02/05/2024 | 06:00

1. Boira
Les anades i vingudes de la Catalunya recent han fet miques aquella solemne màxima de Karl Marx segons la qual la història es repeteix dues vegades: primer, com a tragèdia; després, com a farsa. En realitat, no m’estranyaria gens que, si el seu autor encara fos entre nosaltres, ja faria estona que, enrabiat, hauria llençat el barret al foc i hauria abandonat per a sempre el gènere del comentari d’actualitat. A hores d’ara, a les envistes d’unes eleccions al Parlament de resultat incert, ningú no sembla capaç d’imposar un relat que aclareixi una mica per on passem. Res no convida a albirar que se superarà l’eixorc escenari actual de guerra de trinxeres —entre blocs i a l’interior d’aquests— i que sorgiran estímuls perquè els diferents actors abandonin la seva zona de confort particular. La dificultat d’albirar una política de pactes postelectorals versemblant provoca, a més, que l’horitzó per a després del 12-M esdevingui confús i poc il·lusionant. A hores d’ara, és molt dubtós que el subjecte social que es va mobilitzar durant els anys del Procés se senti impel·lit a acudir massivament a les urnes. I no ho farà sense propostes concretes emmarcades en un projecte creïble i mínimament compartit. Ens movem enmig de la boira.
2. Pessimisme conservador
L’onada conservadora —si no obertament reaccionària— que recorre Europa dibuixa un panorama radicalment diferent del del 2017. La pandèmia i la postpandèmia, la guerra d’Ucraïna, les conseqüències cada cop més palpables de l’escalfament global, les dificultats i contradiccions del projecte europeu i en general de les democràcies liberals occidentals i un malestar latent de canvi d’època sense esperança de futur han deixat rastre arreu, també entre nosaltres. D’aquella optimista revolució dels somriures que enamorava tothom s’ha passat a un escenari en el qual campen impúdicament per l’espai públic actituds força menys amables i integradores. Si la dreta continental ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta postfeixista —només cal veure el gir autoritari del macronisme— aquí, des de la xiulada a la diputada Najat Driouech durant la concentració de desgreuge a Laura Borràs davant el Parlament de l’estiu del 2022 fins al suport de la direcció de Junts als esgarips dels seus alcaldes al Maresme vinculant la delinqüència i la immigració de finals de l’any passat, la dreta nostrada amenaça de lliscar pel mateix pendent. El pessimisme col·lectiu obre la porta als pitjors fantasmes. Un clàssic.
3. Patrimonialització de l’Octubre de 2017
És una evidència, per dolorós que sigui haver-ho d’admetre, que les forces polítiques i socials partidàries de la República Catalana no han estat capaces de metabolitzar en un sentit positiu, a partir d’un procés de deliberació compartit, les lliçons a extreure de l’Octubre català. De fet, això es va fer impossible des de les mateixes eleccions al Parlament del desembre de 2017 —conseqüència directa de la imposició de l’article 155 per part del Govern espanyol—, quan l’espai postconvergent —nucleat aleshores en l’ara extint PDeCAT— es va treure de la màniga allò de la restitució del Govern legítim com a desesperada maniobra d’emmascarament i supervivència partidista. Se sembrava la llavor d’una dualitat d’impossible gestió política que s’ha mantingut inalterable fins fa just quatre dies: la legitimitat de l’1 d’Octubre —residenciada en exclusiva a l’ara oblidada Casa de la República de Waterloo— enfrontada —o, si més no, situada en un pla jeràrquicament superior— a qualsevol qui aspirés a governar democràticament l’autonomia. No cal entrar en gaires detalls —i ometré pietosament els episodis més grotescos i hamletians de l’etapa a la presidència de Quim Torra— per entendre el cost que ha pagat el país per aquesta mesquina estratègia de patrimonialització partidista.
El deliri de la República Catalana a l’exili va captivar des de la parròquia més conservadora fins a sectors de l’esquerra ‘anticapi’
4. Vichy
El deliri de construir una imaginària institucionalitat alternativa a l’autonomia del 155 es va materialitzar, fins i tot, en la creació d’una institució (sic) que, suposadament, havia de vehicular la voluntat de la ciutadania republicana que s’hi allistés per una mòdica quota —diferenciada, doncs, de tota aquella que no ho fes, sobiranista o no—, mantenir en actiu la República Catalana a l’exterior i, de passada, dirigir la revolta a l’interior. L’halo d’aquesta andròmina va captivar des de la parròquia més conservadora, que s’hi va emmirallar com si fos quelcom d’extraordinari, a mig camí entre la grandesa del general De Gaulle, refugiat a Londres durant la Segona Guerra Mundial, i l’èpica de l’Estat clandestí polonès sota l’ocupació nazi, fins, per paradoxal que pugui semblar, a sectors de l’esquerra anticapi que es van estimar més veure-hi poc menys que l’embrió d’un futur poder popular català. El correlat lògic de tot plegat, mai no acabat d’explicitar obertament, era prou evident: si existia un Estat Català a l’exili, qualsevol institucionalitat catalana tolerada per la legalitat espanyola —és a dir, el Parlament i la Generalitat— era bastarda i còmplice de l’ocupació, un miserable règim col·laboracionista de Vichy. Que el Consell de la República hagi fet la fi del cagaelàstics no ens ha de fer perdre de vista que, per surrealista que pugui semblar a hores d’ara, l’exigència per part de la direcció de Junts que se li reconegués l’autoritat suprema va ser un dels punts que més van empantanegar l’esgotadora negociació de tres mesos que va conduir a l’elecció de Pere Aragonès després de les eleccions del 14 de febrer de 2021.
5. Negació de la política
Si ja vam votar i guanyar al Referèndum, la declaració consegüent del 27 d’octubre de 2017 és jurídicament vigent, perquè mai ningú no l’ha anul·lada, i es tracta simplement d’implementar la independència partint del mateix punt on ho vam deixar estar, la política passa a ser una nosa o, en el millor dels casos, un luxe innecessari propi de les nacions que ja disposen d’un Estat. I, naturalment, qualsevol proposta gradualista, d’eixamplament de la base social dels partidaris de la República Catalana més enllà dels rengles independentistes stricto sensu, una pèrdua de temps promoguda per gent acomodatícia que no està disposada a anar fins al final amb totes les conseqüències; per no parlar de la negociació amb el Govern espanyol, equiparada amb la ingenuïtat si no amb la simple traïció, els fruits de la qual —com els indults o la supressió de la sedició al Codi penal— sols correspondrien a la sòrdida recerca de sortides personals. La coloració antipolítica de tot plegat es fa ben palesa si es té en compte que, en realitat, si extraiem aquest discurs del seu context nacional, es correspon perfectament amb la retòrica populista que gasta l’extrema dreta dels països del nostre entorn per pescar suports electorals entre els desencisats de tot. Si el problema de la independència han estat els polítics, suprimim la política —i els partits—, i tot serà bufar i fer ampolles.
Sigui quina sigui la propera finestra d’oportunitat, serà quelcom de nou i amb un altre president al capdavant
6. Un rei taumaturg
L’hiperlideratge del món postconvergent constitueix el colofó necessari per coronar tot aquest edifici discursiu: un rei taumaturg amb un poder essencialment simbòlic, en contacte directe amb les energies ocultes de l’Octubre català i, sobretot, amb la grandiloqüent pretensió de situar-se per damunt dels partits —i, per motius obvis, de l’eix dreta-esquerra. És cert que la seva llista de país amb vista al 12-M ha quedat ben lluny de les expectatives generades inicialment; però, amb tot, com a papu del nacionalisme espanyol més cridaner, és l’únic actor amb prou capacitat per activar un espai polític fragmentat, amb tendències centrífugues i amb contradiccions flagrants. Amb tot, la seva força representa alhora la seva feblesa principal: el conjunt de l’independentisme —i el país— necessita passar a una nova fase i ell ha lligat amb tenacitat i tossuderia la seva figura a la consumació d’allò que va quedar pendent fa gairebé set anys. No m’arriscaré a aventurar quina serà la propera finestra d’oportunitat —si l’entenem com a moment de ruptura amb l’Estat—, però hi ha una cosa segura: sigui quina sigui, i arribi quan arribi, serà quelcom de nou i amb un altre president al capdavant, no pas una simple continuació d’allò abandonat el 2017.
7. Qui pagarà la festa?
Soc dels qui pensen que el gir sobtat cap al pragmatisme de Junts després de les darreres eleccions espanyoles, a les quals es va presentar prometent que mai no pactaria amb ningú, tret que fos el dia i l’hora de la independència, és una bona notícia. I, amb tot, em temo que pagarem un preu molt alt per la seva irresponsabilitat dels darrers anys. L’oportunisme i la manca de sentit de la realitat —sobretot quan ha quedat fora de la presidència de la Generalitat— ha deteriorat totes les confiances i ha instal·lat una llavor autodestructiva en els sectors menys polititzats del sobiranisme civil que serà complicadíssim de desterrar. L’hipotètic quart espai independentista, amb la tirallonga de monstres, personatges pintorescos i propostes forassenyades que competeixen per donar-hi vida, és un Frankenstein nascut de les mateixes entranyes de la retòrica puigdemontista del pit i collons i del never surrender. I no penso només en una ANC en caiguda lliure, que es va alinear amb Junts en les eleccions al Parlament de 2017 i de 2021, i que ara s’ha esberlat potser definitivament per obra i gràcia dels tripijocs de la seva presidenta, alta funcionària de la Generalitat i antiga militant de CDC i després del PDeCAT fins al 2018. També en la candidatura de l’exconsellera Clara Ponsatí, eurodiputada postconvergent encara en actiu, al capdavant d’un grup de joves intel·lectuals sobradament preparats, que s’ha despenjat de moment amb l’ocurrència d’establir una doble xarxa educativa català-castellà. I, per descomptat, amb la més perillosa de les seves expressions, per excloent i etnicista: l’esperança blanca de l’extrema dreta nostrada, la islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll gràcies a la trista indecisió dels tres components del grup municipal de Junts, als quals va pispar una bona part de la seva parròquia en els darrers comicis locals.
La més perillosa de les expressions del ‘quart espai’ independentista és la islamòfoba Sílvia Orriols
8. Una esquerra nacional per la República Catalana
En un panorama com el descrit, l’esquerra partidària d’avançar cap a la República Catalana té una triple missió: reforçar les institucions d’autogovern, impulsar polítiques públiques al servei de les classes mitjanes i els sectors populars i ser inflexible en la defensa del principi de la unitat civil del poble de Catalunya. No és poca cosa.