L’extrema dreta independentista i el monstre de la frustració

Cada Onze de Setembre, el país es vesteix de banderes i de consignes. Però, darrere les pancartes, el panorama és més complex i menys esperançador que fa uns anys. L’independentisme, que havia estat sinònim de mobilització popular i d’horitzó col·lectiu, avui mostra esquerdes profundes. I la més inquietant de totes és el creixement de l’extrema dreta d’Aliança Catalana. Una deriva que, fins fa poc, semblava impensable. 

El fenomen no és anecdòtic ni circumstancial: és el resultat d’una frustració col·lectiva, del fracàs de les expectatives generades i dels buits de lideratges. Entre el 2010 i el 2017, el sobiranisme va viure un cicle d’unitat i d’il·lusió. Milions de persones van sortir al carrer, es va desobeir l’Estat i es van posar les urnes malgrat la prohibició. Però el cop de realitat de la repressió, l’empresonament i l’exili, sumat a la incapacitat de traduir l’energia popular en un projecte viable, van obrir un període de bloqueig. 

El resultat és una desafecció creixent: molts antics votants independentistes se senten traïts, enganyats o senzillament cansats. El PSC ha assolit la presidència de la Generalitat amb un govern en minoria amb el suport d’una ERC i uns Comuns debilitats. Semblaria que el país –o una part del país– vol tranquil·litat i bons aliments després d’anys de “mambo”. I en aquest terreny fèrtil del desencís, i amb un context global que hi ajuda, creixen opcions que ofereixen respostes fàcils i ràpides, encara que siguin tòxiques. 

Aliança Catalana i la nova ultradreta sobiranista

Aliança Catalana és l’expressió més clara d’aquesta mutació. Un partit que combina retòrica patriòtica amb un discurs xenòfob i excloent, amb el lideratge messiànic de Sílvia Orriols i un discurs focalitzat contra la immigració. Amb aquest missatge han aconseguit penetrar en territoris que fa una dècada eren feus de l’independentisme, en especial desgastant l’espai electoral de Junts i l’antiga Convergència. Però no només: també ERC i la CUP se senten amenaçades. 

Les dades són concloents: en les darreres eleccions al Parlament es va consolidar un vot d’Aliança al llindar del 10% en algunes comarques de la demarcació de Girona, la Catalunya Central i Ponent. A Manresa assoleix el 9,42%, i a Vic, el 8,57%. A Olot s’enfila fins al 15% dels vots i a Figueres s’eleva fins al 10% i és la quarta força, just per darrere de Vox. En molts casos, Aliança supera la CUP en municipis on històricament l’esquerra independentista havia estat forta. Ara, les enquestes els bufen a favor. 

L’auge de la ultradreta ‘indepe’ és un símptoma del canvi d’hegemonia dins del sobiranisme

El seu creixement demostra que la ultradreta independentista no és un fenomen marginal, sinó un símptoma del canvi d’hegemonia dins el sobiranisme. Allà on abans predominava un discurs inclusiu, de justícia i de solidaritat, ara guanya pes una proposta reactiva i identitària. És la prova que, quan l’esperança es converteix en frustració, qualsevol bandera pot ser utilitzada per aixecar murs en lloc de ponts.

Independentista no era sinònim d’antifeixista

Seria tant injust com erroni fer una lectura de l’auge d’Aliança Catalana només arran del procés. L’extrema dreta catalana també beu d’uns factors materials que es repeteixen arreu del món: la crisi d’habitatge, la precarietat laboral, l’augment de la desigualtat i la percepció de vulnerabilitat en amplis sectors socials. Quan la gent té por de perdre el seu sostre o la seva feina, és més fàcil que accepti relats que busquen culpables fàcils. I, en això, la responsabilitat és compartida entre el conjunt de l’esquerra –també la no sobiranista– i dels moviments socials. Aquests espais tampoc no han sabut articular una resposta prou forta al malestar, tot i tenir diagnòstics clars sobre l’habitatge, la feina o el clima.

Això no treu, però, que cal admetre que una part de l’independentisme d’esquerres va caure en una trampa: va assumir que “independentista” era sinònim d’“antifeixista”. Es va donar per descomptat que un moviment que volia alliberar-se de l’Estat espanyol no podia ser mai reaccionari.  No es va ser prou exigent a l’hora de denunciar conductes identitàries dins del seu si, encara que fossin minoritàries. Es van normalitzar els atacs i l’assetjament a les xarxes socials contra les veus que dissentien del relat oficial de l’independentisme. Es va ser poc crític amb la generació d’expectatives de difícil assoliment. 

L’autocrítica posterior a l’1-O ha existit, però el mal ja estava fet. El resultat: l’espai per a una lectura identitària de la independència ha quedat obert, i avui l’extrema dreta l’aprofita amb èxit.

No som un cas únic: altres moviments contaminats

El cas català no és una excepció. Altres moviments nacionals han estat travessats per la mateixa contradicció. A Flandes, el partit Vlaams Belang (Interès Flamenc) ha convertit la bandera de la independència en un projecte d’extrema dreta, amb discursos obertament islamòfobs i racistes. A Itàlia, la Lliga Nord va néixer amb un relat separatista per a la Padània, combinat amb un nacionalisme identitari de dreta, i amb els anys va esdevenir una força xenòfoba d’abast estatal.

La temptació identitària existeix a tot arreu i cap moviment d’alliberament nacional no està blindat contra derives reaccionàries, fins i tot aquells que s’ubiquen més a l’esquerra. La clau és si hi ha prou capacitat política i social per mantenir l’hegemonia progressista i inclusiva. La resposta a l’extrema dreta no pot limitar-se a un cordó sanitari ni a l’estigmatització. Cal oferir un projecte alternatiu ple de contingut. Recuperar el sentit de l’independentisme com a eina de transformació social i no com a ritual buit.

La trampa de modular el discurs

El que segur que no cal fer és copiar el discurs de l’extrema dreta. Arreu del món, la dreta tradicional ha intentat competir amb els feixistes apropiant-se del seu relat, sobretot en matèria d’immigració, i els resultats han estat nefastos: la normalització del racisme i més força per a les opcions reaccionàries. Hi ha estudis acadèmics com aquest que ho avalen amb dades. A Catalunya, Junts sembla coquetejar amb aquesta temptació quan posa l’accent en el traspàs de les competències d’immigració, o alguns dels seus alcaldes es mostren refractaris a l’empadronament de migrants. 

El repte implica vincular la independència amb les grans lluites del nostre temps: l’habitatge i la vida digna, l’emergència climàtica i la transició energètica justa, els feminismes i els drets laborals. Només així la independència pot tornar a ser percebuda com a sinònim d’esperança i de justícia. Enfrontar-se a l’extrema dreta independentista és, en realitat, enfrontar-se a la resignació i reactivar un horitzó d’emancipació. 

Corregir derives i lluitar contra l’adversari estructural

Teoritzar aquesta estratègia és un pas, però dur-la a la pràctica és molt més difícil. De fet, és el gran repte de l’esquerra arreu del món. Però a Catalunya és, potser, encara més complex: l’independentisme no té només com a adversari l’extrema dreta nacionalista catalana. També s’enfronta a l’Estat espanyol i a les seves expressions d’extrema dreta, ben visibles en Vox, però també en sectors de la judicatura, dels cossos policials i dels grans mitjans. El bloqueig de l’amnistia completa o la persistència de causes judicials contra activistes i càrrecs electes en són una prova. 

L’independentisme, doncs, ha de mirar endins per corregir derives pròpies, però també ha de ser conscient que té al davant un adversari estructural que no desapareix. Aquest Onze de Setembre no és només una data per recordar derrotes i reivindicar llibertats. És també una cruïlla. Podem deixar que la Diada es converteixi en un ritual buit, terreny adobat per a la ultradreta, o podem transformar-la en un revulsiu per reconstruir un projecte d’alliberament real i inclusiu. L’independentisme només tindrà futur si torna a ser sinònim de llibertat i de justícia social. Aquest és el repte i també l’oportunitat. El camí està obert.