Som vuit milions i un sol poble

Érem sis milions, som vuit milions i tot indica que serem, agradi o no, deu milions. Però, som un sol poble? Aquesta és la pregunta que ha reviscut amb força a Catalunya a finals de 2025, casualment l’any del centenari de l’autor d’Els altres catalans i gran valedor, juntament amb CCOO i el PSUC, d’aquest lema dels anys seixanta, setanta i vuitanta, Paco Candel, l’aniversari del qual s’ha commemorat de forma desdibuixada. Una pregunta, si Catalunya és un sol poble, que tothom va convertir interessadament en afirmació durant els anys del procés sobiranista i que a sectors de l’esquerra i de l’independentisme —que no són el mateix; tenen un espai d’intersecció més o menys ampli segons el moment històric— ara sembla que només els interessi respondre en funció del nombre d’habitants que tingui aquest poble.

És més que una coincidència que aquest debat es reobri justament ara que l’extrema dreta xenòfoba —espanyolista o independentista, tanto monta, monta tanto— es dispara en totes les enquestes. Justament ara que la Unió Europea ha decidit endurir les seves polítiques migratòries. Amb l’oposició del Govern espanyol d’esquerres, és cert, però amb un entusiasme incomprensible dels primers ministres laboristes o socialdemòcrates del Regne Unit i de Dinamarca. I justament ara que hem pogut corroborar les directrius antiimmigració de l’Estratègia de seguretat nacional dels Estats Units.

“En tots els països del món, la migració massiva ha posat a prova els recursos nacionals, ha augmentat la violència i la delinqüència, ha debilitat la cohesió social, ha distorsionat els mercats laborals i ha compromès la seguretat nacional. L’era de la immigració massiva s’ha d’acabar”. Així de contundent és el memoràndum estratègic de Donald Trump. Un document oficial que també explicita que, entre els problemes d’Europa, hi ha “les polítiques migratòries que transformen el continent i creen conflictes, la censura de la llibertat d’expressió i la repressió de l’oposició política, el col·lapse de les taxes de natalitat i la pèrdua de les identitats nacionals i la confiança en si mateixos”. Fins a l’extrem, sentencia el document, que “el continent serà irreconeixible d’aquí a vint anys o menys”. Per això Trump mostra obertament el seu suport als partits d’extrema dreta europeus.

Cal esmenar la plana als qui, amb arguments esbiaixats, sostenen que la immigració soscava l’estat del benestar

En aquest context, només Aliança Catalana i Vox —però també el PP, que ha fet bandera del desallotjament de 400 migrants a Badalona— poden treure rèdit d’una polèmica que va més enllà d’un titular del líder d’ERC, Oriol Junqueras, que diu a La Vanguardia que “una Catalunya de deu milions d’habitants és impossible”. O d’algun vídeo de la CUP de Girona que insinua el mateix. O de declaracions d’alcaldes i sectorials de Junts que entreguen directament la seva ànima a Sílvia Orriols. Més a fons, la batalla per l’hegemonia en el relat sobre la immigració es dirimeix en espais socials, acadèmics i comunicatius. I aquí és clau el debat que vincula la immigració amb la sostenibilitat o no de l’estat del benestar i de la mateixa democràcia.

Cal esmenar radicalment la plana als qui, amb arguments parcials o esbiaixats, sostenen que la immigració soscava l’estat del benestar. És el cas de l’economista i polític Miquel Puig, que ha ostentat diferents càrrecs en l’òrbita de CiU i d’ERC al llarg de quatre dècades, i, com a columnista del diari Ara, confronta obertament amb l’economista de la UAB Josep Oliver i el seu recent estudi Transició demogràfica, immigració i envelliment a Catalunya 2024-2050. Puig és categòric: “La immigració poc remunerada —la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal— soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida”.

Oliver, per contra, argumenta que el mercat de treball i l’economia catalana necessiten i rebran en la pròxima dècada, pel cap baix, 100.000 persones immigrants noves l’any. Un milió o més en una dècada. A banda de demanar salaris dignes, el catedràtic de la UAB sosté amb encert que això no ha d’anar en detriment de l’estat del benestar. Perquè, en general, els nouvinguts aporten més al sistema que no pas en detreuen. I perquè, en un país de baixíssima natalitat, s’ha d’acompanyar l’augment demogràfic vingut necessàriament de fora d’una fiscalitat adequada i d’un increment redistributiu de la inversió pública que són possibles, justament, gràcies al creixement de l’economia. Només cal voluntat política i respecte pels drets humans, socials, laborals i de ciutadania.

Couen encara les retallades que els governs d’Artur Mas van aplicar quan el país tenia set milions d’habitants

Per això no és acceptable que hi hagi qui, com fa Puig, no només etiqueti de “poc productius” els “immigrants provinents del Magreb, l’Orient Mitjà, Turquia i el Pakistan”, sinó també els seus fills i filles. És fins i tot perillós extrapolar a Catalunya dades de Dinamarca per dir, textualment, que “els descendents dels immigrants no occidentals també tenen una contribució negativa al llarg de la seva vida. No tan negativa com els seus pares, però molt negativa en el cas dels provinents dels països abans esmentats”.

Tampoc no és rigorós, en un context de greu i llargament anunciada crisi del dret a l’habitatge com a pilar inexistent de l’estat del benestar, culpar la immigració d’haver “generat un dèficit de 0,5 milions d’habitatges que ha hagut de ser cobert mitjançant la reconversió de segones residències”. El dèficit, si de cas, és culpa de la manca de polítiques públiques d’habitatge durant dècades; i la reconversió potser va més d’habitacions rellogades i pisos pastera que de segones residències. Però, vaja, això és el que diu Puig a partir d’una xifra extreta de l’estudi de la patronal Foment La España de los 50 millones de habitantes.

Cap informe de Foment són les taules de la llei. Tampoc no ho són les dades d’immigració de Dinamarca extrapolades a la realitat espanyola i catalana, que és el que fan Puig i el també economista liberal Jesús Fernández-Villaverde. En canvi, l’economista de la UB Javier Vázquez-Grenno, al diari Ara, i el periodista Claudi Pérez, a El País, han argumentat de forma solvent que la immigració no és cap càrrega per al sistema de benestar europeu. I encara menys per a l’espanyol i per al català. Més aviat, tot al contrari.

En la Catalunya dels vuit milions couen encara les retallades que els governs d’Artur Mas van aplicar quan el país tenia set milions d’habitants. El dèficit de recursos que s’arrossega en la gestió de polítiques públiques (educació, salut, cures i habitatge) genera una pressió social enfront de les mancances de serveis i drets públics bàsics. Si no ho revertim amb exigència i prou capacitat fiscal per assolir uns nivells de despesa pública propis de l’estat del benestar, serà l’extrema dreta (i qui li balli l’aigua) qui ho aprofitarà per confrontar-nos i fer creure que els drets dels uns són possibles per la negació d’aquests mateixos drets als altres.

Sí, hem de parlar d’immigració, però no n’hem de parlar en els termes que vol l’extrema dreta

Dos estudis recents de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, Els altres catalans i catalanes del segle XXI i L’accés a l’habitatge a Catalunya. Un problema de classe, desmunten tota mena de tòpics. Per exemple, resulta que les persones treballadores d’origen estranger arriben a casa nostra amb uns nivells de formació força similars, i de vegades superiors, als d’aquí. Un altre exemple: a Catalunya hi ha quatre milions d’habitatges construïts, un per cada dos habitants, però resulta que una de cada quatre llars són segones o terceres residències, que hi ha més de 100.000 pisos turístics i que més del 10% del total d’habitatges són buits. Convindria que el rigor de les dades i les propostes de tots els agents socials s’afegissin al debat sobre la immigració si el volem més equilibrat.

Perquè sí, hem de parlar d’immigració, que és per on avança l’extrema dreta. Però no n’hem de parlar en els seus termes. Ho hem de fer actualitzant els marcs de Paco Candel, Josep Benet i Cipriano García, pares d’aquella divisa de Catalunya, un sol poble, que el sindicalisme de classe i nacional no ha deixat mai de fer servir. Ni quan la població d’origen estranger a Catalunya era només un 4%, l’any 2000, ni ara que voreja el 25%. O quan el 95% dels treballadors i treballadores incorporats a la població activa del nostre país en la darrera dècada són nascuts fora d’Espanya, però han contribuït al 80% del creixement econòmic espanyol des d’abans de la pandèmia, segons el Banc Central Europeu.

La Catalunya contemporània és el resultat de diferents onades migratòries. I les persones d’origen estranger, els altres catalans i catalanes del segle XXI, no són cap col·lectiu a estigmatitzar; són part consubstancial de la classe treballadora del país i del futur de la nació. Com tothom, tenen drets i deures. De fet, si tinguessin la plenitud dels drets i, com ja poden fer en les eleccions sindicals, poguessin votar també en les eleccions polítiques, potser el debat es faria en altres termes. Tingui vuit o deu milions d’habitants, Catalunya no serà un sol poble, i encara menys una democràcia, si una quarta part de la seva població no pot votar.