Crític Cerca
Opinió

Perdre la vida en una espera

El temps és utilitzat com a mètode de dominació i de subjugació perquè inculca en el pacient el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela a qui espera

28/10/2022 | 06:00

Una de les situacions comunes i concretes que qualsevol membre de la classe treballadora coneix en el seu dia a dia per accedir a drets essencials o per cobrir necessitats quotidianes és l’espera. L’eterna i tediosa espera. Ja sigui en una llista inacabable per entrar a un quiròfan, en una cua per agafar número a l’oficina de l’atur o en una andana tot esperant l’arribada del tren que et porta a la feina. Esperes que no són un fenomen natural, sinó una eina del sistema per doblegar els més humils, i que porten associat un enorme cost personal i emocional per a tot aquell qui les sofreix pacient, resignat i inerme.

Javier Auyero, autor del llibre Pacientes del Estado (Eudeba), assegura que les esperes són un mètode del sistema per dominar la gent senzilla. El temps és utilitzat com a mètode de dominació i de subjugació perquè inculca en el pacient el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela a qui espera. Però no és un temps perdut per al dominador, ja que adoctrina i descoratja. Segons el sociòleg francès Pierre Bourdieu, “fer que la gent esperi… retardar sense destruir l’esperança… ajornar sense decebre totalment… és part integral del funcionament de la subordinació”.

“El temps és utilitzat com a mètode de dominació i de subjugació perquè inculca en el pacient el seu lloc a la societat”

Un d’aquests no llocs de trobada de la classe treballadora és als trens de Rodalies i a les parades dels autobusos de les zones rurals. Espais de reflexió i de desesperació. Els moments d’espera en el transport públic ocupen molt del temps no productiu de les persones treballadores, un temps que de vegades sí que és destructiu perquè anestesia l’esperança. Un espai que alimenta la incertesa i compassa el pensament il·lusori.

En les bombolles privilegiades, el mal funcionament de les infraestructures del tren de Rodalies és assimilat com un bé productiu que els és aliè a la seva quotidianitat. No cal perdre gaire temps a solucionar un problema que només ocupa i preocupa els dels estrats més desfavorits. Tampoc no és tan greu si han d’esperar 20 minuts més. No és tant en comparació amb la inversió que caldria fer per reduir el temps d’espera de les classes populars. Perquè això s’ha de viure. És el dia a dia de la incertesa de saber si arribaran a temps als seus llocs de treball, de perdre hores de son per fitxar puntuals, de l’angoixa i el fàstic que suposen mirar el rellotge amb la preocupació de qui depèn d’uns altres per complir el deure diari.

El tren de Rodalies forma part de la vida de la classe treballadora de les perifèries. Un cordó umbilical que acosta l’excentricitat de les ciutats als llocs productius. Una artèria que serveix de recreació física de les esperances d’ascens social dels ciutadans dels barris suburbials. El Rodalies representa per a les persones treballadores el vehicle que els porta a la sala d’espera de l’ascensor social, el camí a una entrevista de feina, a la universitat, al seu contracte precari. Tot s’articula a través de les entranyes d’un vagó.

“Les esperes són una eina de dominació que funciona mentre perds el temps a les andanes de Rodalies”

I ja no hi ha llibres. El paisatge humà ha canviat i ara es dibuixa il·luminant les cares de son amb les pantalles dels mòbils. La majoria mira a terra escrutant el calçat dels seus companys de rutina o llegeix al seu smartphone. Algunes d’aquestes mirades es perden en l’horitzó rere les finestres, tot dibuixant en el modest skyline de les ciutats obreres les preocupacions diàries. La història dels barris s’escriu a través dels grafits dels murs que parteixen les ciutats al pas del tren. Una galeria d’art humil que els acompanya en el seu trajecte matutí. Un art accessible només per als seus, que es mostra als de la seva classe i del qual només podran gaudir els qui prèviament han pagat l’abonament del transport.

El tren va ple. Molt ple. Com un ou. S’atura. Obre les portes. Hi entra més gent de la que aparentment semblaria possible abans que arribés a l’andana. Els viatgers que es queden fora lluiten per fer-se un forat i fugir d’una nova espera. Estrebades i empentes per no perdre un lloc que no tenen. L’espai vital passa a ser un privilegi que tampoc no poden permetre’s. Se socialitzen els virus, la tos es contagia. En la voràgine de la parada i l’engegada recordo un programa de televisió de la classe que més diu que s’esforça per aconseguir la seva posició. Era una mena de reality sobre la família Campos (María Teresa, Terelu i la resta de progènie) en el qual mostraven tot tipus de fòbies: a les aglomeracions, als virus, als espais tancats i compartits, a tot el que sigui ocupar espai amb una altra gent que no sigui de la seva. Els acostumats a viatjar en Rodalies no poden permetre’s aquestes llicències, i, si els arriben, els toca vèncer-les.

Observes la boina de contaminació. Hi vas directe. Una sensació distòpica t’embriaga en saber que respiraràs una boina de gasos tòxics que tu no provoques en el teu dia a dia, conscient que seràs el primer a qui responsabilitzaran si un dia, només un, decideixes anar amb cotxe al centre a passar-hi una tarda de lleure, d’aquest lleure del qual a la perifèria no sempre pots gaudir. Arribes a la destinació. Intentes complir els preceptes de l’elogi de la lentitud, de la bona vida. Prendre’t amb calma el trajecte que cada matí has de fer de manera rutinària. Camines tot parant atenció a cada pas per no córrer massa i abaixar els nivells d’ansietat que et provoca un espai tan estressant. Procures pujar per la dreta a les escales mecàniques mentre et concentres en la respiració. Tant se val: els grinyols de les targetes en activar els torns et donen pressa i et treuen d’aquest intent inútil per calmar-te. Corre: t’hem fet esperar, però ara ja sí que depèn de tu arribar a temps. Fins i tot l’entorn treballa per culpar-te i responsabilitzar-te de les conseqüències d’aquesta espera involuntària. Diària. Que desespera i adorm.

* Aquest article d’opinió, publicat originàriament en castellà a ‘La Marea’, apareix al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que ja podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies