Barcelona és a punt

Barcelona és a punt. La nostra ciutat està preparada per canviar, per obrir una nova etapa de progrés, per abordar el repte climàtic-energètic-tecnològic-alimentari des d’una òptica de creixement intel·ligent i de reducció de les desigualtats. Governar una gran ciutat com Barcelona demana tant lideratge com solvència, tanta ambició transformadora com capacitat de compartir estratègies amb la ciutadania.

Avui, la ciutat no funciona adequadament. No ho fa en les qüestions bàsiques de la vida quotidiana, però tampoc en la vessant creativa ni, encara menys, en l’exercici conscient del rol de gran ciutat i capital de país que li correspon. Quan parlem de qüestions bàsiques, ens referim a la seguretat, la neteja o la mobilitat. El no-govern de Colau-Collboni no ha sabut garantir la seguretat ni adaptar-la a les exigències d’una ciutat amb massificació turística, delinqüència organitzada i degradació accelerada de l’espai públic. Com no ha sigut capaç de gestionar amb un mínim d’eficiència la immensa partida pressupostària (350 milions d’euros) destinada a la neteja i al manteniment de l’espai públic (incloent-hi la clamorosa deficiència en la gestió del verd urbà).

De bracet de l’urbanisme tàctic i l’actuació concentrada en uns determinats carrers i espais, estem perdent la visió global de Barcelona. No estem creant ciutat, no s’ha trobat la via per redreçar el clamorós dèficit d’habitatge, ni s’han sabut gestionar els dramàtics efectes socials de la crisi econòmica expressada en els milers de desnonaments que se segueixen produint. Potser el pitjor és que ens hem resignat a dependre de la desmesura turística com a única eina per generar llocs de treball. Seguim lligats a un model productiu de perfil baix: salaris baixos, valor afegit escàs, precarietat estructural i productivitat molt per sota de la de les economies avançades.

Els dos períodes de Colau-Collboni són els de la reacció antitot, amb un error d’origen que és la causa del seu fracàs estrepitós

És clar, tot això té un recorregut històric, unes causes identificables i uns efectes destructius inacceptables com a ciutat i com a societat. El període de Trias és el de l’eclosió del turisme low cost i la ciutat low cost, és a dir, la ciutat de valor baix, de precarietat estructural i desigualtat creixent. Els dos períodes de Colau-Collboni són els de la reacció antitot. Amb raons legítimes i un bon nombre de “bones intencions”. Però amb un error d’origen que s’ha acabat mostrant com la causa del seu fracàs estrepitós. 

La ideologia és un element imprescindible per construir projectes polítics. Però, quan la ideologia es converteix en dogmatisme, el projecte perd tota capacitat de desplegar l’acció pública i institucional que se n’hauria de derivar. És aquí on som. Amb un no-govern compartit per una ideologia (Comuns) que ha generat una distància absurda amb la ciutadania i un pragmatisme extrem (PSC= PSOE) que es rendeix obertament a criteris aliens a l’interès general, siguin politicopartidaris o procedents de  poders econòmics. Si hi afegim les exigències derivades de l’evolució social i econòmica dels últims anys (la pandèmia, la guerra, la crisi energètica, la inflació), la conclusió és clara: el canvi de rumb, d’estratègia i de lideratge és tan urgent com imprescindible.

Un canvi de governació explícitament orientat als reptes vells i nous que se’ns plantegen. Començant pel canvi climàtic, seguint per l’accés a l’habitatge assequible per als joves (…i no tan joves) i acabant amb els de la mobilitat intel·ligent i de la nova economia que ens ha d’afegir coneixement, salaris alts i major equitat social. Habitatge vol dir avui crear ciutat, posar sòl a disposició de l’oferta pública i privada, i fer-ho amb la potència derivada del planejament i la gestió urbanística que correspon a  l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana. Habitatge vol dir, també, rehabilitació. A gran escala i en una doble direcció: la de l’eficiència energètica en associació directa amb la nova indústria i tecnologia constructiva (incloent-hi la gestió forestal). I la de la transició energètica.

Lideratge i complicitat són els dos conceptes clau per a l”estratègia Barcelona’ que oferim a la ciutadania

Tot això, doncs, es pot resumir en dos conceptes clau per a “l’estratègia Barcelona” que tenim al cap i que oferim a la ciutadania: lideratge, és a dir, Ajuntament fort i respectat, tan proper com emprenedor, que assumeix el risc de la visió global i que desplega amb la màxima determinació la responsabilitat que li correspon com a garant/defensor de l’interès general; complicitat, és a dir, la cerca constant i oberta d’acord i corresponsabilitat amb la ciutadania, amb l’enorme i amplíssima potència associativa, cultural, científica i empresarial de la qual Barcelona disposa. És absurd no posar al servei de l’interès general aquest immens capital social.

Aquesta actitud de lideratge de l’Ajuntament ha de veure’s plasmada en polítiques tan rellevants com les d’habitatge, les d’abordament urgent de les diverses i creixents emergències socials, les de la transició energètica… I tantes d’altres. És possible i és al nostre abast. Siguem tan ambiciosos com realistes, tan solvents en l’acció com exigents en els horitzons de transformació que ens plantegem.