Convertir el pla Draghi en el cavall de Troia de l’esquerra?

La conjuntura econòmica i geopolítica global és avui molt diferent de la dels anys posteriors a la crisi del 2008, que va veure el sorgiment de grans onades de protesta arreu del món i que, a casa nostra, també ha tingut traduccions institucionals destacables que arriben fins al present. Durant els anys immediatament posteriors a la crisi, l’estratègia de les elits capitalistes va consistir a tractar d’abordar-la mitjançant un aprofundiment de la lògica d’ajust neoliberal que ja va marcar la sortida de la crisi econòmica dels anys setanta: austeritat, lluita contra la inflació, devaluació del salari real, flexibilització del mercat de treball, retallades de serveis públics i privatitzacions. Sota aquesta estratègia es va alinear llavors la política econòmica a escala europea amb la mà dura de la Troica; a escala estatal, amb el PP i el PSOE donant suport a l’ajust, i, a escala catalana, amb el primer Govern d’Artur Mas, explícitament neoliberal.

Inevitablement, la construcció programàtica de les experiències polítiques impugnatòries que van sorgir llavors es va donar molt sobre la base d’aquella conjuntura, oposant-se a l’ajust neoliberal amb un programa centrat en la defensa dels serveis públics contra les retallades, la redistribució de la riquesa mitjançant impostos als més rics i la protecció dels drets dels treballadors. Aquest és el programa, o la part del programa de l’esquerra, que ha tingut una materialització institucional durant l’última dècada. Un programa que ha acabat sent en bona part assumit pel mateix PSOE i que sosté l’actual Govern de coalició a l’Estat espanyol: s’ha apujat el salari mínim i s’ha derogat parcialment la reforma laboral; s’ha augmentat la càrrega fiscal a les rendes més altes; s’han establert nous impostos a les grans empreses; s’han començat a regular els lloguers, i s’han establert noves polítiques de protecció social. Segurament sense aquestes mesures i els efectes materials que han generat, el Govern actual no se sostindria. Avui, però, el pla de les elits capitalistes ha canviat substancialment, i, en conseqüència, els horitzons programàtics de l’esquerra han de començar a fer-ho també.

El neoliberalisme com a model d’organització de l’economia ha mort, i les elits capitalistes ho han assumit

El neoliberalisme com a model d’organització de l’economia i de construcció de legitimitats polítiques, o com a fase del capitalisme contemporani, ha mort, i aquesta mort ha estat assumida per les elits capitalistes. Un editorial de la revista The Economist de 2023, molt abans de la victòria de Trump, afirmava: “Vam ser fundats el 1843 per defensar el lliure comerç i el paper modest dels governs. Avui, aquests valors liberals clàssics no només són impopulars, sinó que estan cada cop més absents del debat polític. Avui, si defenses el lliure comerç, a Washington et titllaran d’ingenu, i al món emergent et pintaran com una relíquia neocolonial”. Fa uns mesos, també abans de la victòria de Trump, l’artífex de l’ajust neoliberal europeu a la crisi del 2008, i president del Banc Central Europeu (BCE) entre el 2011 i el 2019, Mario Draghi, constatava: “Els fonaments sobre els quals vam construir la Unió Europea s’estan sacsejant. El paradigma global anterior s’està esvaint. L’era del creixement vertiginós del comerç mundial sembla haver quedat enrere”. L’informe presentat per Draghi a la Comissió Europea al mes de setembre passat, titulat The future of European competitiveness, que ja ha començat a operar com a brúixola estratègica de la nova Comissió, proposava una reorientació profunda de la política econòmica europea centrada en cinc eixos:

1. Escurçar la bretxa d’innovació respecte de la Xina i dels Estats Units i fomentar una política industrial europea en sectors d’alt valor afegit.
2. Reequilibrar els ritmes de la descarbonització amb la protecció de la competitivitat del capital europeu, postergant la implementació de les directives de transició ecològica més ambicioses de manera que no suposin sobrecostos inassumibles per a les grans empreses europees.
3. Reduir les dependències externes en cadenes de valor estratègiques i posar la política de defensa al centre augmentant la despesa militar.
4. Mobilitzar anualment 800.000 milions d’euros de capital públic i privat en inversió productiva a escala europea, una xifra sense precedents que representa la suma total dels fons Next Generation dels darrers anys i el 4,5% del producte interior brut (PIB) de la Unió Europea (UE) anualment, establint també un nou fons europeu amb el suport de deute comú orientat a finançar la política industrial.
5. Unificar la governança europea, simplificar la legislació i reduir la burocràcia.

Aquest és el nou pla de les elits capitalistes a escala europea: (1) rescatar, ja no la banca com en la crisi del 2008, sinó el capital productiu europeu, incapaç de competir contra el capital nord-americà i xinès, sense que aquest rescat amb recursos públics es tradueixi en contrapartides de control o de propietat pública; (2) alliberar-se del llast de les polítiques de transició ecològica quan aquestes no contribueixin clarament a una construcció d’avantatges competitius i només comportin sobrecostos; (3) blindar militarment la regió situant la indústria bèl·lica com a tractora de l’economia d’alt valor afegit, i (4) unificar una presa de decisions ineficient, tot passant per sobre de les democràcies nacionals amb les seves orientacions polítiques diverses. Amb algunes variacions, aquest és també el pla que Trump ja va posar en marxa en el primer mandat, i al qual Biden va donar alguns retocs, però no va canviar. Podem constatar, per tant, que el nucli central de l’estratègia de les elits capitalistes occidentals avui no són ni les privatitzacions ni l’austeritat, tot i que aquests elements puguin tenir un paper en moments determinats, sinó que consisteix més aviat en una planificació econòmica basada en criteris estratègics i una inversió pública productiva sense precedents.

El que avui és una eina per rescatar el capital podria ser un instrument de transformació estructural per a la majoria

En aquest context, el reconeixement d’aquesta nova estratègia hauria de tenir implicacions en els plantejaments programàtics de l’esquerra, portant-la a explorar els nuclis de contradiccions que expressa i les oportunitats polítiques que ofereix per construir una proposta política de transformació radical de la societat que estigui compassada amb la fase actual del desenvolupament capitalista. Com explicava fa poc Álvaro García Linera en una entrevista magistral, on desplega tota la seva lucidesa analítica com a marxista i com a dirigent, l’esquerra només pot sobreviure si avança, i continuar avançant avui implica entendre que cal transcendir els horitzons programàtics dels darrers anys. El programa de l’esquerra avui ja no pot basar-se només en la redistribució dels excedents generats pel capital a posteriori de la producció, sota la forma de serveis públics o contrapartides socials, sinó que hauria de basar-se en un programa d’organització a priori de la producció, com el té ja avui el capital, però orientat al bé comú. Cal, però, distingir això de l’ús buit, indiscriminat i extemporani de les nocions d’estatalització o de nacionalització.

La hipòtesi que plantegem en aquest article aposta per entendre que el pla Draghi podria operar avui com el cavall de Troia de l’esquerra, construint a partir d’aquí una estratègia que no busqui destruir des de fora l’arquitectura del nou pla del capital, sinó infiltrar-s’hi amb una agenda pròpia, capaç de subvertir des de dins la lògica que el sosté. Si les elits capitalistes han abandonat el dogma neoliberal i abracen ara la planificació i la inversió pública productiva, l’esquerra podria aprofitar aquesta obertura per disputar el què, el com i el per a qui d’aquesta planificació. L’esquerra podria posar sobre la taula la qüestió de sota quins criteris es fan aquesta planificació i aquestes inversions, defensant la necessitat d’orientar la planificació sobre la base de l’interès general, i exigint contrapartides en termes de control i propietat pública d’aquestes inversions. Així, el que avui és una eina per rescatar el capital podria esdevenir un instrument de transformació estructural al servei de la majoria.

L’estratègia política d’assalt no es planteja a escala europea, sinó país per país

Per apuntar alguns exemples que podrien suposar una reformulació d’aquesta lògica programàtica, podríem tenir en compte: (1) l’establiment d’un fons sobirà que canalitzi les inversions públiques productives i les tradueixi en propietat i control públic superant el model de transferència de subvencions al capital privat que ha guiat la política dels Next Generation; (2) la posada en marxa d’una distribuïdora publicocooperativa d’aliments que superi el model centrat en la transferència indirecta de capital públic a les mans de les grans distribuïdores per aturar l’escalada de preus; (3) la promoció d’una gran farmacèutica pública que superi el model de transferència de la investigació pública a les mans de les grans empreses farmacèutiques; (4) la reorientació de les inversions en indústria militar cap a sectors més vinculats a l’interès general, etc., etc., etc.

A l’últim, cal clarificar que aquesta estratègia política d’assalt no es planteja a escala europea situant la UE com el camp democràtic on s’ha de lliurar la disputa, sinó que entén que s’ha de desplegar país per país en la mesura que l’administració d’aquests fons es donarà a escala nacional. A casa nostra, alguns d’aquests elements han estat ja posats sobre la taula, i la diputada Laure Vega ha proposat englobar-los sota el concepte d’una Nova Economia Catalana; una formulació que connecta amb les experiències de les col·lectivitzacions dels anys trenta a Catalunya, i que podria expressar precisament aquesta voluntat de construir un nou programa per inserir l’esquerra en la nova fase del desenvolupament capitalista.