09/09/2025 | 06:00
Soc prou vell per recordar l’interminable període de la pax pujoliana, quan els qui miràvem d’embolicar la troca en aquella Catalunya cofoia i feliçment autonomista d’aleshores ens aplegàvem cada Onze de Setembre al Fossar de les Moreres i ens manifestàvem pels carrers. En acabar, fèiem càbales sobre si s’avançava o no cap als nostres objectius de Països Catalans, independència i socialisme, en funció de si la convocatòria havia reunit més o menys parròquia que l’any anterior. Mai no se superaven els pocs milers de persones; però, amb tot, en un temps en el qual semblava una quimera articular una política independentista digna d’aquest nom, aquelles mobilitzacions de caràcter militant van tenir un sentit si més no referencial. Mirant-nos-ho de manera retrospectiva, és paradoxal que enguany, en un context infinitament més favorable, en què, vagi com vagi la Diada descentralitzada promoguda per les entitats de l’independentisme civil, té assegurada només de sortida la presència d’un gruix molt considerable de participants, la gran absent sigui també la política, si més no la que s’hauria d’escriure sense faltes, amb traç ferm i amb una grafia intel·ligible per a un públic adult.
1. Sota l’ombra de la política espanyola
Es veu a venir que la distància entre les proclames i consignes d’aquest Onze de Setembre i la realitat serà abismal, la més gran del 2017 ençà. I és que, per més motius que hi hagi per la independència, tal com remarca el lema de la jornada, és una evidència que la política estatal està interferint com mai en els darrers anys en la catalana. Tothom està més pendent de la crisi institucional espanyola, de si el Govern del PSOE amb menys capil·laritat de la història amb el deep state resistirà l’escomesa combinada de l’extrema dreta i la dreta extrema, el poder judicial i el clavegueram habitual i de com ens pot afectar tot plegat si les coses s’acceleren i anem pel pedregar. Curiosament, però, sols a partir d’un optimisme a frec de la inconsciència es pot confiar encara en el fet que el que pugui restar de legislatura a Madrid arribarà a obrir una etapa particularment prolífica des del punt de vista de l’autogovern de Catalunya.
2. El conflicte amb l’Estat, desaparegut d’escena
La gran querella post 155 al si de l’independentisme es va focalitzar en si calia prioritzar una estratègia gradualista de negociació amb l’Estat —i de recuperació del Govern de la Generalitat— o si, per contra, calia considerar la República filla del Referèndum de l’1 d’Octubre com un subjecte plenament existent pendent si de cas d’implementació, tal com afirmaven els més ardits amb la críptica terminologia de llavors. No em perdré en els detalls i les mil mesquineses d’episodis de sobres coneguts —i no especialment gloriosos— que faria mitja angúnia tornar a remenar. Hi ha una dada essencial que, això sí, val la pena retenir. I és que, tot i ser dos enfocaments diametralment oposats, compartien si més no un mateix punt de partida: l’objectiu principal era resoldre el conflicte polític amb l’Estat.
La resolució del conflicte amb l’Estat ha desaparegut de l’agenda; ara competeixen per obtenir més “peix al cove”
Després del darrer cicle electoral, però, aquest esquema s’ha vist alterat substancialment: la resolució del conflicte ha desaparegut de l’agenda independentista i la pugna per l’hegemonia —em permeto usar una expressió entenedora, però enganyosa, que confesso que íntimament em provoca una certa hilaritat— s’ha traslladat a una competició per veure qui, a través de la negociació amb el PSOE, obté més peix per abocar al cove de l’autogovern.
Junts ha aparcat gairebé per complet la retòrica unilateralista del pit i collons, ha abandonat pudorosament al racó dels trastos vells l’andròmina aquella del Consell de la República que fins no fa ni quatre dies considerava com el garant del mandat de l’1 d’Octubre i s’ha centrat —a més del lobbisme consubstancial a la formació— a reclamar les competències d’immigració i en el viacrucis del català a Europa. És cert que els seus portaveus remuguen i amenacen sovint d’engegar-ho tot a rodar, però la sang mai no arriba al riu. Al capdavall, a hores d’ara, després de l’esperpèntica performance per a convençuts d’ara fa un any coincidint amb l’inici de la nova legislatura al Parlament, el seu líder, un autèntic mestre en l’art de la posada en escena, busca bàsicament reconeixement. I en aquest terreny la fotografia (fins avui sempre posposada) amb Pedro Sánchez continua sent, de llarg, la peça més cobejada.
Pel que fa a Esquerra, el mínim que es pot dir és que, a manca de res de més prometedor, sembla haver-se resignat a la idea de transformar l’acord d’investidura amb el PSC en un veritable programa de màxims. És una aposta arriscadíssima perquè ni el finançament ni el traspàs de Rodalies no són qüestions de cocció ràpida i, prou que ho veiem, comporten resistències i incompliments flagrants en relació amb allò acordat que s’han d’encaixar com es pot; amb cara de pòquer o escarafalls més o menys teatralitzats, però amb escassa capacitat, més enllà de la lletania habitual de no votar els pressupostos, per tensar la corda de debò ni a Barcelona ni a la capital de l’Estat. L’estampa pren encara un contorn més complex —però no pas més favorable— si afegim a l’equació el fet que els dos màxims dirigents d’ambdues formacions estan pendents de l’aplicació de l’amnistia (o d’una eventual via particular amb efectes equivalents) per poder exercir plenament els seus drets polítics. I en això, poc o molt, la continuïtat del Govern del PSOE és del tot necessària.
3. Un ‘momentum perifèric’?
En un panorama com el descrit, un desert pel que fa a reflexió estratègica, no és gens estrany que facin fortuna idees insòlites, nascudes en aparença fora del clos dels partits, com ara la de vertebrar un hipotètic front antifeixista de les esquerres perifèriques —detesto l’adjectiu— de cara a les eleccions espanyoles. Al marge de la dubtosa viabilitat d’una coalició que comportaria crear una marca estatal amb conseqüències difícils d’avaluar sobre el comportament dels electorats nacionals respectius, val la pena comentar dos elements presents en la proposta: el regeneracionisme implícit que conté i la consideració de l’antifeixisme com un possible ciment aglutinador de l’àmbit de l’esquerra. El primer s’explica per si sol: o l’objectiu prioritari és l’exercici del dret a decidir i l’avenç cap a la República Catalana o, a partir d’un enfocament d’una ambició diferent, s’opta per consolidar-se com un actor estructural en política espanyola per, tibant al PSOE des de l’esquerra, afavorir una progressiva democratització i descentralització de l’Estat i qui sap si —en un termini poc menys que geològic— fins i tot una república federal, confederal o com se n’hagués de dir. L’aliança estratègica amb Bildu i el BNG s’emmarca prou bé en el primer escenari; una confluència electoral amb Sumar o Podemos (o amb tots dos alhora), clarament en el segon.
A qui més beneficiarà el vot de la por davant d’un possible govern PP-Vox és al PSOE
4. L’’antifeixisme’, un succedani màgic?
Tampoc no m’estendré en les suposades potencialitats mobilitzadores de l’antifeixisme —un terme d’ús comú però força imprecís—; però, de tota manera, no em puc estar de remarcar que, tot i la cridòria dels més entusiastes, costa de creure que amb un projecte estrictament defensiu i a la contra s’aconseguirà el miracle de desvetllar la il·lusió de la gent. No hauria de ser tan complicat adonar-se que a qui més beneficiarà el vot de la por davant l’espantall d’un possible govern PP-Vox és al PSOE. En realitat, des d’una perspectiva si es vol psicològica, aquesta apel·lació a un combat de proporcions gegantines contra l’extrema dreta amaga a casa nostra un intent, potser inconscient, de trobar un succedani màgic que reemplaci l’energia ciutadana que es va desplegar durant el Procés. I de retruc, no ens enganyéssim pas, revela la desorientació i la impotència, les extremes dificultats, del republicanisme i de l’independentisme d’esquerres a l’hora de tornar a connectar amb la seva base social.
5. I Salvador Illa s’ho mira acaronant el gat
La renúncia tàcita —però clamorosa— a mantenir viu el conflicte amb l’Estat a l’agenda política ha desarmat l’independentisme, l’ha deixat literalment sense ànima. I ha provocat allò que era ben previsible: la seva pràctica en el camp institucional i parlamentari està sent deglutida sense gaires incidències per part del PSC més sociovergent del que es té memòria. Això no és el pitjor, però. I és que de facto, ni que sigui indirectament, s’està legitimant també l’enutjosa cantarella d’una suposada normalització després de la deriva dels anys del Procés; un relat perillosíssim que convida al conformisme i a la desesperança ciutadana. Mentre fem tombs a les palpentes, doncs, com un boxador a mig noquejar, Salvador Illa ens contempla sense cap preocupació, acarona el gat i veu més a tocar la seva Catalunya dels 10 milions, tan devotament autonomista com la del vell pujolisme.
