28/01/2026 | 07:00
La irrupció d’una extrema dreta local –un esdeveniment qualitativament tan disruptiu com va ser, fa una quinzena d’anys, que el gruix del catalanisme virés cap al sobiranisme– complica extraordinàriament les coses als qui defensem una República Catalana des de baix i per a tothom. Amb tot, més enllà de lamentar-nos per un fenomen que podria ser més conjuntural del que sembla, del que es tracta, almenys des del republicanisme i l’independentisme d’esquerres, és de no fer passos en fals que, poc o molt, li adobin el terreny. Em refereixo als riscos que implica una lectura molt simplificadora del Procés que passa per concloure que, si no va poder assolir els seus objectius últims, va ser a causa de la pusil·lanimitat i l’escassa convicció nacionalista de la seva direcció política.
La solució, lògica des d’aquest supòsit tan discutible assumit majorment per sectors amb un biaix conservador –però a cops també per d’altres de situats més a l’esquerra–, implicaria promoure un cert replegament estratègic per centrar-se quasi en exclusiva –o, si més no, de forma molt prioritària– en la defensa de la identitat catalana (sobretot en matèria de llengua), confiant que el moviment tornarà a brollar, així, sobre unes bases més robustes. El perill de tot plegat és que, amb la millor de les intencions, es pot acabar afavorint un plantejament més en la línia d’una defensa dels drets d’una minoria nacional que no pas de l’articulació progressiva d’una voluntat democràtica –i amb vocació de ser majoritària– d’arribar a esdevenir una nació en majúscula. Aventurant-me a il·lustrar una qüestió complexa amb una imatge potser un xic grollera, gosaria proclamar que, en la disjuntiva imaginària entre esdevenir tribu o nació, només serem capaços de guanyar la partida a l’Estat si optem decididament per la segona opció.
Identitat projecte o identitat de resistència?
Ja em faig el càrrec que el Procés comença a despendre una aroma inconfusible d’història antiga; però, amb tota la flagel·lació retrospectiva que sigui necessària, seria absurd engegar-lo a rodar a l’engròs, sense retenir el munt d’aprenentatges en positiu que vam incorporar al nostre bagatge col·lectiu durant el seu desplegament. I el més notable és que sols vam aconseguir, ni que fos per un instant, fer trontollar el poder de l’Estat quan vam saber aglutinar al voltant de la mobilització a favor del referèndum per la independència sectors molt diversos del nostre país. Força d’ells, val la pena remarcar-ho, amb sentiments de pertinença i nivells de consciència política prou matisats –i no pas unívocs– i amb uns usos lingüístics en els quals el català no era, ni de bon tros, l’eina més habitual de relació.
La reivindicació de la República Catalana havia de ser el punt de trobada d’una nova ciutadania que, amb la plena normalització de l’idioma com un dels seus principals elements vertebradors –això mai no es va posar en dubte–, volia tenir un paper protagonista en una dinàmica transformadora, d’aprofundiment democràtic, generació de drets socials i individuals i llibertat nacional. I és aquí on té tot el sentit parlar de la catalanitat com a identitat projecte orientada al futur més que no pas, en sentit estricte, d’identitat de resistència o, encara menys, d’una solipsista identitat refugi.
Les identitats dures, contra la sobirania europea
Les amenaces sistèmiques que planen sobre la Unió Europea ens afecten de ple i ens obliguen a posar molta cura a no desafinar a l’hora de fer percebre, en el nostre entorn més immediat, quina és la mena d’identitat per la qual apostem. L’intent de minar la seva arquitectura institucional per part de les forces de la nova extrema dreta que han sorgit pertot –de Meloni, Orbán i Nawrocki a Le Pen, Farage i Abascal– estan donant bufera a l’expressió més agressiva dels vells nacionalismes d’Estat. I això, en el cas català –es miri des de la Catalunya estricta o, si es vol, obrint el focus al conjunt dels Països Catalans–, amb un possible Govern espanyol del PP i de Vox a l’horitzó, no ens hauria de deixar indiferents.
Les identitats d’Estat com l’espanyola o la francesa, agressives i excloents cap endins i cap enfora, són el principal adversari del projecte europeu
Les identitats d’Estat com l’espanyola o la francesa, dures i amb pretensions d’universalitat, agressives i excloents cap endins en relació amb les nacions sense Estat, i cap enfora pel que toca a la població nouvinguda provinent d’altres continents, són el principal adversari de l’aprofundiment i la maduració del projecte europeu. I es podria afirmar igualment, en paral·lel, que els més interessats a avançar cap a una sobirania europea de debò, més enllà dels estats que la constrenyen, som precisament aquells a qui més nosa ens fan les fronteres estatals inamovibles i sacralitzades. Per no parlar dels atributs tradicionals dels estats nació, amb els seus exèrcits amb deler de glòria, les seves legions de jutges, fiscals i alts funcionaris, la seva extensa nòmina d’intel·lectuals orgànics, les seves llengües oficials i la seva vetusta història amb ínfules imperials.
Ser un sol poble
En un paisatge global gairebé en flames, dominat per potències que no senten gens de respecte pels drets de les col·lectivitats humanes, i amb una Europa que, empesa per sinistres aprenents de bruixot, malda sense prou fe en si mateixa per no convertir-se en un trist apèndix dels deliris de Trump, m’agrada recordar les sàvies reflexions del darrer Fontana.
En un assaig sintètic i lluminós sobre la formació històrica de la identitat catalana publicat –no per casualitat– el 2014, assenyalava que, “més que no pas un producte de la terra o de la sang”, el nostre sentit de comunitat es fonamenta en el fet de compartir “a més de la llengua i la cultura, unes formes d’entendre la societat i el món”. I és aquí, penso, on ens hem de fer forts davant els nostres enemics: els de fora i els de dins. Som –i hem de ser– un sol poble.
