08/01/2021 | 12:31
[Si quieres leer este artículo en castellano, entra aquí]
Un home amb banyes de bisó i la bandera del seu país pintada a la cara ha estat la imatge emblemàtica de l’assetjament al Capitoli. Aquest esperpent, que semblava sortit d’una actuació dels Village People i que ha donat per a milers de ‘memes’ i bromes d’abast mundial, ha estat vist com la metàfora de la descomposició política d’un imperi en decadència, els Estats Units d’Amèrica (EUA). Però aquesta imatge, més o menys graciosa i que s’ha vist com una espècie de justícia poètica als països que han patit autèntics cops d’Estat i processos de desestabilització política ‘made in USA’, no pot servir per a amagar la gravetat del que està passant a la potència més gran del món.
A la societat de l’espectacle i les xarxes socials, on vivim bombardejats constantment d’una infinitat de notícies i estímuls visuals, és difícil que ens sorprenguem. Les imatges, així com els esdeveniments, cada cop han de ser més impactants. Després d’assistir en directe a l’estavellament d’un avió contra una de les torres bessones a Nova York l’onze de setembre de 2001, semblava que poques coses podien colpir la societat nord-americana i l’opinió pública occidental. No obstant això, els manifestants que van penetrar al Capitoli el passat 6 de gener, amb la possible connivència d’unes forces policials aparentment sobrepassades, ho van aconseguir.
Però, igual que després dels atemptats de l’11-S, amb els quals alguns experts en seguretat han arribat a comparar els fets, són moltes les preguntes que encara no tenen resposta: qui són aquests manifestants? Per què van poder entrar armats a un edifici governamental, sense obtenir resistència, en el país que té un dels principals nivells de control i seguretat del món? La contraintel·ligència del país no estava avisada? Per què no es va evitar una acció que ja s’havia produït al llarg de la pandèmia a altres edificis governamentals de diversos Estats i que era, per tant, previsible? I, potser, la més important, a qui beneficiava que aquesta acció es pogués realitzar i retransmetre al món?
L’arribada de Trump a la Presidència és l’expressió del descrèdit del sistema democràtic nord-americà entre els seus ciutadans
Les protestes “Stop the Steal” (Aturem el Robatori) sorgeixen de la creença de molts seguidors de Donald Trump que les passades eleccions del novembre de 2020 van ser fraudulentes. Aquesta idea ha estat esperonada pel mateix Trump, qui es va negar a reconèixer els resultats i va amenaçar d’impugnar-los per la via judicial. Així, l’encara president dels EUA va iniciar un pols al seu propi sistema electoral i, per extensió, al sistema democràtic nord-americà tal com el coneixem, per aconseguir mantenir-se al poder. Des d’aquell moment, la idea que Trump està acabant amb la democràcia nord-americana per desconeixement del funcionament de les seves institucions, s’ha tornat un clixé entre els analistes dels mitjans de comunicació.
Però, una mirada més profunda sobre els orígens i evolució de la democràcia nord-americana, ens ajudaria a entendre que l’arribada de Trump a la Presidència no és més que l’expressió del mateix descrèdit del sistema democràtic nord-americà entre els seus propis ciutadans. Una democràcia amb grans limitacions visibles en un sistema electoral que no està dissenyat per fomentar la participació, ans el contrari; on el racisme estructural és una herència viva de la segregació racial i l’esclavitud d’origen; on malgrat ser una potència mundial té al 10% de la seva població en pobresa; on la marginalitat i la incertesa vital creix entre molts treballadors; i on la guerra i l’imperialisme són elements indispensables per a entendre la posició encara hegemònica dels EUA al món.
Per tant, és una errada creure que els problemes dels EUA i la seva democràcia van començar amb Trump i acabaran amb la seva sortida del govern. Diem ‘govern’ i no ‘poder’ perquè Trump, tot i haver estat el president, no ha tingut tot el control del poder real dels EUA. Si això és cert a tots els països del món, on hi ha una sèrie de poders fàctics que posen límits a l’exercici del poder governamental, en el cas dels EUA és encara més cert. A banda dels tradicionals check and balances que controlen l’acció presidencial, amb els quals va ser dissenyat el model nord-americà per evitar els excessos i abusos en què podria incórrer el poder executiu o qualsevol altre poder, en el cas de Donald Trump és cert que no va tenir el beneplàcit d’amplis sectors de la burocràcia vinculada al Departament d’Estat o la comunitat d’intel·ligència.
Trump és l’expressió d’una part de l’elit i l’establishment que aposta per altres sortides a la crisi multifactorial en la qual es troben els EUA
Aquest enfrontament amb un sector de l’establishment no implica que Trump hagi estat antiestablishment, ni tan sols un outsider del sistema, com ell es presentava. Difícilment ho pot ser un empresari multimilionari, capaç d’arribar a la Presidència dels EUA amb avals de grans fortunes, vinculat al lobby sionista gràcies als contactes del seu gendre, Jared Kushner, i acompanyat pel lobby de l’exili anticastrista. Trump és, en tot cas, l’expressió d’una part de l’elit i l’establishment que aposta per altres sortides a la crisi multifactorial en la qual es troben els EUA i que, amb visió àmplia, es podria caracteritzar com un declivi hegemònic. Davant la consciència de la pèrdua d’influència política i presència econòmica a un sistema internacional en transició geopolítica, les elits tenen diferents lectures de quines han de ser les polítiques domèstiques i les aliances internacionals dels EUA.
Alguns sectors van apostar pel Make America Great Again! de Trump, però aquest projecte ha despertat unes forces internes amb les quals potser no comptava i ha demostrat no ser tan agressiu, com altres elits voldrien, amb alguns dels tradicionals enemics dels EUA, com ara la Federació de Rússia. La volatilitat de Trump era difícilment controlable i suposava un perill per a la política exterior i de seguretat dels EUA. Per això, els seus assessors van arribar a amagar-li documents, com ens explicava Bob Woodward al llibre ‘Fear‘.
Segurament, Donald Trump és un dels pitjors presidents que ha tingut els EUA, però les anàlisis que fan d’ell l’encarnació de tots els mals, l’expressió del risc dels “populismes” (terme buit de contingut en el moment en què barreja, interessadament, opcions polítiques molt diverses amb un propòsit denigrant i no pas analític) i una amenaça per a l’ordre de les democràcies liberals, no han entès encara que el problema no és Trump, el problema és el sistema. Els Trump de torn són, precisament, la resposta de les democràcies liberals quan veuen que el descontentament social pot ser canalitzat cap a posicions de ruptura que trenquin amb el capitalisme existent. Com la Història ho va demostrar al segle XX, la por al socialisme va generar monstres com el nazisme. Tot i les múltiples diferències, hi ha molts paral·lelismes que es podrien fer entre la dècada dels trenta i l’actualitat. I potser alguns ja s’han adonat que, en aquest moment de risc d’enfonsament de les estructures internacionals i de l’ordre que es va construir després de la Segona Guerra Mundial, agreujat per l’impacte global de la pandèmia, deixar les regnes del món a un piròman imprevisible no era una bona idea.
Trump no és el “populista” que el sistema necessita si vol salvar, efectivament, la democràcia liberal tal com va ser dissenyada
I no és degut al fet que Donald Trump sigui un “populista” sinó al fet que no és el “populista” que el sistema necessita en aquests moments si vol salvar, efectivament, la democràcia liberal tal com va ser dissenyada. El problema és que les contradiccions són tan grans, i la tendència natural del capitalisme a l’empobriment massiu i la polarització social tan accelerada per l’impacte econòmic del coronavirus, que el sistema es troba en una cruïlla. Ha d’optar per uns canvis, però canvis controlats des de dalt, el famós “reset” que no és més que la reinvenció del capitalisme que ja van proposar líders com Nicolas Sarkozy arran de la crisi de 2008. Es necessita un capitalisme amb rostre humà, controlable, i aparentment més horitzontal en la distribució del poder domèstic i internacional, però on els EUA continuïn exercint el “lideratge moral” i la preeminència econòmica que van tenir durant moltes dècades, amb el consens de la resta de la “comunitat internacional”.
Veient la presència de la Xina al comerç mundial, el pes de les empreses no nord-americanes a l’economia global o els moviments al sistema internacional actual, això sembla força difícil i, més encara, fer-ho de la mà de personatges com Donald Trump. Convé aclarir que el fet que Trump hagi posat aranzels a la Xina o hagi desestimat projectes de creació de blocs econòmics i geopolítics de lliure comerç no implica que Trump hagi volgut posar fi a la internalització de l’economia en una lògica imperialista, la mal anomenada “globalització”, ni acabar amb el paper d’hegemònic dels EUA al sistema internacional, sinó que vol que aquest intercanvi es faci en un marc amb més garanties encara d’enriquiment pel capital nacional i calibrant, amb la seva mentalitat empresarial, els beneficis econòmics de l’expansionisme bèl·lic dels EUA.
I tampoc ho és pel fet que Trump encarni la defensa del poble enfront d’una elit global de l’1%, com diuen alguns il·luminats, seguidors de les teories conspiranoies de tota mena. És cert que, pel seu discurs demagògic, Donald Trump ha pogut arribar a connectar amb sectors socials marginats que, convé recordar-ho, no comparteixen interessos de classe amb Trump i el seu projecte polític, però que veuen en ell l’única opció per a canviar alguna cosa al seu país (recordem en aquest punt els moviments del mateix Partit Demòcrata per a impedir que un candidat amb un projecte més transformador com Bernie Sanders pogués tenir opcions a la Presidència). Però, no ens equivoquem, no és la classe treballadora la que es troba darrere de Trump ni la que ha apostat per ell majoritàriament, almenys l’organitzada, ja que, si anem a les dades, del percentatge de finançament electoral dels sindicats de treballadors a la darrera campanya, que va ser només l’1,3% del global, el 87% va anar al Partit Demòcrata i el 13% al Partit Republicà.
La classe treballadora, almenys aquella organitzada, no és la que es troba darrere de Trump ni la que ha apostat per ell majoritàriament
Tampoc es pot afirmar que Trump representa els interessos dels marginats socials o de la classe treballadora blanca perquè ha sabut connectar amb alguns elements de la ultradreta i les teories de la conspiració presents entre ella. Assimilar la classe treballadora blanca amb la ultradreta no deixa de ser un exercici d’intencionalitat política que, confonent la part amb el tot, pretén culpabilitzar la classe obrera, amb tota una sèrie d’estereotips simplistes i des de prejudicis elitistes, de l’auge de la ultradreta. És el mateix que sentim a l’Estat espanyol amb el cas de Vox o que hem sentit durant anys sobre l’emergència de la ultradreta a qualsevol país d’Europa. És una construcció perillosa perquè s’amaga, de vegades, sota un discurs de suposada defensa d’aquests sectors marginats que pretén dir que només la ultradreta sap entendre el que vol la classe obrera, pressuposant, a més, que aquesta és reaccionària i homogènia en termes ètnics, en el seu posicionament nacional o en les seves preferències sexuals, sempre associada a valors conservadors. Res més lluny de la realitat.
Així que, reprenent algunes de les preguntes inicials, podríem dir que l’assetjament al Capitoli, sens dubte incitat per un Donald Trump que es nega a acceptar l’evidència electoral en la seva contra, ha estat funcional als que volen que tot canviï perquè res canviï. Igual que Trump, que tampoc pretén acabar amb l’estructura econòmica que es troba a l’origen dels problemes, el capitalisme, ni amb la “globalització”. El capital nord-americà, que no és homogeni, té els seus propis plans i potser s’ha adonat, o ha confirmat, segons sigui el cas, que optar per un Trump no és la resposta si es vol mantenir la formalitat democràtica que garantia el consens i permetia formes més subtils i intel·ligents d’exercici del poder.
Escenificar un atac del qual la democràcia nord-americana s’ha de defensar amb tota la força, incloent-hi l’acció de gegants econòmics vinculats al capital de les empreses tecnològiques que han cancel·lat els comptes de Trump en un exercici més d’arbitrarietat sense cap suport democràtic, envia un missatge molt potent al món. Les repercussions polítiques que tindrà als EUA i arreu serveixen per a establir un precedent dissuasiu a futurs experiments polítics que es vulguin fer al centre de l’ordre capitalista (ja sabem que a la perifèria els EUA poden assajar qualsevol lideratge teledirigit, sense importar si arrasa amb la democràcia formal) per part de grups polítics que no estiguin dintre de determinats marges del que és possible i permissible pel sistema. Però, sobretot, aquests fets estan servint d’excusa per a desviar el debat fonamental d’on hauria de ser “per què no funciona la democràcia als EUA” cap a on es vol reconduir: tancar files en la defensa d’un model democràtic que fa dècades que mostra l’efecte de les seves contradiccions, i la seva incapacitat per a garantir una vida digna al conjunt dels seus ciutadans, per cancel·lar qualsevol debat sobre les alternatives possibles a la democràcia liberal i al capitalisme.
