Crític Cerca
Opinió

Com ens afectarà la nova llei d’universitats a Catalunya?

S'aprova la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU) espanyola coincidint amb el vintè aniversari de la Llei d’universitats de Catalunya. No tenim res a celebrar: les polítiques neoliberals dels últims 20 anys han degradat la universitat catalana

23/02/2023 | 06:00

Edifici Històric de la Universitat de Barcelona / UB

És previst que la nova llei d’universitats s’aprovi avui, 23 de febrer, al Senat i, com explicàvem en aquest article fa uns mesos, no tenim res a celebrar. La llei queda molt curta, desaprofita l’ocasió de fer revertir el model neoliberal d’universitat i no passa d’oferir un munt de pedaços per a una situació molt greu. El capitalisme acadèmic es perpetua en el text definitiu, avalant una estructura de mercat en la qual el professorat es concep com a distribuïdor d’un producte que l’estudiantat ha de comprar. Sota falses promeses de progrés, el saber, que abans es basava en continguts, ha degenerat en una llista de competències que presumiblement garanteixen l’accés al mercat de treball, com si aquesta hagués de ser la funció social de la universitat.

La degradació de la universitat avui en dia es fa palesa. L’estructura dels estudis superiors universitaris a Catalunya se sosté gràcies a la precarització i al foment de la inestabilitat dels seus treballadors i treballadores. Un dels objectius inicials de la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU) era posar fi a la precarietat, però al final no farà altra cosa que maquillar-la, convertint els contractes precaris en indefinits per seguir la normativa europea, però sense apujar els salaris. Tornem-ho a recordar, i ho anem denunciant fa anys des de les diverses mobilitzacions: qui sosté la docència universitària és el professorat amb contractes d’associat amb sous d’entre 100 € i 500 €. La seva cotització a la Seguretat Social no arriba al 30%, però suporta una càrrega docent molt similar a la del professorat a jornada completa. Del total de 17.950 docents a Catalunya, 10.131 són associats. En això batem rècords: del total de 25.000 associats que hi ha a l’Estat espanyol, el 40,5% es troben a Catalunya. Per què tenim el percentatge de professorat precari més elevat de l’Estat? A què pot ser deguda aquesta asimetria? I, sobretot, la LOSU ha tingut en compte aquesta particularitat?

Les assemblees de treballadors i treballadores s’han manifestat en contra de la nova llei. El conseller de Recerca i Universitats també ha carregat contra la LOSU, però per motius ben diferents. Nadal sosté que la llei és impossible de complir a Catalunya i no accepta l’obligació que el 51% de la plantilla sigui funcionarial. El model català vol ser únicament laboral. Tot això, val a dir-ho, amb un cinisme compartit amb altres consellers d’Universitats: tant Nadal, com Mas-Collell com Carles Solà són tots tres funcionaris d’universitat. En efecte, el que desitgen per a ells no és el que pregonen per a la resta.

El model català no és l’alternativa

La defensa d’un model laboral per a la universitat alinea els governs catalans de les últimes dues dècades amb el projecte neoliberal. Com és sabut, el seu dogma és aprimar les competències de l’Estat —tant li fa si és l’actual o el d’una hipotètica Catalunya independent— i posar allò públic al servei del mercat per especular amb les necessitats bàsiques i els drets universals de la ciutadania, com és el cas de l’educació.

Ara fa 20 anys exactes, el 19 de febrer de 2003, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei d’universitats de Catalunya (LUC) amb els vots favorables de Convergència i Unió i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i amb el suport d’Iniciativa per Catalunya-Verds. La nova llei advocava per la laboralització de les plantilles i incentivava el vincle entre universitat i empresa. Val a dir que la raó de ser del sistema funcionarial —amb totes les disfuncions que pugui generar i que, en efecte, genera— és garantir la llibertat de càtedra defensada a la Constitució espanyola. El personal contractat no gaudeix de l’autonomia suficient, ja que fa temps que la seva docència i recerca estan condicionades pels interessos d’altres empreses que inverteixen en la universitat per usufructuar-ne els beneficis.

La LUC establia, a més, el Consell Social com a òrgan fiscalitzador de la universitat. Presentat sobre el paper com “l’òrgan mitjançant el qual la societat participa en la universitat”, en realitat traslladava a la universitat la sinècdoque habitual dels neoliberals, que fan d’una part —la gran empresa— la totalitat de la societat. La funció d’aquest òrgan és esdevenir el mecanisme d’ingerència de la Generalitat i de les grans empreses privades a la universitat. El provincianisme de país petit que caracteritza CiU i els seus continuadors neoconvergents, que s’embadaleix davant tot allò forà pel sol fet de ser-ho, va establir que l’excel·lència universitària radicava en tot allò que no era català. El sistema d’avaluació de la recerca a Catalunya, que penalitza la que es fa en llengua catalana sobre temes propis —negant de facto una de les funcions socials de la universitat, que és la de romandre al servei de la comunitat—, delega els criteris en multinacionals anglosaxones que especulen amb la recerca universitària. L’ideòleg del model universitari neoliberal a Catalunya va ser Andreu Mas-Colell, conseller d’Universitats entre el 2000 i el 2003, que després del Govern del tripartit va tornar el 2010 reblant el clau del seu projecte de vincular, per primer cop en una conselleria, els àmbits d’Economia i de Coneixement.

La LOSU no resol el problema de l’infrafinançament universitari: en delega l’aplicació en unes universitats molt allunyades de les que preveu la llei

El Govern català ha estat sempre capdavanter a l’Estat a aplicar polítiques neoliberals, com vam poder comprovar quan la dreta catalana va tenir la iniciativa d’apujar les taxes i va imposar unes retallades, recordem-ho, que encara no s’han revertit completament, tot i ser una reivindicació històrica dels col·lectius que lluiten per la defensa de la universitat pública catalana.

LOSU: la tempesta perfecta

Defensar la universitat pública implica pensar-la des de la seva funció social i no mercantil, assegurar la transmissió de coneixement a tota la societat i garantir la igualtat d’oportunitats tant pel que fa a l’accés als estudis com a la carrera acadèmica. Si el model català ha degradat el sistema universitari públic, la LOSU no aportarà cap solució, sinó que hi afegirà caos, perquè diversifica la seva aplicació, afegeix figures que fragmenten la carrera acadèmica i, en definitiva, no far revertir el model neoliberal. A més, el calendari que proposa és impracticable —de fet, ja s’estan demanant moratòries. Per exemple, a Catalunya, l’altíssim percentatge d’associats fa inviable, en el termini estipulat, la convocatòria de tots els concursos necessaris per fer-los passar de temporals a indefinits. Si fem el càlcul, a les universitats catalanes s’haurien de celebrar 10.000 concursos en 2 anys, uns 13,6 concursos diaris, comptant-hi els dies festius, per poder complir la data fixada, el 31 de desembre de 2024.

La LOSU no resol el problema de l’infrafinançament de les universitats, se’n renta les mans pel que fa a la seva aplicació i la delega en unes universitats amb unes realitats molt allunyades de les que preveu la llei. A més, la LOSU es trobarà a Catalunya amb la resistència del Departament d’Universitats, que ja ha amenaçat de no aplicar-la en algunes parts. En definitiva, no tenim res a celebrar ni davant l’aprovació de la LOSU ni de l’efemèride de la LUC. L’assumpció dels preceptes del neoliberalisme universitari i la manca d’imaginació a l’hora de fer-los revertir empeny les universitats a una situació d’improvisació i d’arbitrarietat. Davant d’aquest horitzó, l’Assemblea d’Universitats Catalanes ha convocat mobilitzacions contra la nova llei d’universitats (LOSU) per a aquest mes de febrer, seguint l’impuls de la vaga indefinida intermitent que va convocar a tot l’Estat espanyol, des del 31 de gener, la Plataforma del PDI Precariat de la Universitat de València. Aquest context de mobilitzacions pot ser l’ocasió de fer sentir la veu dels col·lectius més precaris, sobre els quals es legisla sense tenir en compte la seva realitat.

* Elena G. Fraj Herranz és llicenciada en Belles Arts i doctora en Comunicació Audiovisual. Professora lectora en el Departament d’Arts Visuals i Disseny de la Facultat de Belles Arts (Universitat de Barcelona). Realitzadora audiovisual i experta en estudis visuals, actualment forma part de la plataforma d’art activista Rodillo.club

* Inés García López és doctora en Filologia Alemanya per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Psicologia. Investigadora postdoctoral a la Universitat Rovira i Virgili. Coeditora del volum ‘La Academia Criminal. Daño social, conflicto y resistencias en el Mercado de la Educación Superior‘ (2020).

* Bernat Padró Nieto és professor del grau d’Estudis Literaris i del màster de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Va coeditar el volum ‘I Convenció Ciutadana sobre la Universitat Catalana’ (2017).

* Tots tres formen part del grup d’estudi “Sabers dissidents: assajar una universitat altra”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies