24/04/2025 | 06:00
1. El pessimisme, un peatge necessari
El terratrèmol geopolític dels darrers mesos constitueix una nova evidència que l’esquerra —de les restes de la vella socialdemocràcia a la més rabiosament alternativa— no té propostes creïbles capaces d’aglutinar aquelles àmplies majories ciutadanes que sobre el paper hauria d’aspirar a representar. L’auge de l’extrema dreta, el discurs cada vegada més descordat del conservadorisme de sempre, l’aparició d’un desacomplexat darwinisme social, l’obsessió securitària, el culte renovat a la força militar, un cert antiintel·lectualisme ambiental i, en general, un clima allunyadíssim de qualsevol horitzó de confiança en el futur dibuixen un escenari ombrívol, gens procliu a l’antiga lluminositat dels seus valors universals. No cal fer-se il·lusions: venen temps difícils. I, arribats aquí, i encara que només sigui en el pla estrictament analític, té tot el sentit apostar per un pessimisme sense cap concessió a l’autoengany. Prenguem-nos-ho com un peatge necessari per arribar a entrellucar una alternativa capaç de revertir aquest estat de coses tan advers.
2. L’esquerra, a la defensiva
L’esquerra occidental tragina, des de fa gairebé 40 anys, una llosa molt pesant: la incapacitat —i en força casos la renúncia assumida— de governar la globalització del capitalisme des de la política democràtica. Si a tot plegat hi afegim la crisi progressiva d’això que els sociòlegs anomenen mecanismes d’intermediació —partits, sindicats, mitjans de comunicació, etc.— i l’afebliment dels mecanismes de sociabilitat tradicionals —de l’ensenyament a les velles formes d’oci i transmissió de la memòria—, es fa prou palesa la magnitud de la tragèdia. El seu relat davant l’adveniment de la digitalització, el reptes del canvi tecnològic i l’individualisme rampant que campa pertot ha passat a ser bàsicament defensiu, com si encara fos possible un hipotètic retorn a l’època daurada de la socialdemocràcia. En paral·lel, a més, els avenços que se li poden atribuir en matèria d’ampliació de drets en una colla d’àmbits, sovint il·luminant angles morts escassament explorats dels sistemes liberal-democràtics, han generat virulentes resistències d’ordre reaccionari i un seguit de guerres culturals que han esgotat bona part de les seves energies. L’espantall caricaturesc d’una esquerra elitista, desentesa de les necessitats dels sectors populars i de les capes mitjanes, impotent per combatre l’avenç de les desigualtats i centrada únicament a promoure causes de minories sense cap efecte remarcable en la vida de la gent, ha calat en una part de l’opinió pública en paral·lel a la desafecció ciutadana i al creixement de l’extrema dreta.
La digestió de l’Octubre de 2017 s’ha fet feixuga: bona part de la ciutadania està desorientada i sense referents
3. Catalunya, mirall trencat
Catalunya no és aliena a aquesta conjuntura general. La digestió de l’Octubre de 2017 s’ha fet feixuga i ha deixat bona part de la ciutadania que hi va donar suport progressivament desorientada i mancada de referents. Si durant els anys del Procés vam arribar a creure que érem immunes als vents autoritaris que començaven a bufar —de la invasió russa de Crimea, el 2014, al Brèxit de 2016 o l’inici de la primera presidència de Trump, el gener de 2017—, ja fa temps que aquella il·lusió s’ha fet miques. Pel camí han quedat, trencats en mil bocins, mites com el de les bondats d’un govern d’unitat independentista —de primer, amb l’esperpèntica etapa de Quim Torra i, més tard, amb l’espantada puigdemontista de l’executiu presidit per Esquerra— i, fins i tot, el de bastir complicitats entre el republicanisme independentista i una esquerra a l’esquerra del PSC que, a l’hora de la veritat, el 2019 va engegar a rodar la possibilitat d’un acord amb Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona i fa quatre dies va forçar la convocatòria de les eleccions del 12-M, i va deixar tocada de mort la presidència de Pere Aragonès.
I no entraré, per pudor, a remenar en la situació present de l’independentisme civil que va protagonitzar les grans mobilitzacions dels darrers anys i que, amb la notable excepció d’Òmnium, ha perdut lideratge, finor estratègica i capacitat de convocatòria. És cert, seria injust no ressenyar-ho, que hi ha un seguit de lluites socials que mantenen un bon tremp, des de la defensa del dret a l’habitatge fins a les de la pagesia, passant pels mil feminismes o la incipient articulació de les reivindicacions dels soferts usuaris de RENFE a favor d’un servei ferroviari digne. Però, en qualsevol cas, no sembla que, fora del seu àmbit d’influència específic, cap d’aquestes lluites tingui, almenys de moment, prou capacitat per tibar significativament la política catalana cap a nous horitzons que superin la inèrcia dominant.
4. La CUP i Esquerra, deures pendents
Sobta, amb tot aquest panorama, l’eclipsi estratègic en què sembla haver-se instal·lat el conjunt de l’independentisme d’esquerres després de l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. No em sento legitimat per parlar gaire a fons de la CUP, però fa tota la sensació que, enxampada a contrapeu per l’avançament electoral, el seu Procés de garbí va quedar lluny dels seus propòsits inicials, que els més entusiastes fixaven inclús en una refundació, per acabar situant-se en uns paràmetres de simple manteniment dels treballosos equilibris interns habituals, sense posar seriosament en discussió la tossuda voluntat de no jugar-se-la de debò per sortir del córner en què s’ha acomodat des de ja fa anys.
A ERC, la qüestió del lideratge ha passat al davant de la necessitat de fer l’anàlisi de la davallada electoral
Pel que fa a Esquerra, ho escric amb el cor encongit, resulta bastant palmari que l’enfadosa qüestió del lideratge ha passat molt al davant de la necessitat de fer una anàlisi aprofundida sobre els motius de la davallada en el darrer cicle electoral i del que hauria pogut ser, almenys, una primera aproximació als reptes i les enormes dificultats que se li plantegen amb el retorn del PSC al Govern de Catalunya. I és que el resultat del seu congrés interminable ha estat que, des del punt de vista estrictament estratègic, ens continuem movent en uns paràmetres idèntics als que ja s’havien enunciat repetidament en l’etapa post 2017: per avançar, cal ser més i més forts, ser capaços de mantenir una bona interlocució amb tothom i assemblar-se al màxim possible al país que es vol representar. I para de comptar, la resta ha estat anodina prosa congressual per sortir del pas.
Ni la celebrada ocurrència de Joan Tardà que, mig per fer bullir l’olla, amb indiferència olímpica davant les lliçons del passat immediat i tota la bona fe del món, però surfejant amb alegria entre plans políticament tan distints com són la tàctica, l’estratègia i els principis ideològics d’una organització, va proposar una dilució del component independentista del partit per avançar en la construcció d’una renovada —i improbable— esquerra catalana unificada d’inequívoques ressonàncies frontpopulistes, no ha estat suficient per ocultar aquesta mancança de fons. De fet, si de cas, ha posat en evidència que ni tan sols la formulació d’una aposta errònia però agosarada i un punt provocativa, que abocaria Esquerra a una espiral de progressiva subordinació al PSC, similar a la que va seguir l’extinta Euskadiko Ezkerra amb relació al PSOE basc, no ha estat capaç de treure de la seva indolència i sopor aquells qui, sobre el paper, haurien de tenir com a primeríssima obligació la defensa dels signes d’identitat més preuats d’una força política quasi centenària.
5. Els límits de la negociació ‘per dalt’
No ens enganyem: el marge de maniobra de l’independentisme d’esquerres, i molt en particular d’Esquerra, és limitat. Amb l’aritmètica parlamentària actual, si vol ser útil, sols té un interlocutor possible, tant a Barcelona com a Madrid. I prou que sabem que la relació amb el PSC i el PSOE, per molta imaginació que es posi a l’hora de teatralitzar-la, és complicada i desigual, triga a donar resultats tangibles i, per postres, comporta contradiccions i sovint es tradueix en un desgast electoral. És evident, a més, que el fet que Salvador Illa ocupi el Palau de la Generalitat complica encara més el panorama: es pot aprofitar dels avenços en l’autogovern propiciats per l’independentisme —de Rodalies al finançament— venent-los, alhora, com una prova de la definitiva normalització després de la deriva de 2017. I això, en un escenari en què, amb l’amnistia encara pendent, allò de la resolució democràtica del conflicte de fons sembla haver quedat llastimosament fora de focus.
Per més que l’estratègia de la negociació per dalt pugui tenir sentit i oferir fins i tot algun fruit no menyspreable, doncs, és molt dubtós que, en un context general de desmobilització i crisi de la política, pugui, per si sola, generar gaire il·lusió entre l’electorat i, de retruc, potser tampoc en una base militant que fa temps que presenta alarmants mostres de fatiga. I, no ho oblidéssim pas, si repassem els darrers 20 anys, ens adonarem que l’independentisme sociològic ha avançat, sobretot, en dos moments clau en què s’ha sabut arriscar tibant les costures de l’Estat de manera creïble i a partir d’aliances de molt ampli espectre: primer amb l’aventura de l’Estatut i després amb el Procés. I, retinguem-ho, han estat dos moments en els quals la gent del país s’ha sentit interpel·lada i ha tingut un paper actiu més enllà del de la mera participació electoral. Es tracta, per tant, de triar entre continuar fent la viu-viu amb una estratègia potser correcta, però ja insuficient, que pot acabar falcant la majoria relativa del PSC, amb tot el que això significa, o fer alguna cosa amb frescor, iniciativa i imaginació per començar a recuperar la centralitat perduda.
Pessimisme analític, sí, però també convicció: correspon a l’esquerra articular un nou horitzó d’esperança col·lectiva
6. La nació republicana, la utopia necessària
Deia en començar que la realitat de l’esquerra, a escala occidental i també a escala catalana, exigeix un cert pessimisme analític. Però, amb la mateixa convicció, afirmo també que correspon a aquesta mateixa esquerra articular un nou horitzó d’esperança col·lectiva. I, aquí i ara, si es tracta de recuperar la confiança perduda —i de passada els centenars de milers de votants que s’han refugiat en l’abstenció—, cal que el conjunt de l’independentisme d’esquerres —tant el directament polític com el més social i associatiu— sigui capaç de combinar un altre cop l’actuació pròpiament institucional —de les càmeres parlamentàries al darrer dels ajuntaments— amb una pràctica renovada que vagi més enllà de la retòrica habitual amb relació als segments més actius de la nostra societat. Amb el PSC més mediocre —i subordinat— de la història al Govern i una dreta postconvergent poruga i pusil·lànime a l’hora de plantar cara als postulats grollerament etnicistes d’una extrema dreta local en auge, tampoc no hauria de resultar tan difícil situar la construcció de la nació republicana oberta a tothom com a utopia necessària per no defallir.
