27/04/2020 | 07:00
El canvi d’època és ja una realitat. Ens pot semblar que ha arribat sense avisar o de forma inesperada, però fa temps que és entre nosaltres. De fet, fa més de vint anys que s’està gestant i s’accelera en cadascuna de les crisis que hem viscut.
Aquest article no tracta sobre la pandèmia del coronavirus. Ara bé, és evident que tota reflexió que fem avui ha de tenir en compte com aquesta crisi transformarà la realitat i agreujarà els impactes de la crisi de 2008 que encara arrossegàvem. Perquè som una generació marcada per la darrera dècada de crisi econòmica i financera que es va traduir també en una crisi social, i que va acabar esdevenint una crisi política per la falta de respostes. Una absència de respostes, però, que venia d’abans. Com a exemple, els canvis en l’àmbit productiu o del treball vénen de més enrere, a partir dels impactes de la globalització, la deslocalització o el canvi tecnològic. També les transformacions de la societat, a partir del procés d’individualització i reestructuració de la majoria d’espais de socialització.
La nostra generació està marcada pels impactes de la destrucció del territori, la contaminació o el canvi climàtic; una mutació ecològica irreversible. És més, en pocs anys han canviat també les pràctiques d’oci o de consum. Ni les dinàmiques socials o econòmiques, ni la concepció del treball, ni les estructures socials i familiars o les formes d’interacció són les mateixes. Res tornarà a ser igual. Ara som una societat més heterogènia, amb trajectòries més diverses i complexes. I les institucions, rígides i preparades per oferir respostes homogènies, avui tenen menys recursos i capacitats, i més dificultats per afrontar els nous reptes. Mentrestant, la ciutadania ha recuperat l’interès pels assumptes comuns, i s’ha tornat més exigent, però al mateix temps ha perdut la confiança en les institucions polítiques.
Per tant, a la nostra generació, més que testimonis d’una dècada de crisis, de crisis en plural o de crisis encadenades, li ha tocat viure un canvi d’època. Perquè aquesta no és una situació conjuntural o transitòria. No tornarem on érem. Quan sortim del túnel, el paisatge que veurem no s’assemblarà al que coneixem. Els canvis són massa importants i profunds.
Per tant, si com diria Bruno Latour, “el perill dels intercanvis de saliva” han pogut aturar l’economia mundial, si durant setmanes hem aconseguit tancar-nos a casa per evitar la saturació dels hospitals, haurem de ser capaços també d’evitar sortir-ne de la mateixa manera. Si això impensable fa poques setmanes ha estat possible, també ho ha de ser que ens aturem a imaginar aquelles pràctiques i dinàmiques que no volem reprendre, que ja no ens serveixen. Quan acabi el confinament, el pitjor que podríem fer és reprendre la normalitat. De fet, no tornarem mai més a la normalitat, perquè els canvis són massa profunds i venen de lluny, però també perquè la normalitat era part del problema. Una normalitat de mutació ecològica, irreversible. Una normalitat que ens evoca a crisis encadenades, a una generació marcada per una crisi permanent per la falta de respostes al canvi d’època.
Les crisis que es van encadenant no fan més que accelerar els canvis. I aquesta crisi derivada de la pandèmia no serà una excepció. No és possible tornar enrere ni ens serviran les receptes antigues. Per tant, per a aquesta nova etapa ens toca preparar-nos pel que vindrà, aprendre dels errors en la gestió de la crisi de fa una dècada i no tornar a fallar en allò que no vam ser capaços de fer llavors. Quan acabi la por, la incertesa i l’angoixa d’estar tancats a casa i puguem sortir al carrer haurem de donar resposta a les noves preguntes del moment. Especialment una: cap on anem? Com ens adaptem a un món nou i com construïm noves respostes a una societat que segueix canviant molt ràpidament. Perquè no ha deixat de fer-ho mai.
I com afectaran els impactes de la pandèmia en la política catalana? Com queda el “Procés”? És evident que l’atzucac del país, o almenys del projecte sobiranista o independentista, no és cosa de la pandèmia. Però sabem que tota crisi tendeix a accelerar o augmentar la intensitat dels canvis o la necessitat de noves respostes i estratègies. I en aquest punt és en el que estem. Ens trobem en un moment clau. La gent demanarà deixar de perdre, en molts sentits, i començar guanyar. I per guanyar, cal saber llegir el moment polític.
La gent ens demanarà una estratègia de país que sigui ambiciosa i no renunciï a res. Ens demanarà passos endavant, però també que qualsevol avenç sigui irreversible. Avui sabem que perquè qualsevol pas sigui irreversible ha d’arrossegar la majoria del país. I l’única recepta per a articular una “majoria possible” és entendre el país, i assemblar-se i representar millor una societat que ha canviat molt els darrers anys. Caldrà saber llegir els grans consensos que configuren un “nou nosaltres” que ens permeti ser més, i més forts.
La gent ens demanarà tenir un govern que es preocupi i doni resposta als seus problemes del dia a dia. Que no es quedi de braços plegats, ni deixi que es degradi la quotidianitat esperant el dia D. Un govern que posi el país en marxa, amb ambició i coratge. I, de fet, avui tenim clar que no tindrem un país nou si abans no som capaços d’imaginar-lo. I aquesta tasca no la podem posposar més.
La vida dels catalans i catalanes avui està plena d’incerteses, i de dubtes, a la feina, la família, la salut, la política, etc. La gent està decebuda amb les elits, insegura davant les incerteses i el moment que vivim, frustrada per les promeses i expectatives incomplertes, i per la falta de respostes. Desitja viure millor, i patir menys. Convé tenir-ho en compte: tenim davant el repte d’un país per construir. Un procés nacional és sobiranista en la mesura que és capaç de demostrar que la construcció d’un país nou es tradueix en la millora de les condicions de vida de la gent. Només així podrem articular una “majoria possible” imprescindible. I sabem que no tindrem un país nou, si abans no som capaços d’imaginar una “Catalunya nova”.
Posem un exemple d’actualitat. Aquests dies l’atenció dels mitjans de comunicació s’ha centrat en els hospitals i, especialment, en les Unitats de cures intensives, el darrer esglaó del sistema sanitari. Estem parlant molt d’hospital, però es parla poc de l’Atenció Primària. Els professionals, malgrat les retallades arreu, fa anys que ens avisen de la importància de l’atenció primària com a muralla sanitària per evitar el col·lapse dels centres hospitalaris i per a la gestió de crisis com l’actual. I aquests dies, la contenció de l’atenció primària, amb l’hospitalització domiciliària o les consultes telefòniques, ha pogut rebaixar la càrrega dels hospitals i dels seus serveis d’urgències. Els professionals no només ens estan ajudant a gestionar i sortir d’aquesta crisi, si no ens marquen també un model sanitari pel futur.
Aquests dies ens permeten imaginar un sistema sanitari amb una Atenció Primària dotada tecnològicament, equipada per a realitzar proves que avui exigeixen dirigir-se als hospitals, amb més personal per a l’assistència en el domicili i pensada no només com un servei d’atenció sanitària, sinó també un node social inserit en la seva xarxa comunitària. Podem imaginar una Atenció Primària reconeguda, central en el sistema i orientada a promoure, millorar i garantir la salut integral de la població.
Perquè no tindrem realment un país nou, que respongui als reptes dels nous temps, si abans no som capaços d’imaginar-lo. Imaginar-lo, per construir-lo, en els termes de la nova època que viurem. Ens haurem de preguntar què passarà amb la indústria del turisme o el comerç; o treballar nous models de mobilitat, habitatge o urbanisme per poder pensar ciutats adaptades als nous temps; afrontar el canvi climàtic, replantejar els sistemes de producció i les dinàmiques de deslocalització, etc.
Ens tocarà tenir un peu a terra, en el que som, en el moment actual, i l’altre, en el que podem arribar a ser. Ens tocarà articular un projecte de país que valgui la pena ser viscut i que es valgui el camí a recórrer. Primer imaginem un país diferent, i després tindrem la força d’una majoria per construir-lo. La pròxima etapa haurà de pivotar en l’èpica d’un projecte de país que respongui al canvi d’època. Aquest és el repte que tenim al davant si volem arrossegar grans majories socials i polítiques que ens facin més forts.
* Elisenda Alamany és regidora de Barcelona i consellera metropolitana. Marc Grau és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.
