12/10/2023 | 06:00
Torna un 12 d’octubre, Festa Nacional d’Espanya, i, amb la seva celebració, patim un any més l’exaltació d’un dels nacionalismes més perillosos que coneixem: el nacionalisme espanyol. Alguns diran que tot nacionalisme és igualment criticable i perniciós, sobretot si és essencialista i excloent, però sembla evident que hi ha nacionalismes que destaquen pel seu caràcter reaccionari i la seva vinculació amb l’opressió política d’altres identitats nacionals.
Aquest és el cas del nacionalisme espanyol, que no només s’oposa a l’autodeterminació d’altres nacions amb les quals comparteix estat sinó que, a més, ha generat la construcció d’una identitat cultural i lingüística de caràcter imperial, la hispanitat, sobre la qual s’han justificat la conquesta i l’espoli de tot un continent. El fet que el 12 d’octubre se celebrés sota el nom del Dia de la Hispanitat durant dècades i que la data triada fos la simbòlica arribada de les naus de Cristòfor Colom al territori que després s’anomenaria Amèrica deixa palès com el procés de construcció de la nació espanyola no es pot separar del supremacisme característic de tots els projectes imperialistes. Sense oblidar que el nacionalisme espanyol actual s’ha erigit sobre una concepció reduccionista de la identitat espanyola, vinculada a posicionaments feixistes, que es van imposar per la força a bona part de la població espanyola durant la dictadura franquista.
Hi ha una revifada de l’espanyolisme més reaccionari que ha estat sempre part consubstancial del corpus ideològic de la ultradreta
Avui, la defensa de la idea de la hispanitat, un projecte que el franquisme va abraçar amb furor, torna amb força per formar part, fins i tot, del discurs d’alguns grupuscles polítics, referents intel·lectuals o creadors de continguts a Internet que s’autodenominen marxistes o comunistes. Aquests, de bracet de tot un seguit d’intel·lectuals reaccionaris, escriptors de best sellers i editorials afins, estan alimentant un revisionisme històric de la Conquesta d’Amèrica que va molt més enllà de netejar la imatge d’Espanya davant el que consideren la “llegenda negra” contra l’Imperi espanyol passat. Amb els seus posicionaments estan, sobretot, donant fonament ideològic, i pseudohistòric, a les postures de l’extrema dreta o la dreta radical espanyolista, amb arrels directes amb el falangisme filofeixista. Es tracta d’una revifada de l’espanyolisme més reaccionari que ha estat sempre part consubstancial del corpus ideològic de la ultradreta o dreta radical espanyola i que ara troba elements de reforçament en l’obra i l’acció de persones que diuen que no són nacionalistes.
La desmemòria històrica i la impunitat com a base
L’onada reaccionària que està patint el món, unida al particular procés de desmemòria històrica i impunitat del franquisme a l’Estat espanyol comandat per les forces democràtiques del règim del 78, han permès la resurrecció de discursos neofranquistes com és la defensa de la hispanitat. Això ha donat com a resultat una indiferència absoluta no només pels crims de la dictadura sinó també per crims que es troben encara més llunyans en el temps i en l’espai, com són els produïts durant la Conquesta. Així s’explica l’èxit popular d’una producció bibliogràfica basada en el més absolut revisionisme històric que ocupa un lloc destacat a les prestatgeries de les principals llibreries de l’Estat i a les llistes de vendes. El revisionisme històric no és només amb el període de la Segona República i la Guerra Civil sinó que abasta també, i potser principalment, obres que, amb major o menor rigor acadèmic, pretenen restar importància a la violència inherent a tota conquesta, presentant com a positius o, si més no normalitzant, processos de colonització que van acompanyats de predació de recursos i d’extermini d’altres poblacions i cultures. Tot un revival d’idees ultramuntanes que ha estat qualificat per historiadors com ara José Luis Villacañas de “populisme intel·lectual reaccionari”.
D’altra banda, l’existència de les xarxes socials i de diversos canals de YouTube amb gran difusió entre el jovent està facilitant la disseminació d’aquestes idees tant entre persones de l’Estat espanyol com de l’Amèrica Llatina. Tot i que sembli paradoxal que a les societats llatinoamericanes es facin ressò d’aquestes idees prohispàniques, que van en contra de la defensa de les seves sobiranies nacionals, el cert és que entre els sectors benestants i les classes dominants de les societats respectives podem trobar un sentiment de defensa de l’exmetròpoli, la famosa Madre Patria, que és una identificació lingüística però, sobretot, cultural i de valors compartits amb la cosmovisió de la dreta i la ultradreta espanyola. Es tracta d’una afinitat cultural, però sobretot de classe, que les classes dominants espanyoles han tractat d’exacerbar per refermar la seva influència política i econòmica a les excolònies.
La hispanitat, una visió compartida
No es poden entendre, per tant, les postures de les dretes radicals que han entrat amb força a la política en els últims anys sense veure l’exaltació del nacionalisme espanyol afavorida per la seva recuperació de la idea de la hispanitat en les seves relacions amb l’Amèrica Llatina i l’ús d’aquest concepte en la guerra cultural contra l’esquerra, sigui espanyola o llatinoamericana. Pels paladins de la hispanitat, aquesta implica un retorn a la defensa dels valors occidentals, eminentment cristians, que els espanyols van portar a l’Amèrica Llatina i que avui serien desafiats, segons la seva lectura, pel bolivarianisme, l’indigenisme, el comunisme o el globalisme anglosaxó. Són els valors que serveixen per construir una suposada comunió ideològica, cultural i política entre les nacions llatinoamericanes i Espanya.
La visió oficial espanyola amb relació a l’Amèrica Llatina està impregnada d’un paternalisme amb trets colonialistes
Darrere la hispanitat i darrere la defensa de la “cooperació natural” entre països que comparteixen lligams d’afinitat lingüística, cultural o una història comuna —edulcorada, això sí— s’ha camuflat la legitimació d’un supremacisme espanyolista que entén les relacions entre Espanya i l’Amèrica Llatina de manera jerarquitzada, malgrat els discursos en sentit contrari, on Espanya hauria tingut una funció civilitzatòria i ha de continuar tenint un paper central en el decurs de la política d’aquells països. Tant el projecte de la Iberosfera presentat per Vox el 2020 per establir línies de cooperació entre les ultradretes d’ambdues ribes de l’Atlàntic com la tasca d’influència que la Fundació FAES del PP ha fet des de l’any 2002 entre les elits llatinoamericanes parteixen d’aquesta mateixa intenció de crear una comunitat de valors compartits en lògica reaccionària que afavoreixi la penetració de la influència espanyola en les polítiques nacionals respectives.
No obstant això, aquesta voluntat d’influència no s’observa només en la dreta hispànica. La visió oficial de les autoritats espanyoles, compartida per tots els governs del PSOE i del PP, envers els països del continent llatinoamericà i caribeny, es troba també impregnada d’un paternalisme amb trets colonialistes que es podria inserir perfectament en el discurs de la hispanitat. Aquesta visió és clarament delineada en alguns dels documents que marquen les coordenades de la política exterior d’Espanya cap a l’Amèrica Llatina, on des de fa dècades no s’usa la paraula hispanitat sinó Iberoamèrica, un concepte que va substituir el d’hispanitat però que continua deixant clara l’empremta colonial. De fet, per si hi ha dubtes del paper subordinat que Espanya assigna a l’Amèrica Llatina, només cal destacar que un dels eixos que guien la política exterior de l’Estat espanyol en les seves relacions amb el continent americà és la defensa dels interessos econòmics de les grans empreses i de la banca espanyoles en la seva reconquesta dels recursos i mercats de la regió. Unes vegades es fa revestit d’un discurs d’ajut al desenvolupament d’aquelles nacions però, altres cops, el llenguatge és força clar, sense cap tipus d’eufemisme diplomàtic.
La reconquesta de l’Amèrica Llatina i del Carib
I aquí rau el problema principal de la dificultat de combatre el discurs de l’extrema dreta sobre la hispanitat, la indistinció dels seus postulats de la concepció oficial que des de l’Estat espanyol s’ha construït sobre la relació que cal tenir amb els països de l’Amèrica Llatina i del Carib. La Iberosfera de Vox es diferencia molt poc en els seus propòsits de crear una comunitat de valors compartits del que els diversos ministeris d’Afers Exteriors espanyols han promogut amb la creació d’una Comunitat Iberoamericana de Nacions, per exemple. Pot ser que els valors sobre els quals es volen construir no siguin els mateixos i el contingut ideològic sigui reaccionari en el primer cas, però la idea fonamental no és tan divergent: una concepció diplomàtica que veu en els països de l’Amèrica Llatina i del Carib la possibilitat d’exercir una tutela política que afavoreixi els interessos geoestratègics de la classe dominant espanyola.
Es vol exercir una tutela política que afavoreixi els interessos geoestratègics de la classe dominant espanyola a l’Amèrica Llatina i al Carib
Es tracta d’una activitat d’influència que, d’altra banda, té al capdavant de la seva màxima representació, segons l’article 56.1. de la Constitució, la Corona espanyola, la mateixa institució contra la qual moltes de les nacions llatinoamericanes van lluitar per obtenir la seva independència. L’arribada de diverses forces de l’esquerra sobiranista, indigenista o bolivariana als governs de l’Amèrica Llatina del 1998 en endavant va deixar en evidència, però, l’anacronisme de seguir defensant enfocaments neocolonials que connecten amb la tradició de la hispanitat en el context de les lluites antiimperialistes i descolonials del segle XXI.
Combatre el feixisme i els seus hereus de l’extrema dreta actual passa, en primer lloc, per identificar i rebutjar tota expressió de xovinisme, vingui d’on vingui. El nacionalisme essencialista expressat en una frase de Santiago Abascal en el debat d’investidura (“la unidad misma de la patria es anterior y superior a la Constitución misma”) és el terreny fèrtil on creixen idees com la hispanitat, que ara mateix està aglutinant el discurs de la ultradreta de banda i banda de l’oceà, amb curiosos aliats entre la trama roig-i-bruna falsament comunista. Denunciar el caràcter imperialista i neocolonial del projecte de la hispanitat i afirmar rotundament que cap poble no pot defensar el sotmetiment d’un altre sense forjar les seves pròpies cadenes, com va escriure Marx fa 150 anys, és fonamental per barrar el pas a un nacionalisme que crea monstres.
