Fer una Catalunya gran, però de veritat

El 2025 serà recordat pels historiadors com l’any del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. Ens diran que va intentar capgirar el vell ordre i les seves certeses. Allà on abans es venerava el lliure mercat, Trump fa bandera del proteccionisme i utilitza els aranzels com una arma política. On abans dominava la diplomàcia, ara hi regnen la confrontació i la crueltat.

Davant les crisis, Trump proposa tornar a creure en la força i en un passat idealitzat que mai no va existir. El seu Make America Great Again (MAGA) apel·la a un malestar real i transversal, però al servei d’un projecte supremacista, nostàlgic i, en el fons, en declivi.

Però, si confrontéssim l’eslògan en el nostre context i diguéssim que nosaltres també volem fer una Catalunya gran, què implicaria? Som un país sense exèrcit, sense la potència econòmica ni tecnològica dels Estats Units, però amb un capital immens: la nostra gent. Un país que s’ha construït des de baix, a base de feina, creativitat, ganes de sortir-nos-en plegats, d’iniciativa, d’empenta i de confiança mútua.

Fer Catalunya gran no passa per mitificar un passat inexistent, sinó per atrevir-se a imaginar un futur millor

Fer Catalunya gran no passa per mitificar un passat inexistent, sinó per atrevir-se a imaginar un futur millor. Un futur que, a diferència del que predica la moda MAGA nord-americana, no es construeix estant cada vegada més sols o a la intempèrie, sinó comptant amb solucions col·lectives que no deixin ningú relegat als marges.

Penso en això quan surto al carrer i veig la coreografia diària de persones que mouen el país perquè tot funcioni. Avui la vida és una cursa d’obstacles gairebé insuperables: el tren que s’endarrereix, la cita mèdica que no arriba o el rebut que s’apuja sense avisar. Ens han dit massa vegades que tot aniria bé, que només calia esforçar-se i confiar-hi. Però la realitat és tossuda i sabem que sols no ens en sortim. I, quan això passa, és quan més necessitem la política de les solucions col·lectives, no pas quan ens podem permetre de prescindir-ne.

Avui tenim una majoria del país, de gent treballadora i de classe mitjana, que viu atrapada entre dues fronteres: en tenen “massa” perquè les institucions els ajudin, però no prou per sortir-se’n sols. Són les famílies que no poden comprar un pis, però tampoc no tenen dret a tenir-ne un de protegit. Gent treballadora que no reben ajudes, però veuen com, cada cop que van al supermercat, tot els costa una mica més. Persones que voldrien tenir fills, però dubten a l’hora de tenir-ne perquè no saben si els podran mantenir.

Els qui han complert tot el que se’ls demanava tenen la sensació que la política s’ha oblidat d’ells

Aquesta és una sensació cada vegada més present. La de la gent que ha complert tot el que se li demanava en la vida i, tot i així, tenen la sensació que la política s’ha oblidat d’ells. Han estudiat, treballen, paguen impostos, i continuen amb la impressió que l’esforç i el mèrit ja no serveix per garantir una vida tranquil·la. Ni un futur.

A nosaltres no ens cal una èpica imperial, sinó una èpica de la quotidianitat. I que la política torni a tenir un sentit. De poc ens serveix que la política es limiti a buscar culpables, o visqui de la divisió. El que fa gran un país és que la gent senti que la política serveix per millorar la seva vida i per donar-li confiança en el demà.

Fer Catalunya gran vol dir garantir coses aparentment senzilles, però profundament polítiques: una mica menys d’angoixa quan arriba final de mes i la certesa que, si la vida et sacseja, no cauràs al buit. Aquesta és la mesura d’una nació madura: que cadascú senti que l’esforç que hi posa té retorn. Que el país no abandona la seva gent, sinó que li respon i li és útil.

Si la política està a l’altura, es refan la confiança i la cohesió, i el futur torna a ser esperançador

Potser pot semblar prosaic, però aquí rau la veritable grandesa d’un país. Un país gran és aquell que garanteix que un jove pugui començar la seva vida sense marxar del barri; que una àvia trobi el seu CAP obert, amb cares conegudes i en la seva llengua; que el comerç del costat de casa no tanqui per un supermercat 24 hores sense ànima.

Fer país no és una abstracció, és això: fer fort el país en allò més concret del dia a dia de la nostra gent. Si la política està a l’altura, si la gent sent que el país li torna una mica del que hi posa cada dia, tot es posa a lloc: tornen els projectes, es refan la confiança i la cohesió, es rebaixa la crispació, i el futur deixa de ser dominat per la por per tornar a ser esperançador. Si el país i la política compleixen amb els catalans i les catalanes, la resta vindrà.