Dones als espais d’opinió: quanta roba i quant poc sabó!

#OnSónLesDones va sorgir fa 10 anys com a etiqueta a Twitter quan diferents dones, cadascuna des de casa nostra, vam denunciar que, en un programa d’actualitat política de la televisió pública catalana, totes les persones que participaven en la taula de debat eren homes. Algunes ens vam agrupar i vam passar a l’acció, fartes que cada vegada que engegàvem la televisió, la ràdio o obríem un diari o un enllaç a un article, gairebé sempre hi trobéssim homes. Volíem demostrar amb xifres a la mà la subrepresentació de les dones en els espais d’opinió dels principals mitjans de comunicació catalans.

En gairebé una dècada, tal com avançava ahir CRÍTIC amb la presentació de l’últim informe d’#OnSónLesDones, les ràtios han millorat fins al punt que ara tots els espais d’opinió dels mitjans públics catalans són paritaris. Però —sí, hi ha uns quants peròs— al programa de ràdio més escoltat a Catalunya, El món a RAC1, la participació de les dones no arriba a un terç. A la premsa diària encara ens movem entre el 18% de les dones articulistes a La Vanguardia i el 30% a l’Ara o a El Periódico de Catalunya, amb només l’honrosa excepció d’El Punt Avui, que ha passat d’un 20% al 45% actual, però el director d’aquest diari no fa gaire donava suport al seu col·laborador Saül Gordillo, condemnat per agressió sexual. En conclusió, res de nou sota el sol dels feminismes. Podem celebrar victòries, però encara hem de picar molta pedra.

Perquè com és possible que, en una societat plural i diversa, la nostra veu encara sigui minoritària? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans de comunicació la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada? Com pot ser?

En aquests anys, hem sentit excuses de tota mena. Vegeu-ne alguns exemples: “Seleccionem els millors opinadors”; “Hi ha més homes opinadors qualificats que dones”; “No podem fer fora homes per incloure-hi dones”; “Demanar que s’hi incloguin més dones és sexista i discriminatori”; “A les dones els interessa menys aparèixer en mitjans”; “Les dones són més tímides”; “N’hem trucat, però cap dona podia venir”; “Les dones acostumen a despenjar-se sovint a l’últim moment”; “No podem fer-hi res si hi ha certs camps que estan masculinitzats”; “Les dones només volen parlar de temes de dones”; “Hi ha més noms d’homes coneguts que de dones”; “Doncs digueu-nos vosaltres a qui hem de convidar. A qui? No la coneixem”…

Més enllà de la dimensió quantitativa, cal posar l’accent en aspectes més qualitatius que generin una transformació autèntica

Pel que sembla, doncs, les dones estem menys capacitades —no diuen les dades que tenim més formació?—, no estem interessades a tenir veu i ser visibilitzades —però al voltant del 8 de març ens treuen de sota les pedres—, ens costa més participar-hi —ves que no sigui perquè vivim fent equilibris per combinar les feines productives, reproductives i de cures—, i no ens coneix ni Déu —ai, senyor, quanta roba i quant poc sabó!

I, tanmateix, avancem… Però, a mesura que es normalitza la presència de dones als mitjans de comunicació, emergeixen altres problemes, com ara la dificultat de les dones per accedir a càrrecs directius i de poder que permetin trencar les xarxes invisibles que acaben decidint, establint les dinàmiques i amagant els abusos i les violències exercits pels homes. Més enllà de la dimensió quantitativa de la presència d’homes i de dones als espais d’opinió, cal posar l’accent en aspectes més qualitatius que generin una autèntica transformació. Així ho van testimoniar en l’acte de presentació de l’últim informe d’#OnSónLesDones, ahir, dilluns 17 de febrer, a l’Espai Línia, la periodista de CRÍTIC Laura Aznar, la guionista i escriptora Anna Manso i la directora del programa Sense ficció, de TV3, Montse Armengou; totes tres, a més, opinadores en diferents mitjans.

Agressions sexuals, abusos de poder, tractaments condescendents, validacions no demanades, “bromes” masclistes, mansplaining fins i tot en temes relacionats amb experiències directes de les dones, interrupcions constants i, de retruc, menys temps d’intervenció en les tertúlies o espais d’opinió escrits més reduïts. És a dir, les violències de diferents tipus són el nostre pa de cada dia. I segurament aquestes pràctiques masclistes expliquen molt millor per què moltes dones es neguen a participar en tertúlies que els arguments tan suats i poc creïbles amb què es defensen alguns directors de mitjans i de programes.

Cal fer saber a les dones participants en les tertúlies que se’ls donarà suport quan rebin atacs sexistes

Per tant, a més de garantir una paritat real, cal instaurar una cultura de respecte i de no interrupcions en les tertúlies i incloure garanties en la moderació de comentaris en articles que impedeixin publicar els comentaris masclistes. Així mateix, cal fer saber a les dones participants que se’ls donarà suport en el moment en què rebin atacs sexistes, sigui per les xarxes socials o sigui, si es donés el cas, per part d’altres tertulians o superiors. Comptat i debatut, necessitem una vegada per totes que la responsabilitat no recaigui només sobre nosaltres, sinó que tot l’entorn es comprometi a crear espais segurs i lliures de violència vers les dones. I qui diu dones diu persones racialitzades, migrades, joves, queers… perquè on són totes elles als espais d’opinió dels grans mitjans? On podem sentir les seves veus?

Si als espais d’opinió busquem la pluralitat ideològica, no podem oblidar tampoc la pluralitat de vivències de gènere, orientació sexual, origen, cultura, religió, classe social, edat, discapacitat, cànons estètics, món rural, etcètera, que, en una societat com la nostra, marquen decisivament la nostra visió del món i el lloc que acabem ocupant-hi.

Nota: Recordem que aplicar criteris de paritat en els mitjans de comunicació, com dirien les companyes feministes argentines, és llei. La Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes, els obliga, entre altres coses, a “promoure la participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió” (art. 25).