Fallada multiorgànica de la sanitat pública catalana

Som a les portes d’una vaga en la sanitat pública catalana, convocada fonamentalment pel Sindicat de Metges per als pròxims 25 i 26 de gener. Una vaga que ha trigat a arribar, però que es veia a venir des de fa temps, sense que el Departament de Salut l’hagi volgut entomar fins a l’arribada del nou conseller.

Alhora, el 14 de febrer passat milers de persones es manifestaven als carrers de Terrassa per reclamar solucions de la situació que viu la sanitat pública catalana, però també per un canvi de model de gestió que expressa tots els seus dèficits a la ciutat egarenca en el que representa Mútua de Terrassa, i el seu paper com uns dels proveïdors del SISCAT, el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, és a dir, la sanitat concertada.

Aquests són només dos símptomes de la situació límit que viu la sanitat pública catalana, que es troba a l’UCI i en fallada multiorgànica. Sens dubte, els dos problemes principals que avui tenim en el nostre sistema de salut són, en primer lloc, la situació de l’atenció primària, i, en segon lloc, la manca de professionals sanitaris, especialment metges i metgesses, i infermeres i infermers. Dues qüestions que estan íntimament relacionades.

No estem com a Madrid, però caminem cap a la situació de la sanitat madrilenya

No estem com a Madrid, però caminem cap a la situació de la sanitat madrilenya. És cert que els nostres CUAP, les urgències de primària, no estan sense metges o metgesses com passa a Madrid (encara que algunes veus ja alerten que pot passar pròximament), però avui Catalunya ja és la segona comunitat de l’Estat amb més assegurances privades de salut, per darrere de Madrid, i això és degut, sens dubte, al col·lapse de la primària. Des de fa temps, diverses entitats com el FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària), la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) o Marea Blanca i Amnistia Internacional han denunciat la situació límit que viu l’atenció primària al nostre país, i la necessitat d’augmentar els recursos que s’hi destinen dins del total del pressupost de salut. És la reivindicació històrica del 25% del pressupost del Departament de Salut. El 2022, tot just arribàvem al 17%, després de tocar terra en les retallades històriques del conseller Boi Ruiz, que van afectar sobretot l’atenció primària.

Des dels Comuns, ens hem fet ressò de les denúncies de nombrosos ciutadans i ciutadanes que explicaven que, en demanar hora al seu metge o metgessa de família, no tenien cita en 10, 20 o fins i tot en 30 dies. El mateix conseller Balcells, en la seva primera compareixença, va reconèixer que en el 50% dels casos la demora superava els cinc dies per disposar de visita. Alhora, la longitudinalitat, uns dels elements centrals de l’atenció primària (que sempre et visiti el teu metge o metgessa) i que té efectes demostrats científicament en la qualitat de vida dels pacients i en l’esperança de vida, ha saltat totalment pels aires.

Aquesta situació sobretot és deguda a la manca de professionals, especialment metges i metgesses en l’atenció primària, i provoca alhora sobrecàrregues impossibles en les agendes dels professionals primaristes, i sens dubte un dels motius de la vaga i que està provocant moltes situacions de burnout. Estem pagant el desprestigi en què diferents governs han situat l’atenció primària i, clarament, una orientació hospitalocèntrica des de fa anys al Departament de Salut. Fa pocs dies, en un acte organitzat per Manresa En Comú Podem, no pocs veïns i veïnes se sorprenien quan explicava que el metge o la metgessa de primària no és un professional de segona, sinó que té una especialitat, igual que un cardiòleg o una oncòloga.

Fa anys que hi ha dificultats per cobrir les places de MIR en l’atenció primària; per exemple, el 2022 van quedar 70 vacants a Catalunya, que finalment van quedar reduïdes a 14. Les condicions laborals i salarials pesen, i molt. I, en aquest cas, el Departament no es pot escudar en el fet que, com passa en bona part de la sanitat hospitalària, està en mans de la concertada. El 85% dels CAP es troben en mans de l’Institut Català de la Salut (ICS), 100% de la Generalitat. La manca de professionals és evident, i sens dubte s’agreuja més enllà de les àrees metropolitanes. Recentment, transcendia el cas de l’Alt Berguedà, on, en marxar el metge, en unes vacances merescudes, els veïns i les veïnes es van quedar sense facultatiu durant un mes. Aquests mateixos veïns i veïnes denuncien que, després de la pandèmia, s’han reduït les hores i els dies de visita en els consultoris rurals de molts municipis, amb la dificultat que això suposa per als més grans.

I la situació dels professionals és límit a tots els nivells de la sanitat catalana. La prova més evident que el sistema està engripat és que, mentre els metges de primària marxen cap a la medicina privada o hospitalària, a altres comunitats o altres països, a la recerca de millors condicions laborals i salarials, les infermeres i els infermers de molts centres hospitalaris del SISCAT fugen cap a la primària perquè ja no poden més. Denuncien situacions laborals de precarietat, amb dificultats per poder disposar dels dies de lliure disposició, dels descansos de cap de setmana o, fins i tot, de les vacances. I, davant la manca de professionals, se’ls demana un sobreesforç continuat, assumint també unes ràtios per pacient que òbviament no són sostenibles i que impacten en l’atenció que reben els pacients.

Tres dels quatre últims consellers de Salut han estat d’ERC, i no hem passat de les paraules als fets

Les diferències de les condicions laborals entre professionals que desenvolupen la mateixa tasca també és una costant. Aquí les diferències entre treballadors i treballadores de l’Institut Català de la Salut i de la sanitat concertada són una constant. Però aquestes diferències també hi són entre professionals de l’ICS i professionals d’empreses 100% de la Generalitat com, per exemple, l’Institut d’Assistència Sanitària, que gestiona, entre d’altres, el Santa Caterina a Girona, i treballen en alguns serveis braç a braç amb professionals de l’Hospital Josep Trueta, i tenen diferents condicions laborals. És encara més kafkià si tenim present que el gerent és el mateix.

Aquestes situacions no són noves, i, sens dubte, la pandèmia les ha agreujat. El nou conseller de Salut, des de la primera compareixença, demana temps per afrontar aquests dos reptes, la situació de la primària i les condicions laborals dels professionals. El conseller pot ser nou, però cal recordar que, des del 2015, tres dels quatre consellers i conselleres de Salut han estat d’ERC (Comín, Vergés i Balcells), sense que hàgim passat de les paraules als fets. Tampoc no hem passat dels aplaudiments a les millores als nostres professionals sanitaris. En els darrers anys, ha estat recurrent l’argument, sobretot des de les forces polítiques que han sostingut els governs d’ERC i de Junts, que els dèficits de la sanitat són deguts exclusivament a la manca de recursos i a l’infrafinançament crònic per part de l’Estat cap a Catalunya. No serem nosaltres els qui no reclamem més recursos per invertir en la sanitat pública catalana. Però aquest discurs presenta llacunes evidents en vista del que està succeint. Des del nostre punt de vista, el problema principal que tenim en la sanitat pública catalana és de model. I, sense abordar-ne realment el canvi, estem condemnats a seguir a l’UCI.

En primer lloc, és una qüestió de model perquè destinar el 25% del pressupost del Departament de Salut a l’atenció primària és una decisió que depèn únicament i exclusivament del conseller. Aquí, Madrid no hi té ni veu ni vot. En segon lloc, perquè el Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut va situar les necessitats del sistema en uns 15.000 milions anuals per al pressupost de Salut. Però, enguany, l’execució pressupostària superarà els 14.000 milions i, en paraules de Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya, no es nota i estem pitjor que mai.

La dificultat principal és que la sanitat pública catalana té més de 125 empreses públiques, consorcis, concertades i privades que li presten servei. Una autèntica matrioixka ingovernable, que fa gairebé impossible per al Departament de Salut gestionar-la de manera eficient.

Necessitem recuperar espais de la nostra sanitat i no deixar que siguin considerats una oportunitat de negoci

Ho estem veient aquests dies, per exemple, en la situació de l’Hospital de Martorell, que ha tancat el servei de parts naturals, i on el comitè d’empresa denuncia la situació límit per la manca de professionals. O, per exemple, a l’Hospital Moisès Broggi, de Sant Joan Despí, on les plantes de l’ampliació continuen tancades per la manca de professionals. Si avui preguntéssim al conseller de Salut quants metges i metgesses formen part del sistema català de salut, seria impossible que respongués la pregunta.

No és senzill canviar el model, però o abordem aquesta realitat o no ens en sortirem. El primer pas és deixar de continuar externalitzant serveis. Necessitem recuperar espais de la nostra sanitat i no deixar que siguin considerats una oportunitat de negoci, sobretot si aquest negoci depèn dels nostres impostos. En definitiva, construir un veritable sistema nacional de salut de servei i també de gestió pública.

Quin sentit té que es prenguin decisions com que, al nou CAP de Can Roca, de Terrassa, les visites a l’especialista les gestioni Mútua de Terrassa, que és una empresa privada i quan, a més, és més car que si ho fes el Consorci Hospitalari de Terrassa, que, de fet, és qui gestiona el CAP?

Cal dir, per ser justos, que el conseller Balcells ha pres dues decisions inicials que cal valorar positivament. En primer lloc, ha estat capaç de tancar el conveni del SISCAT amb CCOO, la UGT i el Sindicat d’Infermeria SATSE, tot introduint millores laborals, especialment per a la infermeria, i deslligant les DPOS, un sistema de retribució variable en funció d’objectius, de la situació financera dels centres. No són pocs els i les representants dels treballadors i treballadores que denunciaven comptabilitat creativa per part d’algunes gerències a final d’any per tal de no pagar-les. Malgrat això, el Sindicat de Metges ha mantingut la convocatòria de vaga per reclamar més millores laborals. Alhora, ha constituït una taula per avançar en l’equiparació de les condicions laborals entre els professionals de l’ICS i del SISCAT. Malauradament, arriben massa tard i són massa tèbies, davant de la situació de cansament que acumulen els i les professionals.

D’altra banda, no ha estat fàcil en la negociació pressupostària assolir un primer pas rellevant en el finançament de l’atenció primària. Tenim el compromís d’arribar al 20% del pressupost si es troben els professionals sanitaris que calen: metges, metgesses, infermeres i infermers. Si volem més professionals, només serà possible amb el mètode Biden: “Pay them more”.

Esperem que aquesta vaga i les mobilitzacions que s’estan començant a produir arreu del territori serveixin perquè el Departament de Salut —i el nou equip que hi ha al capdavant— afronti una vegada per totes els reptes pendents i sigui capaç de revertir la fallada multiorgànica i apostar pel canvi de model del nostre sistema de salut.