02/06/2023 | 06:00
Encara recordo com em va doldre, fa quatre anys, l’operació Valls, que va fer impossible que Barcelona tingués un alcalde independentista mitjançant un acord entre Esquerra i els Comuns. Al marge del fet que el frau del qual Ernest Maragall va ser víctima em fes bullir la sang, vaig sentir que es perdia una oportunitat històrica per començar a travar una aliança interessant entre l’ala esquerra del Procés i els hereus del 15-M. Era un moment en què, amb la repressió —en forma de la presó i l’exili que patien els principals artífexs del Referèndum de l’1 d’Octubre— i l’ombra allargada de l’article 155 molt presents en la consciència ciutadana, encara era possible imaginar moviments que sacsegessin la política catalana i trenquessin la dinàmica de blocs que els que havien torpedinat l’Octubre català estaven interessats a instal·lar arreu; val a dir que amb l’aquiescència secreta dels sectors més dretans, prepolítics i sorollosos que havien agafat volada en determinats àmbits de la galàxia indepe d’ençà de l’ensulsiada del 2017.
És cert, es podria objectar, que el 2011 començava a quedar una mica lluny i que tot allò dels indignats s’havia anat esllanguint de manera prou palesa. Però, amb tot, per diferents que fossin les cultures polítiques dels actors implicats i per contradiccions que hagués pogut generar el seu desplegament, es fa difícil no concloure que l’ambició d’una confluència de govern com aquella hauria estat molt diferent del que va permetre l’acord final amb el PSC. Mossegant l’ham enverinat que els va parar Collboni, els Comuns van rebaixar fatalment el sostre transformador de la seva proposta i, fiant-ho tot a la supervivència d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia, en van limitar l’abast a un projecte cada cop més personalista i circumscrit a la capital del país. El desenllaç de tot plegat l’estem veient aquests dies, després dels resultats dels comicis de diumenge: el màxim a què aspira ara el colauisme és a salvar els mobles com a actor secundari d’un ajuntament en mans del PSC, mentre l’exalcaldessa medita una hipotètica retirada a l’escenari espanyol i es llepa les ferides infligides per les elits de poder de sempre i —ai las!— pels seus mateixos socis que hi han estat conxavats des del primer dia.
L’operació Valls va barrar a l’independentisme la possibilitat de conquerir una institució que hauria estat essencial per a la legitimació de la seva força democràtica en un moment crític. I, de retruc més enllà de la mateixa Barcelona, va condemnar Esquerra a continuar el seu recorregut estratègic posterior a l’Octubre català únicament de bracet d’un espai postconvergent en perpètua ebullició, bel·licós i rabiüt per la pèrdua de la seva antiga hegemonia, amb indesxifrables lluites de poder al seu si i incapaç de fer-se intel·ligible per a bona part de la seva mateixa base electoral. Seria sobrer entrar en detalls sobre el preu que ha tingut tot plegat: la gens confortable situació de minoria del Govern del president Aragonès després de l’esperpèntica deserció de Junts per Catalunya, més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’una força hereva del vell pujolisme, parla per si sola.
Ja no som a les envistes d’una primavera alliberadora, sinó davant del perill d’un llarg i fosc hivern
No té sentit lamentar-se per allò que no va poder ser: mai no es construirà res de perdurable des de l’amargor. I, de fet, la realitat és tota una altra de la de fa quatre anys: bufen vents d’autoritarisme i dretanització dura, no només a escala espanyola, sinó també europea i fins i tot mundial. I, tot plegat, amb un complex rerefons de crisi climàtica, incertesa geopolítica i una individualització preocupant al si de les societats més desenvolupades. Agradi o no admetre-ho, el cicle optimista de regeneració política i revolució democràtica cap al qual van apuntar, des de perspectives diferents però amb significatives confluències de fons, el moviment del 15-M i tot allò que es va moure durant els anys del Procés, ha conclòs i els seus actors s’han de ressituar, carregats d’experiències i d’aprenentatges, en un context nou i imprevisible. Ja no som a les envistes d’una primavera alliberadora, sinó més aviat davant del perill de l’adveniment d’un llarg i fosc hivern que ofegui els anhels d’avenç en el pla dels drets personals, socials i nacionals. El moment, per expressar-ho en termes clàssics, té alguna cosa de termidorià, d’obertament reaccionari.
Tot i el regust en força casos agredolç dels seus resultats, les eleccions municipals del 28-M contenen lliçons prou positives. No és negligible el compromís de tants ciutadans i ciutadanes que, després d’un mandat atípic, molt condicionat per una pandèmia que va paralitzar la vida social i va tibar enormement les costures humanes i materials dels ajuntaments, s’han decidit a participar en llistes republicanes, independentistes i d’esquerres. Ni tampoc la lliçó de candidatures que, arreu del país, i en un context advers i no particularment engrescador, han mantingut posicions o fins i tot han avançat i seran decisius per a la formació dels nous governs locals. Sovint la política en majúscules es comença a escriure des de l’àmbit més immediat.
Uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat
Com a independentista d’esquerres no amagaré la meva decepció per l’evidència que, entre uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat i hem obert el camí al PSC —Xavier Trias a banda— per esdevenir el referent del vot moderat a Catalunya. És un fet sobre el qual cal reflexionar i que ens hauria de portar, una vegada per totes, a marginar els tics antipolítics i immediatistes de menyspreu a la feina institucional i al treball pacient i articulat al si de la nostra societat. I que ens obliga també, amb les eleccions espanyoles del 23-J al tombar de la cantonada, a tenir sentit de la realitat, silenciar la retòrica falsament insurreccional i entendre el que de debò està en joc si volem evitar la reedició a Catalunya del hit, més vell que l’anar a peu, “Si tu no hi vas, ells tornen”, que assagen els èmuls de Carme Chacón.
