12/11/2024 | 06:00
Fa dies que tinc anotat a l’agenda: “29 dimarts. Matí i vesprà, plou a sac”. I el dia arriba. I somric al mirar per la finestra perquè està ennuvolat. Fa massa que estem patint la pitjor sequera en anys. M’active, i comence a rebre els primers vídeos de camions accidentant-se per vents extraordinàriament forts. A la Ribera Alta, entre l’Alcúdia i Carlet. Polígons industrials desfent-se. I només serà el principi. El poble valencià és colpejat com mai en un segle. La magnitud de la devastació és impossible d’entendre si no camines pels carrers dels barris i pobles valencians. Sí, és un escenari apocalíptic de ciència-ficció. El futur ens ha arribat de colp.
Fa un mil·lenni, Balansiya, la València àrab, ja va ser assolada el 1088 per les inundacions del riu Guadalaviar, el Túria actual. El poeta Ibn Khafaja d’Alzira va deixar escrit: “Onades de fang, el mar de la riuada, el cel no pot parar de plorar llàgrimes”. L’historiador Vicent Baydal explica que ja abans, en època romana i visigòtica, estan documentades riuades al territori valencià. I ens recorda la gran avinguda del 1957 que va assolar València, i la “pantanà” de Tous del 1982 que va arrasar les comarques de la Ribera Alta i de la Ribera Baixa. I la més recent, la del 2019 a la Vega Baixa o Baix Segura, al sud d’Alacant. Els episodis de pluges torrencials són periòdics a la regió mediterrània. Tothom ho sap des de sempre, des dels poetes fins als científics, des dels camperols fins als meteoròlegs. Aleshores, què ha passat?
El desviament del Túria ha salvat València i ha condemnat les poblacions del sud
La resposta és senzilla. Senzilla, però brutal. Un franquisme entusiasmat per l’omnipotència de l’enginyeria capitalista va desafiar la natura al segle passat. El “Plan Sur” va desviar el riu Túria cap a una canalització artificial que dividiria per a sempre València dels pobles del sud de l’Horta. Milers d’habitants van ser deportats per la dictadura per fer pas a una de les més grans obres faraòniques de la història europea. Encara avui hi ha veïns que recorden els guàrdies expulsant els llauradors d’alqueries i de terres ancestrals. Gràcies als arxius fílmics, hem pogut veure com en el noticiari del No-do filmaven orgullosos la voladura de la humil església de Pinedo. I com un exèrcit de buròcrates dirigit per Madrid redissenyava la nostra terra de bracet de col·laboracionistes locals. Com és habitual, el règim va obligar els mateixos valencians a pagar l’obra. L’objectiu era protegir la capital, la gran ciutat. Al preu d’abandonar la resta. Perquè no tots hi caben, en el vaixell del progrés. I així ha sigut.
La perifèria de València és una trampa letal: un desert de ciment i de formigó, un laberint de murs infranquejables per a l’aigua
Durant el creixement salvatge dels segles XX i XXI es van sembrar les llavors d’un desastre inevitable. Les poblacions al sud de València van ser elegides per acollir les masses obreres. I els constructors i els alcaldes van convertir els pobles en ciutats dormitori, massificades fins al límit de rius i de barrancs. A més, per dirigir-se cap als llocs de treball calia també desplegar autopistes i carreteres enormes: la V-30 al costat del megacanal del nou llit del riu. L’A-7, més coneguda per “pista de Silla”, nom que en àrab vol dir rambla d’aigua. I és que, si ens fixem, la terra no menteix. O si no, què vol dir el nom del poble Torrent?
Certament, aquest sistema és insaciable: després de tant de treballar, calia oci, consum, entreteniment. I es van alçar tots els centres comercials possibles al costat dels polígons industrials i a les autovies. On? Sí, a les zones inundables, a la vora de torrents i de barrancs. L’acumulació del Pla Sud, infraestructures i massificació urbana, han impermeabilitzat la terra, transformant-la en un enorme desert de ciment i de formigó. Tot un territori d’horta i de terra fèrtil, de canals i de séquies, convertit en un laberint de murs infranquejables per a l’aigua. Una trampa letal per als pobles al sud de València, zona d’altíssima densitat de població. El desastre no és natural. Ni cap sorpresa. Fa molts anys ja va escriure l’Estellés: “l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades; els carrers plens de fang, les sabates amb fang. He plorat molt”. Una mort anunciada. Que torna. I torna.
Un poble que viu una mica d’esquena al poder
D’altra banda, no s’ha estudiat gaire ni és gaire conegut que el territori valencià ha estat perifèric als poders estatals per molt, molt, de temps. Una gran part dels que hem nascut ací sentim els governs, els que siguen, com a cosa llunyana. És poc conegut fora que la burgesia local no té arrelament ni valora gens aquesta terra. I tot això sumat fa que el caràcter del poble valencià, si em permeteu generalitzar, siga un pèl anàrquic i desconfiat dels amos. Poques vegades esperem res dels de dalt. I no és una qüestió política i ideològica: és més bé sociològica i antropològica. Ho sentim, sense ni pensar-ho. Això ha generat una tradicional feblesa política i institucional, però alhora és des d’on naixen alguns dels moviments socials i populars més potents d’Europa i de la Mediterrània. Aquesta paradoxa és difícil d’entendre per la gent de fora. I fins i tot a nosaltres mateixos ens costa comprendre-nos. Sembla que un dia votem la Rita [Barberà, del PP] i l’endemà el Ribó [Joan Ribó, de Compromís]. Potser així és com es veu des de lluny i des de dalt. Però el que jo he vist des que tinc consciència és una societat que treballa, i que no depèn dels governs de torn. Ni dels mals governs ni dels que no ho són tant. Un poble que viu una mica d’esquena al poder. I que, sempre que podem, anem a la nostra, vagen bé les coses o vagen mal. Com ens explicava un home durant la pandèmia: el llaurador és una raça que, si cau mil vegades, se n’alça mil més. D’ací venim. No esperem res ni dels amos de Madrid ni dels de València. Seguim sempre avant, sense pensar-ho massa. Així som. Agrade o no agrade.
No esperem res ni dels amos de Madrid ni dels de València: sempre que podem, anem a la nostra, vagen bé les coses o vagen mal
Per això, la ineptitud i l’abandonament dels governants i dels grans empresaris que viuen a València no ens han sorprés. Ni tampoc ens ha xocat tant que desenes de milers de valencians i valencianes hagen eixit a fer la feina de rescatar, netejar, alimentar i cuidar els seus i les seues. La traïció dels líders és norma; la resposta solidària de la gent treballadora, també. Ara, mai deixa d’emocionar, perquè ens havien fet oblidar que la cooperació i el suport mutu és el que ens fa humans. Ni deixa d’encendre-nos la misèria i l’arrogància dels multimilionaris com [Juan] Roig, enviant els seus empleats a morir durant la tempesta. Ni tampoc oblidarem mai que l’extrema dreta d’Abascal va imposar a Mazón eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències. Era una condició política per donar suport al desgovern. I l’Estat central? Per a nosaltres, és aquella gent que apareix en les televisions de Madrid. I que molt de tant en tant ens visita amb somriures paternals. En eixa lògica, és lògic que les institucions hagen intentat aturar la mobilització massiva de la gent. El missatge és que no serveix per a res, que obstaculitza, que ens quedem a casa. Que ells s’encarregaran de tot; mentre no fan res. Però ningú ha fet cas dels governants. Com l’aigua, el poble ha superat cada obstacle, cada barrera i cada mur. La magnitud d’aquesta solidaritat no l’havíem vist mai. Una riuada de gent.
I no, no podem obviar els manipuladors, els farsants, i els bufons del poder, del rumor, de l’odi i de la putrefacció. Que també han arribat ací, a infiltrar-se en el dolor. Els hem vist tacar-se falsament de fang com qui es taca cruelment de sang. Els pocs que s’han atrevit a arribar a la gran manifestació de València [de dissabte, 9 de novembre] han estat expulsats a la força. Però avui no mereixen ser escrits ni descrits. Només mereixen el rebuig i l’oblit.
L’onada de solidaritat que meravella el món
La iniciativa solidària que ha meravellat el món ha nascut d’una font múltiple: de l’extraordinària organització en xarxa de la societat valenciana. Són incomptables les associacions de veïns, societats musicals i sindicats, que, sumades als moviments socials, culturals i populars, estan ja acostumats a actuar en les seues comunitats. Per aquesta raó, des del primer dia, una marea brolla dels barris de València, sobrepassant el Pla Sud, per dirigir-se als pobles del sud. Des del mateix sud, els agricultors posen en marxa un exèrcit de tractors per obrir vies de comunicació. Amics, familiars i veïns ajuden també els camperols a salvar el que es puga. Els carrers són un formiguer de gent tacada fins a dalt de fang. I així és encara ara, molts dies després. Cada veí es preocupa de portar aigua i aliments als més majors. Blocs i àrees senceres passen dies sense electricitat. Quasi totes les tendes estan tancades. Els supermercats són inexistents. Però en cada portal hi ha paquets amb subministraments. Ningú no queda abandonat. Al carrer et paren per preguntar què necessites. La farmàcia del cantó i la tenda del magribí deixen fiar a la gent. Perquè ja no van les targetes ni els caixers. Res no va. I a Paiporta, els joves musulmans netegen l’església de Sant Jordi. Al carrer Albalat, el forn treu la màquina de cafès al carrer i els fa gratuïtament. Companys de treball fan col·lectes per ajudar els qui han perdut el vehicle. S’estimen en uns 100.000 els cotxes, les furgonetes i els camions sinistrats. Les històries de solidaritat són infinites. Una xarxa de suport mutu naix, creix i actua. El jovent lidera, treballa i espenta. I la majoria de qui organitza són dones. En els dies de vida i mort, sols el poble salva el poble.
Una xarxa de suport mutu naix, creix i actua; les històries de solidaritat són infinites
De manera molt ràpida, s’estén l’onada més enllà del territori valencià. De tota la península Ibèrica ens arriba ajuda. Bascos, murcians, andalusos, castellans, madrilenys, francesos, mallorquins. De tot arreu. I venen fins ací. I es claven fins al fons en el fang. I d’entre totes, veig una gent a tot arreu, la gent catalana. Sé que no serà notícia, però ho hem viscut, i cal contar-ho també. Sindicats llibertaris, l’esquerra sobiranista, el moviment cooperativista, els manters senegalesos de Barcelona, els estibadors del port, les associacions culturals, les mesquites, els casals i ateneus catalans es mobilitzen per nosaltres. I envien ajuda, i recullen fons, i envien gent. I es claven al fang. I netegen els nostres carrers. I treballem amb els voluntaris forestals de Terrassa netejant carrers a Algemesí. I es cansen, i s’embruten, i pateixen, i s’alegren amb nosaltres. Gràcies. Gràcies a tots i a totes.
“Camine per València i pense en Palestina”
Irònicament, tothom ens hem criat amb sèries i films nord-americans i europeus que ens diuen que, quan arriba el col·lapse, cada veí serà un monstre que voldrà llevar-nos l’aigua, el menjar, la casa i la vida. Però deixeu-me cedir la paraula a qui més sap d’això. Muath Hamed és un periodista que ha estat cobrint aquest esdeveniment històric per a la televisió àrab. Explica com un home que portava hores esperant per aigua, al saber que era palestí li va dir: “El que estem patint ací és una broma davant del dolor del poble palestí. No és res en absolut”. I s’emociona quan escriu que tota la gent que era allà el va saludar i abraçar. En els dies següents, ens va arribant una allau de missatges des de les ruïnes de Gaza. Els supervivents del genocidi ens envien ànims en vídeos dels mòbils: “Coneixem el sabor de la injustícia, del dolor, de la set i de la fam. Estem amb els que tenen fam i set, ja que estem sense aigua i menjar des de fa 392 dies. Estem amb vosaltres”. I els xiquets fan petits missatges escrits en fulls de paper sota les bombes: “Des de Gaza, Palestina, amb València”. Els damnats de la terra ens estimen i encoratgen. Si fora un guió de Hollywood, no seria creïble. La realitat que supera la ficció.
Però és Aicha Bint Yusif, una artista palestina establerta a València, qui explica millor que ningú l’esperit d’aquests dies: “M’és familiar aquesta energia, aquesta compassió profunda que ens eleva. M’és familiar aquesta unitat, aquest desafiament, amb la seua preciosa ràbia que uneix la gent. Entenc aquesta autoorganització i l’absència de l’Estat, amb el seu inútil lideratge”. “Soc testimoni d’una societat que funciona. Una societat que s’ha unit enfront del desastre i del xoc, quan el govern no fa la seua feina”. I acaba la crònica així: “Torne on he començat: al final del carrer Sant Vicent Màrtir de València. Passe la Creu Coberta de camí als pobles del sud afectats per la DANA. Camine junt amb milers de voluntaris com jo, moguts pel que el capitalisme i l’imperi més odien: l’amor de la gent, la unitat del poble. Camine per València i pense en Palestina”.
Alguna mà anònima ha escrit amb fang: “Igual que alcem muixerangues, alçarem el nostre poble”. I amb la veu dolça i ferma, la Maria ens canta un romanç de mort i de vida. El vetlatori que diu: “El cel dibuixa núvols / que volen plorar / i vinyes assaonar / i vinyes assaonar. / Hi ha estreles al cel / que ploren esperant / esperant el teu compàs / esperant el teu compàs. / A la plaça ploren / que t’han vist somiar”.
