05/07/2021 | 17:52
T’impedeixen fer servir el vestuari del teu gènere, però no és LGBTI-fòbia. La immobiliària deixa de respondre quan veu que sou una parella del mateix gènere, però no és LGBTI-fòbia. Voten contra els teus drets humans des dels seus escons, però no és LGBTI-fòbia. Et prenen la vida al crit de maricón, i no, en aquest cas tampoc és LGBTI-fòbia. Què necessiteu perquè siga LGBTI-fòbia? Què més us hem d’explicar? Creieu que la nostra pedagogia és il·limitada?
Com cada cop que un cas de LGBTI-fòbia arriba als mitjans, circulen mil motius per descartar l’odi com a causa
El 3 de juliol passat van matar el Samuel, un jove de 24 anys en A Coruña, al crit de maricón. Des d’aleshores, i com cada cop que un cas de violència LGBTI-fòbica arriba als mitjans, hem vist circular mil i un motius pels quals hauríem de descartar l’odi com a causa de l’agressió. No es tracta d’un fet aïllat, sinó d’una dinàmica que es repeteix cada vegada que una persona LGBTI alça la veu: legitimar, amb qualsevol excusa, l’atac.
“No és LGBTI-fòbia: va ser un conflicte per un mòbil”; “No és LGBTI-fòbia: va ser una baralla entre borratxos”; “No és LGBTI-fòbia: maricón és un insult molt comú”. Sembla que sempre hi ha un bon motiu alternatiu per agredir una persona LGBTI. Perquè, quan fas mil voltes retòriques per negar un delicte d’odi, el que dius és que hi ha motius que justifiquen practicar l’odi. Què hi ha circumstàncies on no estaria tan malament prendre-li la vida a algú al crit de maricón.
I això entronca, òbviament, amb l’obscurantisme i l’eterna sospita sobre les persones LGBTI, vagas y maleantes: amaguem alguna cosa, som impures, la nostra existència és qüestionable, la nostra identitat va lligada a algun motiu fosc. O som éssers de llum, o qualsevol minúcia i dissidència ens farà mereixedores de la violència rebuda. Si el mataren al crit de maricón, alguna cosa devia fer. Efectivament, una cosa va fer: existir sense vergonya i sense complexos.
Mai és LGBTI-fòbia, però el sistema cisheteropatriarcal treu dents i ungles cada vegada que algú ho insinua
Mai és LGBTI-fòbia , però el 2020 l’Observatori contra l’Homofòbia va registrar 189 incidències LGBTI-fòbiques només a Catalunya. Quantes agressions més es denunciarien si la policia no et qüestionés sistemàticament? Quantes deuen haver quedat en l’ombra per por de l’escrutini insensible dels mitjans? Quantes agressions quedarien enregistrades com el que són, agressions, si la societat no ens hagués convençut de minimitzar i normalitzar el que ens passa només pel fet d’ocupar l’espai públic?
Sense un vot de confiança en la paraula de les bolleres i les no binàries, sense una predisposició a creure en les persones trans, sense voler escoltar les bi, les inter o les asexuals quan alcen la veu, mai podrem posar fi a una violència tristament quotidiana per a tothom que pertany al col·lectiu. El primer pas és donar-nos suport incondicional. Perquè mai és LGBTI-fòbia, però el sistema cisheteropatriarcal treu dents i ungles cada vegada que algú ho insinua. Mai és LGBTI-fòbia, però se’ns humilia, se’ns qüestiona i se’ns ignora quan ho diem. I, així i tot, ho continuarem dient. Repetiu-ho amb mi: és LGBTI-fòbia.
