Crític Cerca
Notícies

Totes les claus sobre el trencament d’Arran

Catorze assemblees de l'organització de joves de l'esquerra independentista han decidit crear un nou espai polític, que han batejat com a Horitzó Socialista: d'on ve la ruptura i quines conseqüències tindrà?

25/07/2022 | 06:00

La portaveu d'Arran Adriana Roca en una roda de premsa el 2021 / ACN

Són temps de debat i de convulsió política a Arran. El diumenge 17 de juliol, 14 assemblees d’aquesta organització de joves de l’esquerra independentista (EI) feien pública la creació d’un nou espai polític anomenat Horitzó Socialista. Un espai que, per xarxes socials i a través de la seva web, es presenta com “l’òrgan de difusió i reflexió del jovent comunista dels Països Catalans”. En paral·lel a aquest anunci, Arran publicava un comunicat que definia els fets com a “escissió d’una part de l’organització” que respondria a motius “ideològics i estratègics”: es tractaria d’un seguit de militants “que no comparteixen el projecte de l’Esquerra Independentista”.

Tanmateix, quines són les causes profundes del conflicte? Forma part de la constant històrica de ruptures i de retrobaments dins de l’esquerra independentista? Hi pot haver rèpliques a la CUP o en altres espais? CRÍTIC ha parlat amb membres d’Arran i d’Horitzó Socialista, així com amb els historiadors Joan Roger i Juli Cuéllar, especialistes en la trajectòria del moviment juvenil independentista, per analitzar les causes i conseqüències de la ruptura.

Quines són les diferències entre Horitzó Socialista i Arran?

Segons consta a la seva pàgina web, Horitzó Socialista té la voluntat de ser un òrgan de difusió i reflexió que trenqui “amb les limitacions que suposen el nacionalisme i l’interclassisme”, les quals, consideren, són “eixos vertebradors” de moviments “com el d’alliberament nacional [català] o del Moviment Comunista d’Espanya”.

Amb l’objectiu de desplegar el que anomena “projecte socialista”, aquest nou espai estableix quatre principis bàsics: el fet de situar “la lluita entre dues classes irreconciliables –el proletariat i la burgesia– com a motor de la història”; la necessitat d’assegurar “la independència ideològica i organitzativa” del proletariat; la presa del poder polític per part de la classe treballadora –entès com “la construcció d’un poder propi que s’imposi al poder burgès i que li extregui el control dels mitjans actuals”–, i, a l’últim, la “dictadura del proletariat”.

“No veiem la qüestió nacional en els termes nacionalistes que planteja l’esquerra independentista”

Alane D. Chaparro, membre del Consell Editor d’Horitzó Socialista, explica a CRÍTIC que la discrepància de fons és que “no acabem de veure la qüestió nacional en els termes nacionalistes” que, al seu parer, defensa l’esquerra independentista. “La fórmula de voler una independència amb diferents moviments socials i amb la ciutadania en abstracte sense generar un poder propi ha fallat. L’alliberament nacional ha de passar per la independència política i per construir un poder propi com a classe, un fet que segurament mai no havia estat en el moll de l’os de l’esquerra independentista”. És per això que Chaparro sosté que el procés de trencament s’inicia “quan una part de la militància vol aprofundir en la crítica a l’estratègia històrica de l’esquerra independentista i la unitat popular; fonaments que s’havien situat com a inqüestionables”.

“Horitzó Socialista relega la lluita nacional i per l’alliberament sexual i de gènere”

“Partim de la idea que s’ha de poder parlar de tot i debatre de manera horitzontal”, replica Marina Gispert, portaveu d’Arran. “Però, sobretot, hi ha d’haver voluntat d’arribar a consensos i avançar”. Segons explica, l’organització comparteix algunes de les crítiques que planteja Horitzó Socialista a l’esquerra independentista, però considera que el nou espai polític situa el socialisme “com a únic eix que els permet apropar-se a un horitzó revolucionari”, mentre que “relega” la lluita nacional i per l’alliberament sexual i de gènere. Aquest fet, diu, representa “un canvi de rumb estratègic” que la majoria de la militància no assumeix. “Els nostres fonaments –la indestriabilitat entre la lluita nacional, el socialisme i el feminisme– ens segueixen semblant els adequats, i no s’aposta per un replantejament de tot el projecte”, rebla.

Acció d'Arran davant la seu del PP / ACN

Quins són els antecedents de la ruptura?

El debat intern fa mesos que dura. Però el moment clau en aquesta crisi es va produir al març d’enguany, quan una militant de l’assemblea d’Arran València va escriure un article publicat a L’Accent i anomenat “Carta oberta al jovent comunista”. En el text, feia paleses les diferències ideològiques dins l’organització entre un bloc de caràcter socialista –que, segons l’escrit, representarien la secció valenciana, juntament amb 25 assemblees més– i un bloc oficialista –que, sempre segons aquest text, liderarien la direcció de l’organització i altres assemblees, principalment les que formen part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Arran València reprovava “l’assenyalament i combat” contra els militants que plantejaven les crítiques.

Marina Gispert explica que la publicació de l’article va suposar un punt d’inflexió, “no només perquè representava una crítica al projecte de l’esquerra independentista, sinó perquè traçava una línia divisòria entre el que entenia com a “militants comunistes” i els que no ho són”, puntualitza. “Això és el més problemàtic, perquè deslegitima tots els espais de debat i genera un mur“, hi afegeix, i recorda que la base teòrica de l’esquerra independentista és també marxista. Segons Gispert, és des de llavors que “repunta la tensió”, es polaritzen les postures i “cada cop costa més arribar a consensos”.

Per a Horitzó Socialista, existia un ‘bloc nacionalista’ i un ‘bloc socialista’ dins d’Arran

Quatre mesos després, s’ha materialitzat una ruptura que no ha estat circumscrita només a una zona del territori. Les assemblees d’Arran que impulsen el nou espai tenen implantació en bona part dels Països Catalans: hi ha tres nuclis de Barcelona (el Clot, Sagrada Família i Ciutat Vella), dos del País Valencià (Vila-real i València) i diverses ciutats i comarques del Principat, com Mataró, Viladecans, l’Hospitalet de Llobregat, Reus, l’Alt Urgell, Castelldefels, el Baix Empordà i l’Alt Empordà. Són 14 de la cinquantena d’assemblees que Arran esmenta a la seva web.

En una línia similar a la que expressava la “Carta oberta al jovent comunista”, Chaparro concreta que “el punt d’inflexió es va produir dos anys enrere”, en una trobada nacional d’Arran on es va donar una confrontació “més explicita” que, al seu parer, evidenciava la presència “d’un bloc nacionalista i d’un bloc socialista” dins de l’organització de joves. Així mateix, assegura que els membres del nou espai polític van “seguir totes les vies per vehicular el debat dins l’organització”, però no va ser possible, diu, perquè es van produir “vetos i censures que van acabar limitant la mateixa activitat política”. “Se’ns retreu que volem generar una escissió, però no ha estat a l’ús”, assegura.

“Es podien assumir els consensos o, per contra, voler imposar nous plantejaments estratègics fins a la sacietat”, apunten des d’Arran

Per contra, Gispert apunta que “no és la primera vegada que sorgeixen crítiques i el nostre deure com a organització és trobar la manera d’abordar-les col·lectivament als espais interns”. Tanmateix, afirma que el debat es va produir i que, després de constatar que la majoria de la militància no acceptava el que considera una “esmena a la totalitat” per part dels impulsors d’Horitzó Socialista, hi havia dues possibilitats: “Es podien assumir els consensos, o bé no assumir-los i voler imposar els nous plantejaments ideològics i estratègics fins a la sacietat”, diu. “El perill d’això, però, és que s’acabin reproduint dinàmiques fraccionàries i de bloqueig“. També admet que el trencament a Arran no és “l’opció ideal”, malgrat que li sembla honest “en el moment que conclous que l’esquerra independentista no és el teu projecte”.

Pancarta conjunta de Maulets i de la CAJEI, l'any 2012 a València. / Joan Banjo

El trencament tindrà rèpliques a la CUP o a la resta de l’esquerra independentista?

Les escissions i els reagrupaments en les organitzacions de l’esquerra independentista han estat una constant històrica des dels anys setanta. Arran, de fet, sorgeix l’any 2012 a partir del procés d’unificació entre les Coordinadores de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) i Maulets. Posteriorment, el 2018, una part de la militància, més propera al que havia representat Maulets, crearia una altra organització de joves, La Forja. Així doncs, ja abans de l’escissió d’Horitzó Socialista, dins de l’espai de joves de l’EI hi convivien dues organitzacions: Arran i La Forja.

Tot plegat… tindrà rèpliques en altres espais polítics o sindicals de l’esquerra independentista? Alane D. Chaparro explica que “no és un fet casual” que els canvis en l’estratègia de la unitat popular es plantegin des de les organitzacions juvenils. “El jovent acostuma a ser punta de llança d’aquests processos”, apunta. Així mateix, adverteix que aquesta dinàmica que s’ha materialitzat dins d’Arran s’està produint també en el si d’altres organitzacions de l’esquerra independentista, “com Endavant, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) o la CUP”.

Juli Cuéllar: “Tard o d’hora, influirà sobre la marca politicoelectoral de l’esquerra independentista”

Per la seva banda, l’historiador Juli Cuéllar considera que aquest trencament dins l’espai juvenil vaticina “una sacsejada interna dins la CUP“. “Que una organització de joves, que és tan referencial i que té presència a les comarques on també hi és la formació, implosioni, tard o d’hora també influirà sobre la marca politicoelectoral de l’esquerra independentista”, rebla. Cuéllar, que durant els anys noranta va militar a les JIR i a Maulets, ha desenvolupat un dels capítols d’Història de l’esquerra independentista (Tigre de Paper) dedicat a les organitzacions juvenils.

Segons la seva anàlisi, el que ha succeït en el sector juvenil reflecteix “les contradiccions” del darrer cicle polític, immers en un context convuls, on s’han comès, diu, “errors estratègics”: des d’haver permès la investidura del president Pere Aragonès, un fet que ha situat la CUP “en la marginalitat dins del joc parlamentari”, fins a l’impacte de la repressió que ha patit l’independentisme des del 2017, l’esgotament producte del procés, el “rearmament” de l’Estat i de l’esquerra espanyola, l’autonomisme i l’emergència de noves pautes de relació social, “que trenquen amb els espais de socialització que havien permès als sectors juvenils de l’esquerra independentista penetrar d’una manera molt àmplia”.

Per contra, Marina Gispert considera que el trencament que s’ha produït a Arran no tindrà rèpliques a les altres organitzacions. “Encara que puguin sorgir crítiques semblants, vull pensar que el resultat serà diferent”, exposa. “La nostra experiència ha de servir perquè en els altres espais es pugui abordar la problemàtica com abans millor i trobar punts en comú”.

Joan Roger: “La ruptura no traspassarà l’àmbit juvenil”

En la mateixa línia se situa l’historiador Joan Roger, autor del capítol “Revolta amb accent juvenil. De les Assemblees de Joves a Arran” dins el llibre Història de l’esquerra independentista. Roger explica que en algunes organitzacions de l’esquerra independentista “tinc entès que també hi ha hagut intents de crear aquest corrent, però han resultat molt minoritaris i no han guanyat cap dels debats”. És per això que aquesta ruptura, creu, “no traspassarà l’àmbit juvenil”.

Quines influències té Horitzó Socialista?

Algunes veus han considerat que Horitzó Socialista ha estat molt influenciat pel Moviment Socialista del País Basc i, particularment, per la seva organització juvenil, denominada GKS. De la mateixa manera, aquest espai va néixer d’una escissió de l’organització juvenil de Sortu, Ernai, i l’acusava d’adoptar “posicions reformistes” que al seu parer serien “incompatibles amb la revolució socialista”.

Al respecte, Chaparro exposa que existeixen “similituds històriques” entre els moviments d’alliberament nacional català i basc, d’on han sorgit tant la GKS com Horitzó Socialista, i reconeix que el moviment socialista basc suposa “un aprenentatge”, però assegura que el nou espai polític també està en contacte amb altres organitzacions “que entenen el procés socialista com un procés en si mateix”. “No s’ha produït un emmirallament acrític, com es vol fer creure, ni estem creant una GKS 2.0; això obeeix a una voluntat d’infantilitzar-nos“, apunta.

Es pot reconduir el trencament, o és irreversible?

A data d’avui, la ruptura entre Horitzó Socialista i Arran sembla definitiva i podria anar un pas més enllà del que han estat les escissions que històricament s’han produït dins l’espai de l’esquerra independentista. L’historiador Joan Roger, de fet, opina que aquest trencament “té molt poc a veure amb els que s’havien produït prèviament”, i considera que Horitzó Socialista “neix amb molt poca voluntat de seguir formant part del mateix espai polític“. “Se sortirà d’aquest marc”, rebla.

I, en certa manera, Alane D. Chaparro ho confirma, ja que no creu que Horitzó Socialista pugui organitzar-se dins del marc de l’esquerra independentista, “tant pel posicionament d’Arran com pel nostre”. Això no vol dir, però, que l’òrgan no es defineixi com a independentista o que no tingui com a marc els Països Catalans: “El nostre marc territorial són els Països Catalans, i això ho mantenim per l’aplicació que té el nostre projecte. Hem aconseguit apel·lar al conjunt del territori”, apunta.

També nega la voluntat d’Horitzó Socialista d’emmarcar-se en una organització a escala estatal: “Hi ha un trencament amb el moviment català d’alliberament nacional i la voluntat de crear un moviment socialista propi, però no sota un paraigua estatal ni rere una petja d’altres moviments socialistes, com s’ha dit”.

Si l’apropament entre els dos espais en un futur pot ser una realitat o no, es veurà amb el pas del temps. De totes maneres, Marina Gispert, d’Arran, recorda que en molts altres moments “ens hem tornat a ajuntar amb gent que havia marxat del projecte”. Tanmateix, la manera com s’ha produït el trencament –”sense previ avís i de manera pública, sense marxar de l’organització però fent-ho de facto“– ho pot dificultar. “La militància ho ha rebut malament, i, si en un temps ens volem retrobar, aquestes coses s’hauran de fer d’una altra manera“, adverteix.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies