Cerca
Opinió
Marc Andreu

Marc Andreu

Historiador i periodista

La Catalunya que no s’acaba

Pròleg a la nova edició del llibre 'Els altres catalans' (Edicions 62), que coincideix amb el centenari del naixement de l'autor, Paco Candel

24/01/2025 | 06:00

Paco Candel, sota una pancarta de CCOO, l'any 1978 / Arxiu Històric de CCOO de Catalunya / Fundació Cipriano García

No és fàcil prologar Els altres catalans coincidint amb el centenari del naixement del seu autor i més de mig segle després de la primera edició d’un llibre que aviat va esdevenir un èxit editorial i una obra clau en la configuració de la idea de Catalunya com un sol poble. Amb el pas dels anys, ha estat mitificat fins i tot per gent que no l’ha llegit o que, simplement, ha oblidat o tergiversat el llegat de Paco Candel (Casas Altas, 1925 — Barcelona, 2007). La relectura atenta d’Els altres catalans, al costat dels impressionants dietaris pòstums El gran dolor del mundo, revela que, d’entre la seixantena de llibres que va escriure Candel, la seva obra més coneguda és encara vigent i molt útil per a la comprensió del passat, el present i el futur de la nostra societat.

[…] Només algú com Candel, fill tardà de la primera gran onada migratòria —va arribar a Barcelona el 1929, amb dos anys, de la comarca valenciana castellanoparlant del Racó d’Ademús, entre Conca i Terol— i cronista de la segona onada —com a veí, sempre, dels barris de Montjuïc, Can Tunis i la Marina o Zona Franca—, ja podia intuir el que significaria la tercera onada. En un país que, des dels temps dels ibers, cartaginesos, grecs, romans, visigots, musulmans i francs, sempre ha estat terra de pas i gresol de cultures, demògrafs com Andreu Domingo conceptualitzen la primera gran onada migratòria contemporània de Catalunya entre finals del segle XIX i mitjans dels anys trenta del segle XX. Després de la Guerra Civil i l’exili, entre finals dels anys quaranta i fins a mitjans dels anys setanta, va haver-hi una segona onada migratòria que va incrementar la població de Catalunya en més de dos milions i mig de persones. En tots dos casos van ser corrents migratoris massius arribats preferentment de la resta de l’Estat espanyol, especialment de zones com el País Valencià, Aragó, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Galícia i Castella.

És durant el primer quart del segle XXI quan podem parlar d’una tercera onada, protagonitzada ara pels fluxos migratoris internacionals, sobretot de països africans, llatinoamericans, asiàtics i de la resta d’Europa. Des de l’any 2000, Catalunya ha experimentat un creixement demogràfic espectacular, passant de sis milions d’habitants a vuit. Si al tombant de segle les persones nascudes fora d’Espanya empadronades a Catalunya eren només 253.000 (un 4% de la població d’aquell moment), avui aquesta xifra ja supera el milió i mig de catalans d’origen estranger (concretament 1.650.000 persones el 2022, més d’un 21% de la població total).

És important destacar que aquests fluxos migratoris depenen en bona mesura del cicle econòmic, tot i que també estan influenciats per altres factors de caràcter sociopolític o cultural. Així, si als anys trenta els efectes del crac del 1929 van posar fi a la primera onada migratòria, al seu torn iniciada a redós de la revolució industrial, és la crisi econòmica dels anys setanta la que trenca amb la dinàmica que caracteritza la segona onada, associada a la dura postguerra i a la reindustrialització i el desarrollismo capitalista propiciats pel pla d’estabilització franquista i pel fenomen del turisme. La tercera onada viu també diferents etapes en funció de l’economia: la bombolla immobiliària del tombant de segle i el seu posterior esclat i crisi econòmica precipiten l’auge i la caiguda de la immigració fins al 2015, quan amb la recuperació de l’economia i el turisme torna a créixer l’arribada de persones migrants, només interrompuda conjunturalment els anys 2020 i 2021 per la pandèmia de la covid-19. En tot cas, els fluxos migratoris actuals són conseqüència també de diversos conflictes bèl·lics regionals, de dinàmiques postcolonials i del procés d’integració europea mateix, així com dels efectes, cada cop més evidents, del canvi climàtic en països del Sud global.

Però anem a pams i tornem al llibre. El 1964, l’èxit d’Els altres catalans va sorprendre Edicions 62. Aviat es va esgotar la tirada inicial de 1.500 exemplars i va caldre recompondre les planxes. En plena dictadura i desarrollismo franquistes, Els altres catalans va posar nom i va explicar sense complexos, però amb rigor i sensibilitat social, el fenomen de la immigració a Catalunya. Acompanyat intel·lectualment per Josep Benet, i mitjançant una combinació personal de voluntat literària, periodisme, sociologia i observació antropològica, Candel va fixar un terreny de joc per a la convivència en el catalanisme democràtic que era comú a les Comissions Obreres (nascudes precisament el 1964); al comunisme del PSUC (del qual l’escriptor va ser company de viatge); a l’esquerra socialista de Joan Reventós (que va contribuir a l’obra amb 12.000 pessetes), i al nacionalisme burgès i democratacristià de Jordi Pujol (que va aportar dades per al llibre).

Aquest terreny de joc propici per a la cohesió social i nacional, que ha fet d’Els altres catalans la més genuïna expressió de la cèlebre sentència «és català tothom qui viu i treballa a Catalunya», no menystenia la tradició republicana que Candel va viure a l’escola dels anys trenta, així com l’empremta del lerrouxisme i de l’anarcosindicalisme amb què l’autor, que hi va tenir contacte per via veïnal i familiar, arrenca el llibre. És molt gràfica com a reflexió inicial la referència al rètol que el 1936 va aparèixer a l’Hospitalet, al barri de la Torrassa: «Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia». ¿On comença o acaba, avui, un país on la xenofòbia, l’odi i la segregació social posen rètols semblants, escrits en parets o a les xarxes socials, en barris de Catalunya? Hi tornarem al final.

Candel creu que ‘Els altres catalans’ és una defensa de l’immigrant pobre i del catalanisme popular

Per fidelitat a una humilitat gens impostada —el vaig conèixer així a casa seva quan el vaig entrevistar per primera vegada als anys noranta: amb sabatilles i la taula del menjador coberta amb hule i plena de retalls de diari—, cal recalcar que Candel escriu al penúltim capítol que Els altres catalans no és «un estudi científic, rigorós ni matemàtic sobre la immigració». Què és, doncs? «Senzillament, d’una manera molt d’estar per casa i tal com rajaven (estil reportatge) una sèrie d’observacions fetes entorn d’una classe i d’un ambient que en tots els aspectes és el nostre». El nostre, que alhora és els altres, i que els fa iguals en tant que classe treballadora. Així ho va precisar Candel, l’estiu del 1964, al seu amic i periodista Josep Maria Huertas Claveria en una entrevista a la revista Signo, de l’Acció Catòlica, en què ambdós tenien lligams, especialment en la Joventut Obrera Cristiana (JOC): «Els altres catalans son, ante todo, una defensa a ultranza del inmigrante pobre, inmerso en el proletariado».

Convé no perdre de vista que, com a novel·lista, periodista, assagista o polític —va ser un dels senadors més votats d’Espanya, el 1977, per la coalició de l’Entesa dels Catalans, i regidor de l’Hospitalet pel PSUC, el 1979—, Candel es va dedicar sempre al que el 1964, en una entrada al seu dietari, va definir com la «defensa social de un infraproletariado». I, alhora, va defensar també el catalanisme popular: «Si ser catalanista es separatista, no; si ser catalanista es amar al país, sí». Tot això és clau per fer una lectura de classe de la seva obra, massa sovint relegada per la lectura en clau nacional. Ambdues lectures són cabdals i inseparables per interpretar Candel.

Paco Candel vota en les eleccions generals de 1979 / JORDI SOTERAS (cedida per Arxiu Històric de CCOO de Catalunya / Fundació Cipriano García)

Censura franquista, Max Cahner i el PSUC

De fet, encara que fos a la manera d’un falangista camisa vieja, res se li va escapar al censor Félix Ros, que al seu informe de censura del 1964 va elogiar «un libro de primer orden sobre un problema insoslayable», potser perquè «no conseguirá un solo prosélito para el separatismo. ¡Al revés!», concloïa. És evident que la censura franquista, malinterpretant el text i errant en l’efecte que el llibre tindria a l’hora de reforçar el catalanisme i de cohesionar l’oposició democràtica, en va fer una lectura posant al davant la clau nacional, però segons els interessos espanyolistes. Ara bé, el censor havia identificat clarament abans en clau de classe i del món del treball el problema insoslayable, que era el de «los llegados a Cataluña desde regiones paupérrimas, constituyendo esa desazonante mercancía que es la mano de obra».

Però molt abans que la censura franquista sobre Els altres catalans —i atès que Candel ja era conegut per novel·les de contingut social com Hay una juventud que aguarda, Donde la ciudad cambia de nombre i Han matado a un hombre, han roto un paisaje—, van ser els comunistes qui van identificar el potencial de Candel per crear consciència de classe. El 1959, Candel mateix va recollir al seu dietari com l’emissora clandestina del Partit Comunista d’Espanya i el PSUC Radio Pirenaica parlava d’ell com a «paladín del suburbio y del proletariado». No és debades que al seu altre gran assaig després d’Els altres catalans li posés per títol Ser obrero no es ninguna ganga.

Candel va donar veu a la classe treballadora, fos quin fos el seu origen, català o immigrant, del camp o de la ciutat

Potser perquè tenia molt clar amb quina idea de nosaltres i dels altres s’identificava ell, Candel es va negar a la voluntat de l’editor Max Cahner de titular el llibre “Nosaltres, els immigrants”, a la fusteriana manera amb què havia nascut Edicions 62. En la traducció de Ramon Folch i Camarasa del text, originalment escrit en castellà, Candel va exigir que se li respectés el títol Los otros catalanes que ell ja havia utilitzat el 1958 en el reportatge de la revista cultural La Jirafa, que és, en realitat, l’article llarg origen d’aquest llibre.

«Existencialista de barriada» i «cartògraf de les ciutats invisibles», segons definició de Jordi Amat, Candel va ser l’escriptor que va treure de l’anonimat els barris populars i va donar veu a la classe treballadora i als sense veu, fos quin fos el seu origen: català o immigrant, del camp o de la ciutat. La història de Barcelona, dels seus barris i del barraquisme i, en definitiva, de la Catalunya metropolitana, així com la història social i quotidiana de la postguerra, la dictadura i la lluita per la democràcia no s’entén sense llegir Candel. Els seus diaris entre el 1944 i el 1975, un document excepcional per a la memòria i la cultura de Catalunya i Espanya, són la prova fefaent que hi va haver una vegada un temps i un país en què la història va poder canviar de nom perquè els seus protagonistes no van ser els de sempre. Van ser els altres.

Els altres catalans del segle XXI: la nova immigració

Avui poca gent es reconeix en aquests altres, entesos com a classe obrera o treballadora. Però n’hi ha, i molts. La tercera gran onada migratòria és bàsicament això. Segons dades oficials del Centre d’Investigacions Sociològiques del 2024, només un 10,3% dels ciutadans espanyols enquestats es consideren de classe obrera o treballadora, mentre que un 58,6% s’autoperceben com de classe mitjana i un 18% com de classe baixa o pobra. Paradoxalment, i segons un estudi també del 2024, de CCOO de Catalunya, coordinat per la sociòloga Mariña Couceiro, de la Fundació Cipriano García, el factor treball és tan decisiu perquè el 95% del creixement de la població activa a Catalunya entre el 2010 i el 2023, que va ser de gairebé 400.000 treballadors i treballadores, sigui precisament de persones nascudes a l’estranger. Això ajuda a entendre per què el 26% de la població assalariada a Catalunya és avui d’origen estranger, i sense comptar-hi els qui treballen en l’economia irregular o submergida.

Avui, de nou, la majoria de la població d’origen migrant ocupa els llocs de treball més precaris a Catalunya

Segons aquest estudi de CCOO, la majoria de la població d’origen estranger ocupa a Catalunya els llocs de treball més precaris en els sectors econòmics menys desitjats. Per tant, no ha vingut a sostreure la feina a aquelles persones nascudes a Catalunya o Espanya, sinó a ocupar els llocs de treball que la població autòctona no vol. Aquesta situació, que sovint implica dur a terme oficis o professions molt per sota de la seva qualificació, amb salaris més baixos, més riscos laborals, més temporalitat i, en definitiva, més precarietat, és una situació homòloga a la que va viure la immigració procedent de la resta d’Espanya durant bona part del segle XX. Això inclou problemàtiques ben conegudes pels nouvinguts al nostre país com són la dificultat per accedir a un habitatge digne, la pobresa infantil o l’exclusió social. Amb la diferència que, al contrari del que apunta l’imaginari col·lectiu, l’augment del nivell educatiu de la població immigrada d’origen estranger és extraordinari, i ja és molt semblant al de la població nascuda a Catalunya i Espanya.

El nombre de persones residents a Catalunya d’origen estranger supera ja el de les nascudes a la resta d’Espanya

El 2017, per primera vegada en la història, el nombre de persones residents a Catalunya d’origen estranger va superar el de les nascudes a la resta d’Espanya. Per tant, ja hi ha més nous altres catalans de la tercera onada migratòria que antics altres catalans de la segona onada. Segons dades oficials del padró, del total d’1.650.048 persones d’origen estranger que vivien a Catalunya el 2022, més de mig milió (506.119) havien obtingut la nacionalitat espanyola, una xifra que representa gairebé un terç de totes elles. A la vegada, una quarta part de les persones migrants d’origen extracomunitari empadronades a Catalunya el 2022 es trobaven en situació irregular. És a dir, no tenien permís de treball o de residència.

Del conjunt de tots aquests nous altres catalans, els qui han nascut a l’Amèrica Llatina són el col·lectiu predominant i representen el 43,2% dels residents a Catalunya que han nascut fora d’Espanya. En segon lloc hi ha la població d’origen africà, seguida de les persones nascudes en algun altre país de la Unió Europea. En els dos casos, i en contra també de l’imaginari col·lectiu, els percentatges s’han anat reduint de manera progressiva des de l’inici de la tercera onada migratòria. Per contra, al llarg del primer quart del segle XXI gairebé s’ha duplicat el percentatge de la població catalana d’origen asiàtic i, en menor mesura, el de les persones nascudes en un país europeu no comunitari.

En resum, el perfil de la immigració ha canviat i és molt més plural i divers, però moltes de les problemàtiques que va descriure Candel persisteixen. Destaquen la pobresa, l’infrahabitatge, les dificultats en l’aprenentatge de la llengua o en l’educació, els obstacles per regularitzar la seva situació legal i una integració al mercat de treball que es produeix en unes condicions molt menys favorables que les de la població autòctona, amb l’excepció de la minoria representada per la població nascuda dins de la Unió Europea.

El context del país ja no és el de la dictadura franquista, però paradoxalment la imperfecta democràcia a Espanya; l’autogovern de Catalunya, embrollat per uns i altres en la llarga dècada del procés; l’auge de l’extrema dreta a casa nostra i al conjunt de la Unió Europea; les retallades en l’estat de benestar, i la pèrdua general de consciència de classe, tot plegat fruit del triomf del neoliberalisme i de l’individualisme, han configurat un marc pervers. Desigualtats socials creixents, la Llei d’estrangeria i les restriccions europees en política migratòria, així com un replegament ideològic i cultural identitari i conservador, potser no majoritari però sí generalitzat arreu, fan molt difícil sortir de la situació d’exclusió a milers de persones.

Una part dels nous catalans d’avui no pot votar, encara que tinguin els papers en regla

El context sociopolític global i la diversitat d’orígens, llengües, cultures i religions són diferències molt importants entre els altres catalans d’ara i els d’abans. Però hi ha una diferència encara molt més rellevant que cal començar a posar sobre la taula. A banda de recordar que la Declaració Universal dels Drets Humans proclama la lliure circulació de persones i residència i el dret d’asil, la gran majoria dels migrants d’avui no tenen reconeguts drets bàsics de ciutadania perquè són d’origen estranger. Ras i curt: entre una cinquena i una quarta part de la població catalana no pot votar, quan resulta que precisament el dret a vot, la lluita per la democràcia, les llibertats i els drets socials i nacionals van ser elements clau de socialització i cohesió dels altres catalans en la idea d’un sol poble. Parlem dels altres catalans de la segona onada migratòria i també dels de la primera, com el mateix Candel.

«Aquest home no solament ha estat guanyat per Catalunya, sinó també pel seu barri, com ens ha passat a molts. Però aquest home confon l’equitat amb el patriotisme». Ho diu Candel d’un conegut de la Torrassa, originari d’Almeria, que li nega en català l’autenticitat de la història del cartell posat per la FAI («Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia») i diu que els del barri de l’Hospitalet són «més bona gent» que els de «Can Tunis i els voltants», justament on vivia l’autor. El barri com a element d’identitat, solidaritat, cohesió i adhesió al país, però també com a expressió de segregació social.

És als barris on comença o acaba Catalunya. Ho sabia Candel i ho expressa avui molt gràficament el futbolista Lamine Yamal, fill de mare guineana i pare marroquí, quan celebra els seus gols fent amb els dits el codi postal del seu barri de Rocafonda, de Mataró, i respon en un perfecte català o castellà les preguntes dels periodistes. També ho saben cantants de música urbana com Morad o Menol Cotize, igualment de la tercera onada migratòria i que fan bandera del barri a les seves cançons. Morad és fill de marroquins, però ha crescut al barri de la Florida de l’Hospitalet. Menol Cotize és d’origen caribeny i s’ha establert a les terres de Lleida, on treballa a la indústria càrnia i està afiliat a CCOO. Vet aquí els altres catalans. I les altres catalanes, com Marta Jiménez, de nom artístic Canchalera, una sociòloga i rapera d’origen extremeny que es reivindica xarnega i de classe treballadora a les seves lletres. És la Catalunya que no s’acaba i que, com conclou Candel, té l’esperança de futur en la gent jove dels barris.

  • 'Els altres catalans'

    'Els altres catalans'

    Des de la seva publicació el març del 1964, Els altres catalans, l’obra més popular de Francesc Candel, no s’ha pogut llegir tal com l’havia escrit l’autor. El sedàs de la censura va obligar a suprimir i modificar nombrosos passatges d’aquest llibre. Testimoni directe de la gent, dels ambients i dels problemes de la Catalunya suburbial, l’assaig de Candel afrontava de manera crua i valenta la qüestió de la immigració, un assumpte complex i recurrent que encara avui té un fort impacte social.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies