Crític Cerca
Opinió
Eloi Badia

Eloi Badia

Cap de llista per Girona de Comuns Sumar en les eleccions al Parlament de Catalunya i exregidor de l'Ajuntament de Barcelona (BComú)

L’habitatge com a font d’empobriment

Una de cada quatre persones a Catalunya està en risc de patir pobresa severa, i la principal font de desigualtat és la dificultat per accedir a un lloc digne per viure-hi

09/05/2024 | 06:00

Obres de construcció d'un edifici d'habitatges a l'avinguda de Montilivi de Girona / XAVIER PI – ACN

La setmana passada coneixíem un estudi que ens diu que la pobresa a Catalunya s’ha cronificat en els darrers 10 anys de governs de Junts i d’ERC. Una de cada quatre persones està en risc de patir pobresa severa, i la principal font de desigualtat és l’habitatge.

Tots coneixem algú a qui no han renovat el lloguer perquè el pis anés a AirBnB i ha marxat de la ciutat perquè els preus eren impossibles. Hi ha persones de la Costa Brava que, si volen accedir a un habitatge, han de pagar sis mesos un preu i els sis mesos de temporada alta un altre de més alt, un contracte il·legal al qual acaben accedint per tenir un lloc on viure. H ha treballadores del sector turístic que no poden viure als municipis on treballen i que cada dia fan una hora de cotxe per anar a la feina. Hi ha dones joves que han patit racisme a l’hora d’accedir a un pis de lloguer. Hi ha veïns que han hagut de viure en un càmping durant uns anys i estudiants que no poden pagar lloguers a la ciutat de Girona. De fet, el 60% dels menors de 34 anys viuen a la llar familiar, i no per elecció. El panorama és desolador, a la costa i a l’interior, als municipis petits i als grans.

El 2024 accedir a un habitatge assequible s’ha convertit en un privilegi. Com hem arribat a aquest absurd?

Diferents casuístiques porten a un mateix resultat: el 2024 accedir a un habitatge assequible s’ha convertit en un privilegi. A Roses, si avui voleu llogar un pis, en trobareu 16, però 9 d’aquests són de temporada. Els 7 restants tenen un preu mitjà superior als 1.000 euros. Per contra, Roses té 5.000 pisos turístics, la meitat que tot Barcelona, i 7.000 pisos buits. Com hem arribat a aquest extrem? A aquest absurd?

M’agradaria compartir quins crec que són els tres motius que han fet que l’habitatge hagi perdut la seva funció i hagi passat a ser no només un negoci, sinó també una font d’empobriment.

La política d’habitatge fins fa ben poc ha estat la cessió de sòls públics a promotors privats per construir-hi habitatge protegit. Es calcula que entre el 1960 i el 2021 a la província de Barcelona se’n van construir 580.000. Aquest seria un dels parcs d’habitatge assequible més importants d’Europa si no fos perquè, passats uns anys, aquests habitatges es desclassifiquen i passen al mercat lliure. El 2021 en quedaven només 75.500; n’havíem perdut més de mig milió. No va ser fins al 2019, a proposta de Catalunya en Comú, que es va posar fi a les desqualificacions. Però el ritme de noves promocions és molt més lent que el de les desqualificacions.

En els darrers 10 anys de governs de Junts i d’ERC no s’ha acabat ni un sol habitatge públic. Cap.

Es va fer habitatge protegit, sí, moltíssim, però avui tot està pràcticament desprotegit i forma part del lliure mercat. Complementàriament, el parc d’habitatge públic a Catalunya és irrisori, no arriba a l’1%, i, per exemple, a la província de Girona, en els darrers 10 anys de governs de Junts i d’ERC no s’ha acabat ni un sol habitatge públic. Cap. És necessari posar en marxa la construcció massiva d’habitatge públic i obligar totes les promocions a reservar un 30% o un 50% d’habitatge protegit. Malauradament, aquestes dues mesures imprescindibles no seran suficients, ja que la construcció d’habitatge públic i protegit és molt lenta.

El segon element crucial és la pèrdua d’una bona part del parc d’habitatge existent que es destina a altres usos. A les Comarques Gironines som 800.000 persones que vivim en aproximadament 300.000 habitatges. El parc, però, compta amb 200.000 habitatges més, que són segones residències, pisos turístics o habitatges buits. És a dir, el 40% del nostre parc d’habitatge no respon a l’essència de garantir que tothom pugui accedir a un habitatge. De fet, tenim 43.000 habitatges d’ús turístic, el 40% dels habitatges d’ús turístic de Catalunya. A Begur, per exemple, hi ha més habitatges per a turistes que per a veïns i veïnes. Aquests són els coneguts, però és evident que hi ha molt habitatge que opera com a pis turístic: hi podríem afegir els lloguers de temporada, que tenen la mateixa finalitat. A Girona, un de cada tres contractes de lloguer és de temporada: on ahir vivia un veí o una veïna, avui ens visita un turista. I tenim més de 70.000 habitatges buits; per exemple, al nucli antic de Lloret hi ha un 65% d’habitatges buits.

Per tant, el parc d’habitatges existent és suficient; el problema és que està orientat al negoci i a l’especulació, i no al fet que hi puguem viure. Necessitem que aquest parc de 113.000 habitatges retorni als veïns i les veïnes, i no accentuï un model turístic massificat, que ens està expulsant dels pobles i de les ciutats on vam néixer. I hem d’anar més enllà: necessitem regular també els lloguers de temporada o el lloguer d’habitacions turístiques que són la porta del darrere d’aquest model turístic esgotat. Quan Palafrugell vol impulsar l’enèsim hotel a la cala verge d’Aigua Gelida o Sant Feliu de Guíxols vol invertir 13 milions d’euros en un nou museu per als turistes, el que estan aguditzant és la pressió envers el parc d’habitatges i l’expulsió a mitjà termini dels veïns i de les veïnes, tot convertint aquests pobles meravellosos en parc temàtics. La demarcació de Girona té 450.000 llits turístics, més del 50% de la població, i lidera el rànquing d’hotels en venda a Catalunya, 75, una xifra que només superen Màlaga i les illes Balears.

Falta una regulació que orienti el mercat de l’habitatge a la seva funció social i no al negoci

El tercer element és la falta d’una regulació que orienti el mercat de l’habitatge a la seva funció social i no al negoci. Les lleis catalana i estatal de topar els preus de lloguer són imprescindibles. Perquè no només hem de poder accedir a un habitatge, sinó que hem de garantir que el preu que paguem per aquest habitatge no sigui una font d’empobriment. Al llarg de l’article he esmentat diferents regulacions necessàries a les quals afegiria, en aquelles ciutats i pobles tensionats, el model dels Països Baixos. A Amsterdam o a Utrecht només es poden fer compravendes d’habitatges si són per viure-hi i no per especular o per a la compra de fons d’inversió.

Per tant, que l’habitatge sigui un dret, una llar per créixer i per construir un projecte de vida, i no pas un negoci, està a les nostres mans. Només cal que fem les lleis que ho regulin així, i, és clar, davant hi haurà grans interessos econòmics, però ens hi juguem el futur dels nostres pobles i ciutats, ens hi juguem la casa dels nostres fills i filles.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies