Ultradreta de barri

Sovint s’acusa la classe obrera de ser la culpable de l’auge de la ultradreta, com si fos ella qui donés el suport principal a les idees autoritàries, xenòfobes i reaccionàries que postula l’extrema dreta. Aquestes conclusions superficials es basen en prejudicis que no sempre estan recolzats en resultats electorals, sinó que solen provenir de la ignorància de la tradició de lluita de la classe obrera i del que passa als barris on viu.

Fins ara, a l’Estat espanyol les dades refuten que la classe treballadora sigui el graner principal dels vots a la ultradreta, però no podem negar que hi ha sectors de la nostra classe que comparteixen el seu discurs. Segurament no tant els seus interessos, ja que sabem que bona part dels dirigents de la ultradreta no provenen d’extracció obrera ni defensen tampoc la classe treballadora, per més que es dediquin a parlar per ella.

L’auge de la ultradreta a tot Europa, amb clars avenços electorals a França, a Suècia o a Itàlia, està posant al centre del debat polític l’anàlisi d’un fenomen que semblava propi d’un passat que no havia de tornar. A l’Estat espanyol, l’entrada del partit Vox al Govern autonòmic de Castella i Lleó i les possibilitats d’un futur Govern de coalició entre el Partit Popular (PP) i Vox al Govern central marquen, també, un horitzó preocupant per a les persones que no volen perdre drets i llibertats.

Una part del debat consisteix no només a analitzar què defensen aquests partits polítics de la dreta radical, amb lligams més o menys evidents amb formacions neonazis o d’ultradreta del passat, que els posicionen en un espectre ideològic obertament filofeixista o, si més no, postfeixista. Les preguntes que també s’intenten respondre, enmig de certa perplexitat, són per què la defensa d’idees clarament reaccionàries, que s’esperarien superades en aquest moment de la història, tornen a emergir i de la mà de qui.

Els perills de la ultradreta d’aparença popular

Malgrat que el seu origen està vinculat a la defensa dels interessos del capital, la ultradreta no sempre s’organitza en partits polítics dirigits per aristòcrates, alts funcionaris de l’Estat, vividors de la política o rics de bressol, com és el cas de Vox. Existeix una ultradreta d’aparença més popular que intenta arrelar en les perifèries a través de la captació de membres de les seves comunitats. Una “ultradreta de barri” molt més perillosa, perquè juga amb la legitimitat d’origen de classe obrera dels seus membres a l’hora de parlar dels problemes que afecten veïns i veïnes. I que, precisament pel fet de viure als barris, coneix quines són les necessitats i els neguits que pot fer servir millor per posicionar-se entre la classe treballadora. A vegades, com demostra l’exemple de l’Hogar Social de Madrid, aprofitant aquestes necessitats per implantar-se a través d’un ajut comunitari que, mentre mostra un suposat perfil social i compromès –en lògica caritativa, això sí–, estén les seves idees xenòfobes i ultramuntanes.

Existeix una ultradreta d’aparença més popular que intenta arrelar en les perifèries

A la ciutat de Barcelona tenim una candidatura per a les municipals del maig del 2023 que és un exemple d’aquesta ultradreta de barri que es presenta donant una imatge de preocupació per millorar els problemes quotidians de la gent. Sota frases com “Pels nostres barris” tracten d’amagar la seva ideologia excloent que considera que els ciutadans d’un mateix territori es poden dividir entre “els de casa” i els de fora. Una espècie d’essencialisme on hi hauria ciutadans “autòctons” i ciutadans migrats. Els primers serien els cívics, mentre que els segons, sobretot si són de religió musulmana, constituirien per a la ultradreta la font, explícita o implícita, de tots els problemes. El punt paradoxal és que apel·len a barris de classe obrera on l’origen migrant, sigui estranger o espanyol, és compartit per la majoria dels qui hi viuen, fins i tot dels candidats de la ultradreta que no s’adonen que el que ells afirmen dels qui han arribat després és el mateix que d’altres deien de les seves famílies dècades abans. 

Aquesta ultradreta de barri posa el focus a l’escala municipal perquè aquí es troben els problemes concrets derivats de la gestió quotidiana d’allò que afecta el dia a dia de les persones: la recollida d’escombraries, la convivència veïnal, la qualitat de l’entorn urbà, etc. Problemes que tota persona pot identificar amb independència de la seva ideologia política i, per tant, problemes transversals a través dels quals es pot arribar a tothom de manera suposadament no ideològica. Per exemple, des de fa algun temps s’està estenent la idea entre alguns veïns i veïnes que “Barcelona és una ciutat bruta”. Que un contenidor sigui ple a vessar o que hi hagi bosses i cartrons per terra esdevé un símptoma de mala gestió i “abandonament del barri”, que serveix per mobilitzar el descontentament. La insatisfacció d’alguns veïns i veïnes de barris obrers amb la implantació de zones verdes de pagament és un altre dels assumptes sensibles amb els quals la ultradreta de barri intenta buscar adhesions.

Barrejant aquests temes quotidians amb altres temes estrella, com la seguretat, la lluita contra els okupes i el control de la immigració, la ultradreta que diu defensar els barris fa un poti-poti digne d’anàlisi. Un ciutadà que es trobi amb la seva propaganda veurà que, al costat d’un discurs de mà dura on s’engloben okupació, drogoaddicció o prostitució, s’esmenten, de manera contradictòria, accions per controlar la migració: “tancar mesquites salafistes” i “posar fi a la competència deslleial dels manters que corren a plaer per Barcelona”, juntament amb “projectes socials per als més vulnerables”.

Darrere d’un discurs d’aparent preocupació social, s’introdueixen principis discriminatoris, com “primer els de casa”

Qui són els més vulnerables? Podríem pensar que els últims a arribar, els immigrants, ja que aquesta proposta política es troba sota l’epígraf “Immigració”. Però no, perquè el punt següent ens parla de “Recuperar la nostra Barcelona” amb un lema popularitzat per Jean-Marie Le Pen a França: “Primer els de casa”. Això sí, amb l’exigència de “bilingüisme i civisme”. És a dir, darrere d’un discurs d’aparent preocupació social i de frases en majúscules com “tots som iguals” sota la proposta d’“implantar lleis d’ajuda”, s’introdueixen principis discriminatoris com “primer els de casa”. Així intenten connectar amb aquells ciutadans que encara es creuen el mite urbà que els immigrants tenen un accés privilegiat als ajuts socials només pel fet de ser immigrants. Una idea que, des de fa anys, l’Ajuntament de Barcelona s’encarrega de combatre amb dades reals i iniciatives antirumors.   

Canvis discursius per apropar-se als joves i a les perifèries

Val a dir que la seguretat no es presenta des d’una perspectiva clàssica que passi simplement per augmentar dotacions policials. Sota l’ampul·losa afirmació “Sense seguretat no hi ha llibertat”, hi ha una aposta per crear una “policia de barri” que, es dedueix, es dedicaria també a controlar “la immigració il·legal en col·laboració amb les forces i els cossos de seguretat de l’Estat”. Amb quins mètodes? No ho sabem, però podem imaginar-nos-ho si mirem experiències de patrulles ciutadanes que s’han creat a Barcelona els últims anys. A més, ens diuen que la vigilància als barris es farà amb bicicleta, perquè és un “mètode eficaç i ecològic”. I, per demostrar la seva consciència ecològica i animalista –i, de passada, pescar algun vot entre persones no gaire formades políticament però amb sensibilitat envers aquests temes–, la ultradreta que vol connectar amb els barris defensa la construcció de “més centres de recollida d’animals” i lluitar “contra la crisi ecològica”, fent més verd i menys ciment i “retornant el que la terra ens dona”.

Potser pel tipus d’elecció o perquè ha entès el moment polític en el qual ens trobem, on l’agenda feminista i ecologista és imprescindible per arribar als sectors més joves, aquesta ultradreta assumeix al seu programa de mínims alguns elements suposadament ecologistes. I encara més important: no es concentra en la batalla cultural contra la “dictadura progressista”, que és una característica d’altres dretes radicals, siguin polítiques o mediàtiques. Tampoc no centra el seu discurs en la disputa nacional, a diferència d’altres dretes radicals catalanes –com el Front Nacional de Catalunya–, nascudes de la radicalització de postures supremacistes en el context d’un procés que els sembla insuficient per assolir la independència. Saben que fer-ho seria un suïcidi polític en els barris de la perifèria barcelonesa.

Aquesta ultradreta de barri que vol esgarrapar vots en les pròximes municipals no és un experiment nou. A Catalunya el coneixem bé, perquè ve de bracet de Josep Anglada, exmilitant de la formació franquista Fuerza Nueva, que va crear la Plataforma per Catalunya el 2002. Aquest partit va assolir uns resultats significatius a Vic i en altres municipis catalans. Les idees xenòfobes d’Anglada troben ressò en altres partits sorgits posteriorment, com l’esmentat Front Nacional de Catalunya o Vox, però també són compartides per partits de la dreta del sistema, de tarannà catalanista o espanyolista. Si algú encara pensa que a Catalunya estem vacunats contra l’extrema dreta o que aquesta s’associa sempre a un sentiment espanyolista, es pot anar despertant. Aquí també tenim la nostra pròpia fauna ultradretana i sembla que, com en altres parts del món, està agafant embranzida.

Si algú pensa que l’extrema dreta s’associa sempre a l’espanyolisme, es pot anar despertant

Sabem que la ultradreta té, entre les seves característiques, l’ús de les mentides per fer política. Però aquesta ultradreta no juga només a la mentida sobre la immigració, sinó a presentar solucions sui generis als problemes materials, la qual cosa planteja un desafiament en el món concret. Es tracta d’una ultradreta amb peus a terra que no es queda només en el món abstracte de les idees, focalitzant les seves energies en les guerres culturals –idees que, d’altra banda, no es poden separar del món concret, malgrat que certa esquerra miop ho cregui així.

Tant fa que les seves propostes polítiques siguin totalment incoherents o estiguin expressades amb una sintaxi original, per dir-ho eufemísticament. Tant fa que els problemes de seguretat o de neteja estiguin sobredimensionats o no. La possibilitat que aquests representants de la ultradreta puguin connectar amb el descontentament existent planteja una alarma per a les forces de l’esquerra que no s’hauria de subestimar. Intervenir de manera urgent sobre les causes del malestar dels barris obrers per evitar que aquestes forces puguin canalitzar-lo és, tal vegada, la millor manera de combatre els qui usen les contradiccions que genera el capitalisme per reforçar la dominació capitalista.