‘Orriolejar’ des de l’esquerra

1. Nacionalisme sí, nacionalisme no

Confesso que assisteixo amb una certa perplexitat a les emfàtiques crides a favor de la conveniència d’incorporar la denominació de nacionalista que van sorgint com bolets, per aquí i per allà, al si de la galàxia indepe més enragée. Pertanyo a una generació que, quan encara anava en calça curta, va iniciar la seva alfabetització ideològica amb els inconfusibles llibrets de color taronja de la col·lecció “Quaderns d’alliberament”, de la Magrana (dirigida per Rafael Castellanos i Imma Tubella). Va ser allà on, entre un munt de continguts apassionants que ens obrien al món, vam topar amb els textos de Fèlix Cucurull (autor de la monumental Panoràmica del nacionalisme català), que, a través de la recuperació de figures mig oblidades com les de Roca i Farreras o Martí i Julià, mostraven com els sectors més clarividents sorgits del vell republicanisme federal i els primers separatistes del llacet ja remarcaven la necessitat de diferenciar taxativament el patriotisme defensiu, humanitari, emancipador i social que propugnaven d’aquell que, ben al contrari, pretenia esclavitzar altres pobles. Des d’aquesta perspectiva és ben legítim reivindicar el component nacional —o, si es vol, nacionalista— dels clàssics moviments alliberadors de la segona meitat del segle XX —d’Algèria, del Vietnam, de Cuba i de Nicaragua a Palestina, a Namíbia, a Moçambic o al Sàhara—, i, igualment, la redescoberta, gairebé en paral·lel, d’una colla de nacions silenciades de l’Europa occidental —de Còrsega, de Bretanya, d’Occitània, de Sardenya, d’Irlanda i d’Escòcia a Galícia, a Euskal Herria i als Països Catalans. Com també ho és advertir que el significat del terme nacionalisme no és unívoc. Per expressar-ho d’una manera gràfica: Slobodan Milosevic i Ratko Mladic mai no simbolitzaran el mateix que Ho Chi Minh i el general Giap.

2. Independentisme i autonomisme

Val a dir que, més enllà de l’efímera experiència dels Nacionalistes d’Esquerra de Jordi Carbonell, l’independentisme va tendir, de la Transició en endavant, a no fer bandera de l’adjectiu nacionalista. No pas, almenys inicialment, per cap escrúpol conceptual com, sobretot, pel fet que necessitava diferenciar-se a fons de l’únic nacionalisme realment existent: l’autonomisme d’estricta observança de Jordi Pujol. Una estampa ho resumiria tot: si d’un cantó hi havia la Joventut Nacionalista de Catalunya, aquell ritu de pas a l’adultesa per als quadres convergents abans del salt al món de l’empresa o l’ingrés a l’Administració pública, de l’altre hi havia un independentisme que maldava, des d’un orgullós extraparlamentarisme, per esvalotar el galliner amb la defensa de la terra, les campanyes a favor dels patriotes catalans empresonats, la denúncia del paper subordinat que el bilingüisme oficial reservava a la llengua catalana i l’objectiu —no ens hi posàvem pas per poc— d’uns Països Catalans reunificats i socialistes.

Col·lectius com Nexe Nacional o Impuls Nacional ‘orriolegen’ perillosament quan fixen la supervivència de la comunitat nacional com el seu objectiu prioritari

3. Identitats múltiples

No va ser fins més endavant, devia ser a inicis dels 2000, quan, en un context prou diferent, amb un independentisme amb una presència institucional consolidada, es va prendre consciència que, amb una opinió pública europea encara esgarrifada per les neteges ètniques ocorregudes a l’antiga Iugoslàvia, l’etiqueta nacionalista no era en cap cas la targeta de visita més recomanable. Va ser aleshores que Josep-Lluís Carod-Rovira, un líder polític de llarga trajectòria, llegidíssim, murri i amb una idea clara de país, va començar a parlar d’allò de les identitats múltiples i la necessitat d’incorporar gent amb sentiments de pertinença distints —i sovint amb més d’una lleialtat alhora— per tal de superar les fronteres naturals de la parròquia independentista de sempre —un públic en general d’una sola peça— i generar noves vies d’avenç —àmplies i ben airejades— cap a la República Catalana. Si bé aquella aportació, original, ambiciosa i valenta, no va fer fortuna de manera immediata, sí que va donar fruits 10 anys després amb l’inici del Procés, quan la reivindicació del dret a decidir i l’horitzó d’un possible referèndum van aterrar de ple a l’arena política.

4. L’ombra de l’extrema dreta local

La irrupció d’una extrema dreta local, amb una fonètica genuïnament catalana, constitueix un fet insòlit que trenca amb un segle i mig d’història del catalanisme. Per sobre dels efectes nefastos que pot acabar tenint en l’aritmètica parlamentària i la conformació d’un futur Govern, el perill més immediat que presenta —tal com passa en altres països europeus— és que una part del seu discurs –islamofòbia, identificació d’immigració amb delinqüència, antiintel·lectualisme, etc.– faci forat en els plantejaments d’altres espais. No m’estendré en les dificultats de Junts a l’hora de conciliar la vella ànima pujolista —sempre integradora— amb les pulsions reaccionàries que emanen dels seus notables municipals: el cas de Manresa és prou significatiu. El més alarmant, però, és que hi ha sectors a la seva esquerra que amb accents diversos, i probablement sense ser-ne prou conscients, poden fer-li també el caldo gras. Em refereixo a col·lectius com Nexe Nacional o Impuls Nacional, que, servint-se d’un frondós atrezzo anticapi de ressonàncies inequívocament cupaires, orriolegen perillosament quan fixen la supervivència de la comunitat nacional com el seu objectiu prioritari i no s’estan de situar la qüestió demogràfica com una amenaça existencial per a la catalanitat. Des d’uns postulats socioliberals, propostes com la doble xarxa escolar que propugna Alhora —el petit partit encapçalat per Jordi Graupera— s’ubicarien en uns paràmetres poc o molt similars. I també, en forma només latent i bastant més difusa, determinades lectures —a parer meu, esbiaixades— de l’Informe Fènix en la petja del que podria representar la premier socialdemòcrata danesa, Mette Frederiksen —la nova aliada de Giorgia Meloni a la UE.

No ens prenguem de broma aquells qui, amb l’obsessió de trobar colons sota les pedres, fan befa de l’’unsolpoblisme’ en referir-se als aprenentatges d’aquests darrers anys

5. Un debat (només) nominalista?

Quan es posen la pell de xai, els promotors d’aquest seguit d’iniciatives solen argüir que el seu nacionalisme no és xovinista i que, al capdavall, es limiten a subratllar el paper que ha de tenir la llengua catalana com a marcador dèbil per a la incorporació de qualsevol individu —provingui d’on provingui— a la col·lectivitat nacional. Vist així, es podria creure que ens trobem davant un debat d’escassa entitat, innocent i poc més que nominalista. Sospito que és tot al contrari, però. I ho sospito perquè aquí, aclarim-ho d’una vegada, no parlem ni d’immigració ni de política lingüística, ni per descomptat de noves estratègies per avançar cap a la independència, sinó únicament d’identitat. I l’aposta per la terminologia nacionalista que gasten oculta a dures penes una agra i ressentida esmena a la totalitat a la confiança nacional i democràtica, la voluntat inclusiva i els principis genèricament progressistes dominats durant l’etapa del Procés. N’hi ha que, arribats a aquest llindar, es passen de frenada i impugnen fins i tot, per massa tova —i no sé si també una mica woke—, l’herència del seixantisme —aquell ampli moviment que, en ple franquisme, va ser capaç de donar vida des de la Nova Cançó i la Universitat Catalana d’Estiu a Òmnium Cultural, Cavall Fort i Canigó, la renovació pedagògica de Rosa Sensat i el Congrés de Cultura Catalana.

6. Una ‘batalla cultural’

No ens prenguem de broma, doncs, per excèntrics que puguin semblar de vegades, aquells qui, amb l’obsessió de trobar colons sota les pedres, fan befa de l’unsolpoblisme en referir-se als aprenentatges d’aquests darrers anys. Ens volen muntar una batalla cultural al portal de casa, un foc que, si els republicans i l’esquerra independentista deixem que s’escampi, pot comportar dues conseqüències funestes. D’una banda, trencar els ponts de diàleg que cal bastir amb els sectors més tebis —però democràtics— de la nostra societat; potser encara espantats, escèptics o distants davant la idea de la República Catalana però, amb tot, imprescindibles per a la futura construcció de noves majories socials —i electorals— en clau sobiranista. I, de l’altra, proporcionar munició argumental a la facció més sectària i conservadora que pul·lula al voltant de dreta independentista, la qual mai no ha renunciat del tot a la secreta ambició de clavar la llufa d’anacional a tot allò que es mou a la seva esquerra. Quedem avisats, doncs. Ni un pas enrere.