15/09/2020 | 06:00
Aquestes línies són escrites des de la mirada d’una persona escolaritzada en el model intercultural, situada constantment en la diversitat i crescuda en una alteritat imposada per la mirada hegemònica. Una professional de l’educació racialitzada, xinesa i catalana. Una més del gremi que veu en l’educació una eina per a la transformació social però també, si em permeteu, una eina perpetuadora de les desigualtats socials.
I així seguirà essent si no reconeixem que el model intercultural actual és assimilacionista. Ens costa veure-ho perquè considerem que ja hem superat aquesta mirada i perquè no és una assimilació forçada o imposada explícitament, ans al contrari; és subtil i amistosa. Tan silenciosa i reconfortant que no ens porta a qüestionar què passa quan l’escola catalana que marca l’agenda escolar, els aprenentatges i la manera d’ensenyar i aprendre, entre d’altres, està excloent una gran part de les nostres vides, aprenentatges i coneixements.
L’escola m’entén i m’accepta quan m’expresso catalana; però, quan m’expresso xinesa, calla, no ho comprèn ni ho acompanya
M’explico: l’escola m’entén i m’accepta (perquè es troba en posició de poder-ho fer) quan m’expresso catalana; però, quan m’expresso xinesa, calla, no ho comprèn ni ho acompanya. És en l’absència d’aquests espais que s’invisibilitza i es nega l’existència en equitat del jo xinesa: una existència que ha d’anar més enllà de convertir-nos a nosaltres, a les nostres famílies, comunitats, pràctiques i sabers en càpsules d’enriquiment.
El problema rau en el fet que no s’acompanya psicoafectivament en l’experiència de créixer amb diferents marcs de referència cultural ni de créixer formant part d’una comunitat minoritzada. No es donen estratègies per enfrontar-nos a les violències que vivim quotidianament i, més greu, es reprodueixen dins de les escoles: des del biaix etnocèntric en explicar la història, la no presència del poble gitano o el racisme implícit del llenguatge, fins a les actituds paternalistes, el racisme disfressat d’assetjament escolar —reduït a una mera qüestió entre infants—; l’apropiació cultural de pràctiques socioculturals buidant-les de sentit i de significat —com passa amb el holi—; les disfresses culturals per carnestoltes, que bàsicament essencialitzen l’alumnat racialitzat.
El camí cap a una educació per a la justícia social i global, que busca l’equitat social, educativa, política i de drets, ha de ser implícitament i explícitament antiracista i descolonial. El model intercultural que ens veu a totes iguals, que veu els colors de la diversitat en positiu i evita parlar d’allò que incomoda i que genera conflicte ha estat i és encara funcional al sistema perquè no implica una revisió profunda de la cultura hegemònica ni del lloc que ocupa en aquest escenari.
Treballarem des de la col·lectivitat contra un sistema educatiu que ens limita i ens encasella
Com podem defensar l’actual model educatiu intercultural per atendre la diversitat etnicoracial i cultural si en la mateixa teorització no hi és present aquesta diversitat? Seria confiable, acceptable, coherent… construir un model educatiu amb mirada de gènere teoritzat únicament per homes cis?
Des de la nostra alteritat imposada continuarem interpel·lant el model intercultural actual a l’escola. Alhora, i parafrasejant els professors Django Paris H. Samy Alim, continuarem treballant des de la col·lectivitat contra un sistema educatiu que ens limita i ens encasella, per construir-ne un que ens comprengui en les múltiples maneres de viure i d’aprendre tot qüestionant el marc cultural predominant de classe mitjana-alta, blanc, heteronormatiu, patriarcal, occidental, capacitista i cientista. Un sistema educatiu que ens revitalitzi, des de la resistència, del racisme i tota la història colonial que el precedeix i que ens acompanyi en les nostres múltiples experiències d’aprenentatge durant la nostra escolarització. Perquè dins dels espais escolars puguem, veritablement, ser nosaltres amb tots els seus plurals, en equitat i en igualtat de drets.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
