem, el que escoltarem, d’entrada, no ens reconfortarà. En el reportatge, s’afirma que el món universitari està constituït per un “ADN feudal que determina les relacions entre les persones i afavoreix la desigualtat de gènere, de raça i de classe”. I no és una exageració: és simplement la percepció que fàcilment pot tenir qui mira la realitat des dels seus marges.
L’ecosistema universitari ha afavorit la impunitat. Cal obrir portes i finestres perquè els grups minoritzats es puguin expressar
Rosa Cerarols, de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), descriu el món acadèmic com un “marc molt jerarquitzat i competitiu on sembla que hagis de fer un mar de favors per mantenir la teva plaça. Qui denunciarà el seu director de tesi? No hauríem de retre homenatge a un catedràtic, però es fa, i molt. És dret feudal”. Una altra professora, en aquest cas de la Universitat de Barcelona (UB), explica que, després de denunciar el seu catedràtic per assetjament i calúmnies sostingudes al llarg de 10 anys, la van fer passar per una mediació traumàtica i inútil, que va accentuar el seu aïllament dins una àrea on era l’única dona: “Els meus companys em giraven la cara. Crec que molts tenen privilegis que temen perdre. La universitat és una institució medieval, i no volen deixar de ser cavallers de la taula rodona. En el millor dels casos, han mirat cap a un altre costat”.
Al març del 2020, Eva Bussalleu, de la Universitat de Girona (UdG), també va fer públic el seu cas. La seva actitud va generar xarxes de suport, però el preu que va pagar va ser molt alt. En aquells moments estava embarassada: “Vaig patir sagnats; el que porto pitjor és que podria haver perdut el meu fill”. Tanmateix, es manté ferma i mira cap al futur: “L’assetjament encara és sistèmic, i la falta de resposta, també. Jo només espero que es prenguin mesures eficaces i que tota aquesta injustícia i sofriment serveixin d’alguna cosa, que les noves generacions no hagin de passar pel mateix”.
Per què he decidit escriure aquest article? Per la confluència de dues vivències. La meva filla acaba de fer 16 anys. La nit de carnestoltes volia anar, per primera vegada, a una discoteca, concretament a una que és a la Farga, un barri de Banyoles. Els plans no li van sortir com esperava. Finalment, no hi va acudir. Aquella matinada van violar dues noies que sortien d’un local d’oci d’aquella zona. Segons el cap de la Regió Policial de Girona, “van sortint casos; no hi ha cap de setmana que no t’aparegui una o dues víctimes”. Pocs dies després, surt als mitjans de comunicació que alumnes de diferents promocions del grau de Filosofia de la UdG es van sentir assetjades per un dels seus professors. La Comissió Interna que ho havia estat avaluant va determinar que, segons el Protocol, no hi hauria evidències d’assetjament, tot i reconèixer que les estudiants es van sentir incòmodes.
Un estudi del 2008 va mostrar que el 65% dels universitaris havien patit o coneixien alguna situació de violència de gènere
Aquest tipus de Comissió està regida pel principi de confidencialitat. El que sabem del cas prové de les xarxes, dels mitjans de comunicació o de les converses de passadís. La catedràtica Rosa Valls, que en un estudi del 2008 va mostrar que el 65% dels universitaris havien patit o coneixien alguna situació de violència de gènere en els àmbits de l’alumnat, de la docència/investigació o del PAS, ha explicat les dificultats que va tenir aleshores per poder fer aquesta recerca, però també les que encara hi ha avui perquè es publiquin les dades sobre el tema. Considera que la informació d’aquestes comissions internes s’hauria de fer pública, amb les dades personals anonimitzades, però alhora ben contextualitzades.
Després de més de mig any d’investigació, la Comissió Interna de la UdG va comunicar el seu veredicte a les parts implicades, quan només faltaven dos dies per a les vacances de Setmana Santa. Aquest fet tan sospitós encara ofereix més arguments perquè en continuem parlant un cop represes les classes. Tot plegat és dolorós, en soc conscient, i molt complex. Per a uns, el dret a l’honor té més pes perquè una instància interna de la UdG ja s’hi ha pronunciat. Però espero que s’entengui que, si donem per suposat que les sentències judicials poden ser criticades, no ha de ser pas diferent en aquests altres casos.
Un altre element de pes per no deixar-ho córrer encara és que, segons el Protocol, les parts implicades tenen “el dret d’estar acompanyades per una persona de la seva elecció, incloent-hi representants sindicals o assessors legals”. Però, si només una de les parts utilitza aquest dret, el procediment segueix essent vàlid? Si aquest ha sigut el cas, no hi hauria hagut igualtat d’oportunitats. Un professor té més recursos que unes estudiants. Està garantit el dret a l’assessorament legal gratuït per emular la funció dels advocats d’ofici?
A l’últim, si el que apareix publicat en els mitjans és cert, més enllà del fet de si aquest cas encaixa o no amb la definició d’assetjament del Protocol de la UdG, no disposem d’altres instruments per fer front a una conducta reiterada en el temps que, com a mínim, ha incomodat algunes estudiants de diferents promocions? És clar que sí, però falta voluntat i/o compromís. I, per tant, n’haurem de seguir parlant, per totes i tots: per les filles, les estudiants, les professores, les dones del PAS i, sobretot, per les que ja no hi són, però també per impulsar noves formes de masculinitat.
