L’assignatura pendent: el dret a l’habitatge

En un Estat que es fa anomenar social, el dret a l’habitatge no ha tingut una mínima regulació que l’hagi garantit per a la ciutadania. Al contrari, la despesa d’habitatge constitueix la causa més important d’empobriment de la població, amb una desproporció absoluta entre els ingressos mitjans i el cost que representa l’habitatge en moltes poblacions. Una situació que, lluny de tendir a redreçar-se, es troba immersa en una dinàmica d’agreujament a mesura que la distància que separa els minsos increments de les rendes del treball i els ingressos de les famílies s’eixampla respecte a la tendència a l’alça del cost de l’accés a l’habitatge, sigui en règim de lloguer o de compra.

El 44% de les llars de l’Estat espanyol fan un esforç financer excessiu per accedir a l’habitatge

Sobre el concepte de l’anomenada sobrecàrrega de l’habitatge, és a dir, la despesa excessiva destinada a garantir l’accés a un bé essencial com és disposar d’un lloc on viure, existeix una disparitat conceptual que no impedeix, però, apreciar la magnitud del problema. De manera habitual, es considera sobrecàrrega la situació de les persones i famílies que han de destinar almenys un 40% dels seus ingressos a l’habitatge, incloent-hi el pagament de subministraments bàsics com són l’aigua, el gas o l’electricitat. També és habitual, però, definir el concepte fixant el llindar al 30% de la renda disponible, excloent del càlcul el cost dels subministraments i comptabilitzant-hi exclusivament les despeses derivades de la mateixa tinença i del pagament de la hipoteca o del lloguer. Aquesta és la definició que fa servir, per exemple, la recent Llei pel dret a l’habitatge a l’hora de definir què es considera un esforç financer excessiu per accedir a l’habitatge. I les dades aclaparen. A l’Estat espanyol, les persones que viuen al 44% del total de llars fan aquest esforç excessiu. Un percentatge que s’eleva a un 72% escandalós si contemplen el cas de les famílies amb nens que viuen en règim de lloguer quan el preu d’aquest lloguer es considera “de mercat”.

Evidentment, hi ha una relació directa entre aquest sobreesforç necessari per accedir a un sostre i el drama dels desnonaments. La situació privilegiada de les entitats financeres i la seva innegable responsabilitat en la crisi immobiliària del 2008 van provocar milers d’execucions hipotecàries que van acabar en el desnonament de tantes persones i famílies senceres dels habitatges que havien comprat empesos per la situació del mateix mercat immobiliari. Tot i que la xifra de llançaments ha experimentat una certa disminució els darrers anys, especialment com a conseqüència de les mesures extraordinàries impulsades durant la pandèmia, el volum de desnonaments continua sent molt elevat. Durant l’any 2022, a Espanya es van executar 8.509 llançaments per impagament de quotes hipotecàries i més de 27.000 per impagament del lloguer, la qual cosa evidencia una major vulnerabilitat de la població que viu en règim de lloguer.

La llei de l’habitatge del 2023 ha suposat una millora respecte a la del 1995, però encara té mancances greus

Precisament, sobre el mercat del lloguer, l’altra alternativa actualment majoritària de residència, la situació tampoc no ha representat una opció segura des de l’aprovació de la Llei d’arrendaments urbans de l’any 1995, que va derogar l’anomenada pròrroga forçosa amb la suposada finalitat de fomentar el mercat dels arrendaments urbans. L’evolució del marc legal en les darreres dècades ha contribuït a la situació greu en què es troba el mercat d’habitatges de lloguer, que, segons el govern de torn, ha restringit encara més els drets dels arrendataris, que en cap cas no han pogut gaudir d’una durada obligatòria de les pròrrogues superior als 5 o 7 anys, depenent de si l’arrendador és una persona física o jurídica.

La nova Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge, recull al preàmbul el que diu l’article 47 de la Constitució espanyola, que reconeix el dret al gaudi d’un habitatge digne i adequat i la imposició als poders públics del deure de promoure les condicions necessàries que garanteixin la igualtat en l’exercici dels drets i l’establiment de les normes necessàries per fer-los efectius. La Llei esmentada modifica la Llei d’arrendaments urbans i introdueix la limitació dels lloguers en les zones de mercat residencial tensionat. A Catalunya ja vam demostrar que la regulació és una eina efectiva que va aconseguir fer baixar els lloguers, però el Tribunal Constitucional en va anul·lar l’aplicació, i des del març del 2022 no hi havia cap regulació que limités els increments de renda.

Però la Llei té greus mancances, com el fet que no es regulin els contractes d’arrendament de temporada que, atès que no estan sotmesos a aquesta limitació, poden suposar un colador per eludir l’aplicació de la Llei.

Encara falta recórrer un llarg camí perquè el dret a l’habitatge sigui concebut veritablement com a tal, de manera que tots aquells que no el respectin, l’eludeixin o n’exerceixin pràctiques en contra o, en definitiva, no en respectin la funció social, quedin automàticament desqualificats i desprestigiats per la societat.

Fins que això no arribi, i malgrat les discretes normatives protectores que es van aprovant, es podrà seguir buidant de contingut el dret i defraudant la llei en benefici de determinats sectors o grups de pressió, que haurem de continuar combatent amb el dret com a eina al servei de la ciutadania.