Crític Cerca
Opinió
Ernest Cañada

Ernest Cañada

Investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i membre de l'associació Alba Sud

Una aposta ecosocialista pel turisme: del malestar a la transformació

L'esquerra no ha desenvolupat una proposta política sobre què fer amb el turisme, i no tenir-la significa que tampoc no hi ha la possibilitat de construir escenaris d'esperança pels quals valgui la pena lluitar

27/07/2022 | 06:00

Turistes a l'aeroport/ Foto: GETTY IMAGES

[Una versió més extensa d’aquest article es pot trobar a Alba Sud.]

Una de les claus per entendre el moment sociopolític actual en algunes de les principals ciutats espanyoles és la reactivació turística després de la pandèmia de la Covid-19, així com el malestar social renovat que ha provocat. Des de la Setmana Santa d’enguany, les xifres de turistes han tornat a elevar-se de manera significativa, si bé encara són lluny de les prèvies a l’inici de la pandèmia de la Covid-19 el 2020. No obstant això, aquest increment del turisme ja té conseqüències en la percepció de l’activitat entre la població dels llocs més turistificats.

En el cas de la ciutat de Barcelona, l’últim Baròmetre semestral d’opinió que fa l’Ajuntament, publicat al juny del 2022, col·loca una altra vegada el turisme entre les principals preocupacions assenyalades per la seva població. Així, un 6,1% considera que és el problema més greu de la ciutat en aquest moment, després de qüestions com la inseguretat (22%), la neteja (11,5%), la gestió política municipal (7,7%) i l’accés a l’habitatge (7,3%).

Però, més enllà de la dada d’enguany en concret, que significativament ha tornat a pujar, el més rellevant és el caràcter estructural d’aquest estat de malestar que provoca el turisme. Així, durant l’última dècada s’ha mantingut com un dels principals motius d’inquietud social destacats per la seva ciutadania. Amb una població d’una mica més d’un milió i mig d’habitants, no pot estranyar que l’arribada d’uns 30 milions de turistes a l’any s’hagi situat com un tema determinant en el debat públic de la ciutat.

Bregar amb turistes no és nou, ni simple

Òbviament, les reaccions de malestar enfront del turisme no són una novetat. Probablement, han adquirit major protagonisme durant l’última dècada, en la mesura que el creixement del turisme després de la crisi financera global de 2008 es va concentrar en els espais urbans. En aquest context, hi ha hagut més capacitat de posar el problema en el debat públic i de generar opinió que en altres moments van poder tenir, per exemple, la pagesia, les comunitats pesqueres o les poblacions indígenes, quan igualment han sofert els impactes dels processos de turistificació, i fins i tot d’una manera més intensa.

Ja no hi ha ‘cordó sanitari’ en àrees turístiques: l’atractiu està en allò que identifiquem com a local

El malestar creix per l’increment de les dimensions de l’activitat i perquè aquesta es transforma, en la mesura que cada vegada es busca més formar part de la vida quotidiana del lloc visitat. Les ofertes escenificades per al turisme no serveixen de mecanisme de contenció. Ja no hi ha “cordó sanitari” en àrees turístiques especialitzades, perquè l’atractiu està precisament en allò que identifiquem com a local –encara que això no se sàpiga molt bé què és–, i ara, amb l’habitatge de lloguer turístic, és possible allotjar-se pràcticament en qualsevol lloc. Les lògiques postfordistes de producció turística s’assenten i, al seu torn, generen una nova manera de fer turisme.

La tensió creixent entorn del turisme, especialment en algunes de les zones més castigades pels processos de massificació, també ha derivat en expressions de rebuig al turista en forma gràfica, sobretot amb grafits i pintades als carrers, i amb mems i burles a les xarxes socials, com les morts de joves britànics fent balconing a Mallorca. Encara que aquestes expressions ressonen sovint a les formes de “resistència dels febles” que fa anys va descriure l’antropòleg James C. Scott, també comporten riscos de deshumanització que moralment són difícils de justificar, sobretot quan no responen a una reacció en calent davant una situació intolerable, sinó a una acció cultural que ha de ser pensada.

En els últims anys, les reaccions al turisme han evolucionat i també s’han desplaçat territorialment fora de les grans ciutats. El creixement del turisme de proximitat, cada vegada més rellevant a conseqüència de la pandèmia i l’ascens de la desigualtat, ha provocat discursos renovats de rebuig als visitants en zones rurals. A la Catalunya Central, les crítiques a l’efecte del turisme s’han barrejat també amb discursos de rebuig al turista de l’àrea metropolitana de Barcelona, al qual s’associa amb la ciutat, l’espanyolitat, les classes treballadores o el pijerío barceloní, segons el cas.

L’estigmatització del ‘dominguero’ o del ‘pixapins’ forma part del discurs contra un turisme de caràcter popular

També expressa una percepció de greuge territorial comparatiu, per la falta d’inversions i d’infraestructures adequades a les seves necessitats, no a les del turisme. L’estigmatització del dominguero, xava, camacu, pixapins, xarnego o quillo entra a formar part del discurs contra unes certes formes de turisme de caràcter popular. En zones costaneres, els propietaris de segones residències qüestionen també la presència del visitant puntual o noves construccions que malmeten el paisatge al qual ells van accedir anteriorment. Aquí, el qüestionament del turisme s’encreua amb un classisme evident.

En aquestes reaccions al turisme es mesclen ingredients diferents i no tots volen dir el mateix. El malestar provocat pel turisme pot donar lloc a acostaments incòmodes dels quals, com a mínim, caldria prendre consciència.

Per una transformació del turisme

Què fem amb tot aquest malestar? Existeix un potencial polític transformador en un sentit emancipatori? Com expliquem l’escassa capacitat d’articulació i de mobilització social que doni resposta als efectes provocats pel turisme? Fins a quin punt en el rebuig al turisme se’ns estan colant discursos polítics que alimenten expressions de xenofòbia i que, culturalment, fins i tot poden donar ales a l’extrema dreta?

Per a una part de l’acadèmia crítica i algunes organitzacions socials, el turisme difícilment pot ser imaginat d’una manera diferent del que és en la seva expressió hegemònica. S’hi reacciona amb discursos que naturalitzen el turisme com alguna cosa negativa en si mateixa. Encara que es té clar que el problema té a veure amb els capitals i determinades polítiques de l’Administració pública, el focus d’atenció el constitueix la mateixa activitat. Des d’aquesta perspectiva, el turisme és fruit del capitalisme i constitueix un perfecte mecanisme al seu servei. I aquí acaben el debat. Aquesta posició contribueix a la resistència davant dels impactes més negatius dels processos de turistificació; però, al seu torn, es mostra insuficient per fer front a les dinàmiques presents i, sobretot, per tractar d’avançar cap a altres futurs.

En la mesura que el focus es posa en l’activitat, i no en la seva funció concreta com a instrument d’acumulació i de reproducció del capital, s’assumeixen massa contradiccions que li fan perdre força. No tenir en compte que, encara que el turisme sigui una activitat amb un accés desigual, una part important de la població afectada pels processos de turistificació també fa turisme en moments puntuals, encara que sigui de proximitat, afebleix la capacitat de reacció social. La separació radical entre denúncia i proposta comporta que una part de la població potencialment interpel·lada no connecti amb un discurs que qüestiona el turisme com a activitat.

L’esquerra no ha desenvolupat una proposta política sobre què fer amb el turisme

El problema no el tenen únicament els moviments de resistència als processos de turistificació, que prou fan, i als qui hem d’agrair tots els seus esforços. Sens dubte, estaríem molt pitjor sense la seva presència. La interpel·lació és necessàriament al conjunt de l’esquerra, que no s’ha pres seriosament una activitat central en el capitalisme actual. L’esquerra no ha desenvolupat una proposta política sobre què fer amb el turisme. Quan arriba a certs espais de poder institucional, com a màxim ha aspirat a contenir els seus efectes més greus, així com evitar que els conflictes turístics provoquin massa soroll i els passin factura política per no saber com afrontar-nos. Però tampoc no hi ha proposta pròpia, dirigida a satisfer les necessitats de les majories socials populars a qui es vol representar, ni s’articula una defensa efectiva per a les persones que treballen en el sector en condicions cada cop més precàries. No tenir política significa que tampoc no hi ha la possibilitat de construir escenaris d’esperança pels quals valgui la pena lluitar.

A més de la gravetat d’aquesta impotència política, l’extrema dreta té en el turisme un nínxol polític amb un fort potencial per explotar. Això podria ocórrer en dos sentits principalment. D’una banda, el discurs del decreixement turístic sense garanties de seguretat en termes d’ocupació genera incertesa i por, que, en un context de crisi estructural, recau sobre els sectors més precaritzats. A més, els nega sentit al treball que exerceixen i, per tant, en paraules d’Amelia Horgan a El laberinto del trabajo, la possibilitat d’un desenvolupament personal, el respecte i la realització per l’única via que identifiquen dins del capitalisme. D’altra banda, la falta de sensibilitat i de proposta política que posi en el centre les necessitats de les poblacions treballadores en l’àmbit de l’oci, la recreació i el turisme com a pràctiques socials que es desdibuixen i entrecreuen, ens porta a una desatenció que és identificada com a superioritat moral d’un activisme de classe mitjana.

El reconegut geògraf marxista David Harvey sentenciava en una entrevista a Jacobin que “no existeix una idea bona i moral que el capital no pugui apropiar-se i convertir en una cosa horrible”. Sens dubte, això és cert. El turisme podria ser una d’aquestes expressions de com alguna cosa que sembla sorgir del legítim desig a la recreació es converteix en un mecanisme de mercantilització de relacions humanes, despossessió, explotació i violència. No obstant això, no hi ha pràctica social que haguéssim de renunciar a organitzar fora de les lògiques de l’acumulació i la reproducció del capital. Cap activitat humana no hauria de quedar al marge de les aspiracions ecosocialistes de ser transformades en un sentit emancipador.

[Una versió més extensa d’aquest article es pot trobar a Alba Sud.]

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies