21/08/2022 | 09:37
El secretari general de Comunistes i el president d’ERC ens han regalat, amb so de bombo i platerets, un article (no sé si d’estiu o ja de rentrée política) que, després de llegir-lo i rellegir-lo diverses vegades, crec que l’única notícia nova que ens dona és que continuaran, i probablement ampliaran, la seva col·laboració, actualment ja existent.
Amb l’objectiu estratègic, ens diuen cap al final (i també al titular de l’article): “De la consecució de la República catalana socialment justa”. Tanmateix, no ens diuen (cosa important) si això serà de forma unilateral, o en el marc de la República espanyola, o en el d’una confederació de repúbliques ibèriques. Deixen que el lector s’imagini el que més li convingui. Però, vaja, la història ja ens ha demostrat que la República catalana en el marc de l’espanyola no és possible. I que la confederació de repúbliques ibèriques, ara com ara, no és possible (excepte, potser, a Euskadi i, més a llarg termini a Galícia), no perquè no hi hagi gent federalista a la resta de la Península, sinó perquè no tenen ni la força ni l’organització per aconseguir-ho. I no crec que Portugal vulgui entrar en aquesta història.
Quan parlen de la proclamació de la República catalana per Francesc Macià, potser caldria fer un parell de precisions importants. Primera, el 14 d’abril Macià proclama la República catalana abans de la proclamació de la República a Madrid, considerant que existirà en un estat federal, cosa que la República espanyola mai no va permetre, i comença a actuar com un estat propi i independent. Segona, el 17 d’abril, una delegació del Govern provisional espanyol (amb dos catalans de tres, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer) fa un pacte amb Macià pel qual la República catalana es rebateja amb l’ambigu nom de la Generalitat de Catalunya (que ni tan sols respecta el nom històric de la Diputació del General). Particularment crec, i evidentment és discutible, que la història ha demostrat que Macià es va equivocar. Però, vaja, després Companys va acceptar sense problemes aquesta situació.
És realment molt curiós que, quan parlen dels “exemples que demostren el compromís del comunisme català amb els valors del republicanisme i el dret d’autodeterminació” facin referència a Joaquim Maurín, Andreu Nin i Joan Comorera, cap dels quals no va ser un referent per al comunisme oficial de l’època (estalinista). Més aviat van patir-ne les conseqüències, particularment els dos darrers. I que quedi clar, simplement ho trobo curiós, però me n’alegro perquè en això coincidim: també són referents per a mi.
Després diuen: “Més endavant en el temps, no podem oblidar el paper central en la lluita antifranquista que va desenvolupar el PSUC durant els anys seixanta i setanta, [cosa que] el va portar a convertir-se en el partit de referència per a moltíssimes persones en la lluita pels drets socials, però també per l’alliberament nacional de Catalunya. I això va ser així, precisament, perquè el PSUC va saber fer de les dues lluites una de sola”. Crec que això és només parcialment cert, i particularment en els anys seixanta i primers setanta (per exemple, amb la defensa de Solé Barberà d’un dels acusats del procés de Burgos el 1970). Però les coses canvien quan es veu proper el final de Franco (no pas del franquisme, malauradament), i un dels primers símptomes importants és quan el PSUC, i al seu darrere la majoria de l’Assemblea de Catalunya, decideixen no donar cap mena de suport, sinó més aviat boicotejar, qualsevol solidaritat i mobilització contra la condemna a mort de Salvador Puig Antich que va ser executat pel franquisme el 2 de març de 1974. Una cosa molt difícil d’acceptar encara ara.
I després arriba la traca final: el PSUC, via Carrillo i el PCE, entra de ple en l’acceptació de la reforma del franquisme, de la monarquia borbònica nomenada per Franco, d’una Constitució no plenament democràtica, entre altres coses, perquè va estar condicionada totalment pel deep state franquista (aparells militar, policíac, judicial, alts funcionaris…), el qual, d’altra banda, va ser també amnistiat de totes les barbaritats comeses, al mateix temps que s’amnistiava, amb comptagotes, una part important dels que s’havien oposat a la dictadura.
I després, juntament amb els sindicats que també havien acceptat aquesta situació (CCOO, la UGT, que ara i des de ja fa temps reben sucoses subvencions de l’Estat), van acabar signant els Pactes de La Moncloa, el començament del neoliberalisme a l’Estat espanyol, és a dir, l’acceptació de les mesures econòmiques, socials i sobre el mercat de treball que afavoreixen els beneficis del capital, i arraconen els treballadors a uns salaris insuficients i unes condicions de treball cada vegada pitjors. I això encara continua.
Espero i desitjo que aquesta col·laboració entre Comunistes i ERC ens permeti arribar, com més aviat millor, a la República catalana i, per tant, deixar de ser dependents d’un Estat espanyol corcat i sense cap alternativa realment democràtica, ni ara, ni mai. Recordem la història! I no podem, ni hem d’esperar que es proclami la república espanyola federal o la confederació de les repúbliques ibèriques, perquè això no passarà mai. Si es vol que, ara i més endavant, el nostre país tingui un futur econòmic, social, cultural, lingüístic, energètic, ambiental, etcètera, no s’hi val a badar. S’ha de posar fi a la nostra dependència de l’Estat espanyol, i això vol dir aconseguir la república catalana. Si pot ser avui, millor que demà. I, evidentment, quan la tinguem, com a bons republicans, practicarem la solidaritat, la fraternitat i l’internacionalisme amb tots els pobles del món i, molt particularment, amb els de la península Ibèrica.
