Tel-Aviv i la falsa idea de l’oasi gai

La bandera de l’arc de Sant Martí és sovint un dels símbols que l’Estat d’Israel fa onejar al vent per situar-se a si mateix en una posició moral i de protecció dels drets humans superior a la dels seus veïns àrabs. Rere aquest fenomen, que podem identificar com una clara mostra de pinkwashing, s’hi amaga l’enèsima estratègia de màrqueting i maquillatge que empra el projecte sionista per tal de projectar una imatge progressista i cosmopolita. Alhora, pretén desvirtuar la resta dels països d’Orient Mitjà, titllant-los d’homòfobs i de masclistes.

Al llarg de la història, els diferents governs que han estat al càrrec de l’Administració israeliana han invertit molts milions en campanyes de promoció econòmica i cultural per tal de posicionar-se, a ulls aliens, com un país avançat, modern, obert i sensible a la diversitat. Des de la participació en macroespectacles televisius com Eurovisió fins a l’organització de partits de futbol de renom internacional, passant pel foment del turisme gai en els seus intents de col·locar Tel-Aviv com la capital mundial de l’orgull LGBTI. Tots ells són bons exemples de propaganda per simular ser un país respectuós amb els drets humans i amagar així, rere una cortina de fum, la vulneració constant dels drets de la població palestina. 

Tel-Aviv utilitza l’orgull LGBTI com a estratègia de màrqueting i maquillatge per projectar una imatge progressista i cosmopolita

Així doncs, les polítiques públiques municipals tenen un paper molt rellevant, tant simbòlic com material, en el compliment i la promoció dels drets humans, particularment també pel que fa a la comunitat LGBTI. La clara aposta de Barcelona per convertir-se en una ciutat referent de la diversitat no ha passat desapercebuda a bona part de l’estranger. Així, des de l’Ajuntament de Barcelona s’han dut a terme campanyes de sensibilització i visibilització del col·lectiu LGBTI, s’han promogut els protocols contra agressions masclistes i LGBTI-fòbiques en l’espai públic o s’han subvencionat i publicitat festes comercials com el Pride Barcelona, un tipus d’esdeveniments que, alhora, representen la mercantilització de la lluita per l’alliberament afectiu, sexual i de gènere a escala internacional i la seva masculinització.

I és en aquest pretext de la Barcelona orgullosa a partir del qual l’Estat d’Israel pretén aprofitar al màxim el vincle de l’agermanament que uneix ambdues ciutats des del 1998. Barcelona i Tel-Aviv compartim marques similars. Són dos productes turístics i comercials força semblants: a la riba del Mediterrani, culturalment obertes, diverses i liberals, i un pol d’atracció d’inversions econòmiques. És aquí on el reflex dels dos models ens permet entreveure l’ombra de l’homonacionalisme.

La professora Jasbir K. Puar ho defineix com el conjunt de “processos a través dels quals certs poders s’alineen amb les reivindicacions del col·lectiu LGBTI amb la finalitat de justificar posicions racistes i xenòfobes” basant-se en prejudicis i en el supremacisme blanc. Però entre aquestes similituds hi observem una escletxa que no podem ignorar, i és que, en el cas de Barcelona, es tracta únicament d’una estratègia purament econòmica, mentre que, en el cas de Tel-Aviv, l’objectiu és encara més opac: justificar una dominació racista i colonial a través de mètodes com l’apartheid, que constitueixen un crim de lesa humanitat, tal com es recull a l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional.

Però la realitat s’escola: Tel-Aviv representa l’epicentre de la visibilitat LGBTI —almenys durant el mes de juny—, mentre que la Jerusalem occidental (sota control israelià) està dominada pel conservadorisme dels ultraortodoxos, així com en altres punts del país. En paraules d’Aeyal Gross, professor de la Universitat de Tel-Aviv, “els drets dels homosexuals s’han convertit essencialment en una eina de relacions públiques” que es fan servir únicament quan resulten d’utilitat per al règim sionista.

Trencar l’agermanament amb Tel-Aviv és un pas imprescindible per a una Barcelona que defensa els drets humans

Recentment, dues organitzacions referents en matèria de drets humans com són Amnistia Internacional i Human Rights Watch han coincidit assenyalant Israel com a responsable d’un crim d’apartheid envers la població palestina. En consonància amb això, el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria absoluta una resolució que denuncia la pràctica d’apartheid a Israel i insta el Govern de la Generalitat a “no donar cap mena de suport ni assistència” a la perpetuació d’aquest sistema. Fins i tot la Sindicatura de Greuges de Barcelona ha recomanat al consistori la revocació de l’acord d’amistat i de cooperació entre les dues ciutats mediterrànies, argumentant que no fer-ho expressaria una complicitat amb el crim d’apartheid. El Síndic també insta l’Ajuntament a revisar tots els acords similars que Barcelona manté amb altres ciutats que podrien trobar-se en la mateixa situació d’incoherència.

Trencar l’agermanament entre Barcelona i Tel-Aviv és un pas senzill però valent que resulta imprescindible si volem ser una ciutat compromesa amb els drets humans. Qui més ho ha de dir? De la mateixa manera que als anys vuitanta es va exercir una pressió internacional per posar fi al règim d’apartheid a Sud-àfrica, trencar relacions institucionals i comercials amb un Estat que està cometent el mateix crim hauria de ser un imperatiu. 

Desmuntant el mite: Israel no és un paradís LGBTI

Rere els anuncis del Pride de Tel-Aviv i la utilització del feminisme i de la comunitat LGBTI com a arma llancívola per desacreditar els palestins, Israel avui dia compta amb el seu Govern “més extrem en la història del país”, en paraules del seu ex primer ministre Yair Lapid. La coalició de Benjamin Netanyahu és una aliança amb diversos partits d’extrema dreta ultrareligiosa amb discursos ultraortodoxos, racistes i homòfobs. De fet, el ministre de Finances actual, Bezalel Smotrich, ha reconegut obertament el seu odi envers les persones LGBTI. La ministra de Missions Nacionals, Orit Strook, va suggerir fa algunes setmanes que els metges podrien negar-se a atendre persones homosexuals “per motius religiosos”.

Un Estat mai no podrà apuntar-se cap mèrit en matèria de drets humans mentre sostingui un sistema d’’apartheid’

Però la qüestió va molt més enllà del gabinet actual. Que un país erigit en paradís de la diversitat sexual i de gènere no prevegi en la seva legislació polítiques com el matrimoni igualitari o posi traves a l’adopció per a parelles homosexuals voreja la hipocresia. I, en un context de normalització dels discursos d’odi, la directora de l’associació LGBTI israeliana Agudà, Hila Peer, assenyala que les agressions homofòbiques han crescut un 75% l’últim any. Fins i tot, en cas que tot això no succeís, un Estat mai no podrà apuntar-se cap mèrit en matèria de drets humans mentre sostingui un sistema d’apartheid entre la seva població.

En aquest sentit, si bé és cert que els territoris ocupats tenen molts deures pendents en la matèria, aquest no pot ser un argument per justificar la vulneració de drets constants que pateix la població palestina, com ara els bombardejos cíclics a Gaza, el desposseïment de terres i de possessions, els desplaçaments forçosos, els assentaments de colons il·legals, les pràctiques de càstig col·lectiu o el règim d’apartheid amb el mur de la vergonya, entre d’altres. Tal com assenyala l’acadèmica jueva nord-americana Sarah Schulman, “a Israel, els soldats homosexuals i la relativa obertura de Tel-Aviv són indicadors incomplets dels drets humans”, ja que en un context d’abús i de colonització les identitats sexuals de botxins i de víctimes són anecdòtiques.

Però és que, si amb això no n’hi hagués prou, l’autodenominat oasi gay-friendly de l’Orient Mitjà ha posat en pràctica mecanismes de pressió com els xantatges i les extorsions a persones LGBTI palestines, amenaçant-les de delatar la seva sexualitat públicament en els seus entorns, per tal de forçar-les a convertir-se en informants i col·laboradors de l’Exèrcit israelià, tal com va denunciar l’associació Al Qaws el 2014. Un paradís per a les persones LGBTI serà aquell que aconsegueixi garantir els drets humans de totes les persones que hi viuen, no els d’una part.

Per aquest motiu, la comunitat LGBTI de Barcelona volem subratllar que estem fartes que s’utilitzin els nostres drets per vulnerar sistemàticament els dels altres. En el nostre nom no justificaran polítiques racistes i colonials, i, per tant, exigim als partits del consistori barceloní que siguin coherents amb els valors que defensen. Promoure el compliment dels drets humans i construir un model de ciutat inclusiva és incompatible amb mantenir acords com aquest. Barcelona i el col·lectiu LGBTI demana trencar l’agermanament amb Tel-Aviv. Els nostres drets i els nostres cossos no són una arma simbòlica per enriquir-ne uns i trepitjar-ne uns altres.