Els saquejos de Barcelona: el capitalisme libidinal entra en xoc

Les protestes d’aquesta setmana a Barcelona han suscitat tota mena de debats i crítiques per la forma més o menys desconeguda que han adoptat. Els defensors de l’stauts quo i de l’ordre, tota la dreta i alguns sectors d’esquerres que els han comprat el relat, han mostrat la seva preocupació perquè una massa de joves hagi pres el centre de la ciutat saquejant botigues multinacionals i grans magatzems amb un grau de violència i ràbia fins ara força desconeguda. Penso que aquest gest de ruptura, d’esquerdament, s’ha de llegir des del capitalisme libidinal i la subjectivitat vida-mercat que l’organtiza.

El que vam veure dissabte a la plaça de Catalunya de Barcelona doncs és una nova forma que supera l’obediència silenciosa i la frustració que ens emmalteix. Un gest libidinal de ruptura que trenca el silenci de la subordinació i l’obediència però que també supera la frustració per l’objecte inabastable, apropiant-se’l directament. No és casual que els joves assaltessin els grans magatzems, Vinted, El Corte Inglés, MediaMarkt i s’apropiessin de les grans marques —roba, mòbils, objectes tecnològics—. Evidentment, aquí també rau el límit del seu gest: apropiar-se de la mercaderia-fetitx no desfà la forma mercaderia i per tant, no posa en risc el sistema capitalista ni la seva producció, sinó només hackeja el circuit i el deixa en xoc. És clar, que aquest gest no destrueix el capitalisme ni el posa en risc sinó que actua com a símptoma d’esgotament i com un trencament. Un dir prou, un reapropiar-se per la força de la mercaderia-fetitxe, encara que sigui per revendre-la en un hackeig del circuit capitalista, o per a lluir-la, capturant un desig fins ara insatisfet.

No és casual que els joves assaltessin els grans magatzems de Vinted, El Corte Inglés o MediaMarkt i s’apropiessin de roba, mòbils i ordinadors

Vivim en un món de precaritat i consumisme

El capitalisme ja no només produeix mercaderies sinó subjectes: la mercantilització, l’acumulació i la competència regulen com vivim, com ens relacionem i com ens presentem (jo-marca). Mentre vivim en un món de precarietat laboral, habitatge impossible, salaris a la baixa, depauperació dels serveis públics, limitacions de mobilitat i lleis d’estrangeria, el capitalisme ha aconseguit organitzar la vida al voltant d’un desig sempre insaciable que només es pot reproduir tenint més seguidors, més capital social, més relacions amoroses, més diners, una feina millor, una casa més gran, el darrer iPhone, el cotxe de l’últim model, la roba més de moda…

La promesa de felicitat funciona però té el seu revers en l’endeutament, la frustració i el malestar, alhora que s’envolcalla de petites conquestes que mantenen aquest gaudi-enganxament-repetició viu. Per Deleuze i Guattari el desig no és una carència que cerca un objecte sinó una força productiva que el capitalsme captura i codifica: “Com pot ser que lluitem per mantenir la nostra servitud com si fos una salvació?” es pregunten a l’Anti-Èdip.

“Hedonisme depressiu”

Totes aquestes relacions basades en el consum i l’acumulació també sedimenten un pòsit de frustració i ànsia produïts per la mancança constant que genera un desig sempre insatisfet i per la por de perdre’ns alguna cosa o senzillament perdre el poc que tenim. El capitalisme ja no et prohibeix res sinó que et disciplina a través de l’excés i del consum, adoptant una nova lògica d’ordre i control social. Aquí ressona la llibertat d’Ayuso i Milei. En definitiva, el desig ha sigut capturat tot aconseguint que la majoria defensi allò que precisament l’empresona, per una banda el consum permanent —impossibilitat de satisfer el desig, sempre en vull més— i per l’altra, una mancança que el sistema capitalista explota —precarietat, endeutament, malestars.

Dins la normalitat sistèmica, en el nostre dia a dia quotidià, trobem la subordinació com a pràctica més habitual, l’acceptació silenciosa que perpetua la servitud, l’esforç per aconseguir allò que ha de satisfer el desig produït i la culpabilitat per no arribar-hi, per no ser mai prou. Treballem per sostenir una vida cada cop més precària, amb dificultats per pagar l’habitatge, l’alimentació, l’energia o l’aigua, mentre ens bombardegen amb més i més mercaderies-fetitx que cal acumular. I això ens porta al segon destí: la frustració i/o l’emmalaltiment. Mark Fisher anomena “hedonisme depressiu” al malestar que genera la cerca constant de plaer, alhora que també apunta a la privatització de l’estrès i la patologització del dolor social en forma de malalties individuals. La fatiga, la depressió, l’ansietat com a conseqüència d’un malestar vital que la medicalització i les indústries farmacèutiques s’encarreguen de paliar mentre incrementen els seus beneficis. Per tant, davant l’esgotament d’una vida cada vegada més difícil i carregada d’ansietat com a conseqüència del fracàs en la vida-mercat, el cos emmaltalteix i/o en un gest extrem, se suïcida.

Extrema dreta: els joves com a problema d’ordre públic

La reacció de l’extrema dreta i els sectors d’ordre ha sigut la contracara de la patologització: si convertim el malestar i el dolor en una malaltia individual a medicalitzar aquí el que cal és treure l’agència política als joves i tractar-los com a delinqüents a reprimir i jutjar. Reduïnt els joves a un problema d’ordre públic, sense agència, s’evita parlar de les causes que provoquen els saquejos i permet construir un nou enemic extern, en aquest cas els salvatges incívics que no respecten les mínimes normes d’un mercat pacificat. La crítica del discurs d’esquerres al fet de robar mercaderies-fetitx dins la lògica capitalista i sense qüestionar el sistema, es troba amb els defensors de la llei del mercat, i els dos, potser sense adonar-se’n, accepten i amplifiquen el relat construït per l’extrema dreta al voltant de la seguretat, la immigració i l’incivisme.

El repte de les esquerres és polititzar i organitzar el malestar d’uns joves que estan saturats de desitjos frustrats

Si entenem el gest de ruptura de dissabte com un esquerdament de la vida-mercat i una nova fase de reacció i col·lapse del capitalisme libidinal, potser podrem trobar les coordenades per polititzar el malestar d’uns joves saturats de desig frustrat. Entendre, activar i donar forma col·lectiva al desig penso que és el repte majúscul de les esquerres actuals, evidentment acompanyat d’un programa que garanteixi les condicions de vida materials per la classe treballadora.

I aquí és quan entra en joc la definició de “realisme capitalista” de Mark Fisher i la seva pregunta clau: “Podem imaginar una vida més enllà del capitalisme?” Per què potser el gest dels joves s’emmarca dins aquesta impossibilitat d’imaginar res més enllà i alhora dota de sentit rebel la reapropiació material fetitxista deixant el sistema en xoc per unes hores. Organitzar aquest desig seria fer-lo passar de la fuga —apropiació fetitxista dins la lògica capitalista— a la construcció —quines són les condicions que fan que l’objecte sigui inabastable o quin podria ser el nostre desig que encara no té nom?—. És aquí on el gest insurreccional possiblement deixaria de ser un símptoma per passar a ser una pregunta política d’activació: més que allò que no puc comprar o acumular, quina vida val la pena desitjar?