Cerca
Opinió
David Segarra

David Segarra

Periodista i documentalista

Mazón mai no ha sigut el president dels valencians

En un any hem viscut la pitjor tragèdia al País Valencià, la pitjor gestió que la va fer possible, un president absent i la dignitat d'un poble que s'ha negat a oblidar

03/11/2025 | 15:56

Carlos Mazon fent una declaració institucional, el passat 29 d'octubre, un any després de la tragèdia / GENERALITAT VALENCIANA via ACN

El dia 27 d’octubre del 2024 vaig anotar a l’agenda: “Dimarts 29. Matí i vesprà plou a sac”, en majúscules. Soc periodista autònom, així que cada setmana he de planificar-la. La previsió de l’oratge avisava feia dies. Al matí del vint-i-nou, com cada dia, revisava les notícies mentre em feia un cafè. Ja en eixos moments, els camioners publicaven vídeos entre l’Alcúdia i Carlet on es veien els polígons sent devastats pel vent i la pluja. I els camions bolcant. Des de bon matí.

Just un any abans, el novembre del 2023, l’extrema dreta havia obligat Mazón a derogar la creació de la Unitat Valenciana d’Emergències. Així com normalitzar el negacionisme cap al canvi climàtic i els fenòmens extrems associats. Dos mesos abans, el setembre del 2023, l’extrema dreta madrilenya havia llançat una campanya contra les alertes meteorològiques. I acusaven l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) i al govern espanyol de voler imposar el control social. Això pesaria en les indecisions del govern valencià.

El dimarts 29 d’octubre el vaig passar al meu poble, al marge del parc natural de l’Albufera. Mon pare, en canvi, viu en un dels pobles de la Ribera Alta on l’impacte va ser tan gran com a Paiporta i Aldaia, a l’Horta Sud. A casa meua, estem envoltats, a un costat del mar i a l’altre, de 21.120 hectàrees del parc natural format pel llac i els arrossars. Sí, els rius Xúquer i Túria, i el barranc del Poio conflueixen tots cap ací. La fragilitat és immensa en una minúscula franja arenosa. En canvi, ni una gota va inundar la població. No va ser un miracle, va ser producte de la història i la política. Les estructures agrícoles van drenar l’aigua, mentre les infraestructures urbanes i industrials havien sigut alçades des del franquisme just en les zones d’inundació natural. Dues-centes vint-i-nou persones van morir. Més de dues-mil van quedar ferides. 140.000 vehicles destruïts. Milers de comerços arrasats. Milers de cases danyades. Un país sencer en un xoc sense precedents.

La clau de tot ja és claríssima: el dia 29 d’octubre de 2024 no hi va haver ni president ni govern

Un any després, els periodistes de investigació han reconstruït minut a minut el dia de la infàmia. La clau de tot ja és claríssima: el dia 29 d’octubre de 2024 no hi va haver president. I pitjor encara: no hi va haver govern. En l’impressionant reportatge de la secció valenciana de RTVE, “Cecopi. Les hores crítiques”, queden evidenciades les dues coses. El màxim responsable polític de la Generalitat Valenciana es va fer càrrec de la situació quan ja el país estava devastat. Quan ja hi havia incomptables morts i desapareguts. L’alerta va ser emesa per primera vegada a les huit i onze minuts de la vesprada. Però és que ni la consellera ni cap alt càrrec van tindre el coratge i el criteri per alertar la població des del primer moment. La incompetència i falta de preparació van causar la mort de dos centenars de persones que, en gran part, eren gent major o treballadors que no van escapar a temps. Mentre el president dinava amb una amiga en un restaurant. El periodista Lucas Marco ho desgrana, minut a minut, en el llibre “20:11. Reconstrucció judicial al minut de la catàstrofe de la DANA”.

Els dies següents a la catàstrofe, mon pare va quedar aïllat en un quart pis. Amb problemes de mobilitat, sense aigua corrent, sense electricitat, sense ascensor, sense cap tenda, sense caixers automàtics, i amb pams i pams de fang entre milers i milers de cotxes amuntegats com en un film apocalíptic. I no, no és cap exageració la comparació. La devastació va ser de tal magnitud que no vaig poder arribar allà fins dies després. Les carreteres estaven completament tallades. Quan vaig arribar, el poble estava acordonat per controls policials. Em van parar i em van dir que no podia passar. Però no era la policia local, que no donava l’abast. Eren mossos d’esquadra. Finalment els vaig explicar la situació de mon pare, i vaig poder accedir. Era com en els films de ciència-ficció: milers de persones vagant per la destrucció total, el caos i el col·lapse de la civilització tal i com la coneixem. Però un factor va ser la clau de tot: el factor humà. Mai, mai, mai, he vist tanta solidaritat i tant de suport mutu com eixos dies. Mai. Mon pare en el quart no va passar ni un minut sense voluntaris pujant a portar-li absolutament tot el que necessitava. A ell i a tothom. Ni una sola persona va quedar abandonada. I sí, ho van fer quasi tot els voluntaris i les voluntàries. Un autèntic exèrcit popular vingut de cada racó del País Valencià. I de tot Catalunya. I de tot l’Estat espanyol, i més enllà. Realment van ser alguns dels dies més meravellosos de les nostres vides.

No parle d’un fet anecdòtic; parle d’un dels casos d’autogestió d’un poble més importants del segle XXI

És impossible oblidar com l’Assemblea Nacional Catalana, aliada amb Decidim, van ajudar a entregar electrodomèstics als valencians més necessitats. A mi em van fer portar les famoses Karcher a la cooperativa del poble. I això només va ser una goteta en la inundació de solidaritat i voluntat. Amb els voluntaris de la Muixeranga, vam netejar els carrers. I només del trajecte de casa de mon pare al centre, anàvem rebent botes, guants, ulleres i tratges de protecció, i menjar i agua, i cafè. I mentre netejàvem, no paraven de vindre més i més voluntaris d’altres comarques, d’altres territoris, i fins i tot d’altres països. O com no recordar el centre de distribució del Parke Alkosa a Alfafar, on no només entreguen aliments, sinó que busquen pis per pis a la gent major per tal que no passen fam ni senten l’oblit. Sí, hem vist l’absència del govern, i l’absència de l’estat. I hem viscut com un poble pot auto-organitzar-se i ajudar-se a ell mateix. I no parle d’un fet anecdòtic, parle d’una organització massiva que ha implicat centenars de milers de persones. Potser un dels casos d’autogestió més importants del segle XXI. Que caldria estudiar més profundament per rebatre als catastrofistes i col·lapsistes hobbessians, que volen fer-nos creure que les persones som llops insolidaris. Ni oblidarem tampoc els missatges de suport i ànims des de les ruïnes de Gaza. Els agricultors de Cisjordània fins i tot ens van enviar diners. O als palestins que van estar ajudant en els nostres carrers. Sí, hem vist el pitjor, però també el millor, de l’ésser humà.

En tot aquest any, el mal govern d’opereta i els seus còmplices només han fet que posar-s’hi de perfil. Amb el suport de l’extrema dreta i les seues ridícules teories de la conspiració acusant a qui res té a veure, i exculpant els criminals. Amb un vicepresident per a la reconstrucció dimitit: el català i extinent-general Francisco Gan Pàmpols. Una de les últimes frases de la seua fugaç i invisible gestió va ser: “Es podria fer més i millor, però no es fa. Igual és per incapacitat”. Poc més a dir. Però els afectats directes, els familiars de les víctimes, i moltíssima gent han estat manifestant-se cada mes. Un rere l’altre, sense descans. Fins que la impopularitat de l’absent ha sigut total i evident fins i tot per als seus amos de Madrid. I en eixe moment, des de la cúpula central li han ordenat que abandone i es retire.

Els familiars de les víctimes han qualificat la declaració de retirada de Mazón com “infame, dolorosa i vergonyosa, tal com és el personatge”

Abans de la fugida del president absent, han aprofitat per eliminar el càrrec de Cap de Meteorologia de la televisió pública. I degradar Victòria Rosselló, precisament la persona que va estar informant i avisant tot el dia de la DANA des d’À Punt. Càstig a la eficiència i la responsabilitat. En canvi, Mazón no ha dimitit, no ha demanat perdó, no s’ha responsabilitzat de res. Es retira de la presidència mitjançant una baixa. I passa a ser diputat a les Corts Valencianes. Així manté sou, pensió i aforament. Es protegeix de la justícia. I es garanteix un futur pròsper. Quan ho vol, sí que és eficient, amb cada detall pensat i mesurat. L’Acord Social Valencià, la coordinadora que ha encapçalat les protestes contra el desgovern durant un any ho expressa amb contundència: “Mazón no ha dimitit, l’hem fet caure”. Avui mateix convoquen nova protesta. Perquè tot l’entramat del malgovern continua intacte. Els familiars de les víctimes han qualificat la declaració de retirada com “infame, dolorosa i vergonyosa, tal com és el personatge”. Des de Madrid volen imposar l’alcaldessa de València, María José Català, com a nova presidenta de la Generalitat. Des de les comarques, els barons locals prefereixen el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. I l’oposició d’esquerres i valencianista sembla no tindre una alternativa clara. Però el més important i terrible és que la DANA es pot repetir de nou en qualsevol moment. Això ho saben tots els cartògrafs i meteoròlegs. I ho sabem tots els valencians.

Dona suport al periodisme independent i cooperatiu

Suma't a CRÍTIC

Subscriu-t'hi!

Amb la subscripció solidària, rep a casa la revista 'Desiguals' i un pack de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies