Encara hi ha ciutat

Hi ha una sensació cada cop més compartida entre les que hem crescut a Barcelona: la ciutat que ens era familiar ja no la reconeixem. No és nostàlgia, no és idealització. És adonar-se que allò que fèiem servir per orientar-nos, les veus conegudes, les relacions al barri o els cartells en català enganxats amb cinta a les parets, va desapareixent. A Sant Antoni, molts dels locals de sempre han tancat o van tancant, i al seu lloc s’hi instal·len cafeteries per a nòmades digitals i cadenes de brunch que venen una ciutat que ja no és per a nosaltres. El que hi arriba no pren el relleu del qui és obligat a tancar, sinó que omple l’espai buit amb una estètica de postal i una funcionalitat pensada per als qui només hi passen. No ens lamentem perquè les coses canvien, sinó perquè les que canvien són precisament aquelles que sostenien la vida de moltes.

Barcelona no canvia sola. Canvia perquè hi ha qui la imagina com un producte i no com una ciutat. Per als fons d’inversió, és una oportunitat. Per als governs, un aparador. Ens parlen d’atracció de talent i de revitalització, però el que s’atrau és capital i el que es destrueix és vida quotidiana. I, quan tot plegat ja no serveixi, en buscaran una altra. I en aquest redibuix, milers de persones es troben desplaçades: no només físicament, sinó econòmicament, socialment i simbòlicament.

La geografia urbana no només organitza carrers: també distribueix temps de vida, salut i futur. Que a Nou Barris l’esperança de vida sigui vuit anys més baixa que a Sarrià no és només una dada: és la prova que la ciutat reparteix privilegis i exclusions. És la prova que la ciutat segrega.

Barcelona està orgullosa de ser ciutat de barris, de cultura viva, de solidaritat, de xarxes que sostenen la vida

És una ciutat que, a mesura que “menja de ser internacional”, perd arrelament, espai i veu per als qui l’han construïda des de sota. I, tanmateix, moltes encara ens sentim d’aquí. D’una Barcelona popular i orgullosa. Orgullosa no pas d’un skyline o d’un Mobile World Congress, sinó de ser ciutat de barris, de cultura viva, de solidaritat, de xarxes que sostenen la vida. Perquè sí, malgrat tot, encara hi ha orgull de ser de Barcelona i dels seus barris i les seves viles. Però és un orgull que es defensa cada dia, que no està garantit.

Avui, l’accés a un habitatge digne s’ha convertit en un filtre de classe. El lloguer mitjà ja supera els 1.230 euros mensuals. El 48% dels joves de 18 a 34 anys no poden emancipar-se. Els qui poden ho fan sovint a les ciutats del voltant, si tenen sort. Altres tornen a casa els pares o encadenen habitacions rellogades. El dret a viure a Barcelona no depèn de la voluntat. Depèn de la renda. I, en una ciutat que prioritza el benefici immobiliari, això significa que molts n’han de marxar per deixar lloc a qui pot pagar més.

Aquest desplaçament no és només residencial. És també simbòlic i lingüístic. Arreu de la ciutat, el català retrocedeix: en el comerç, als carrers, en la vida pública. No per desinterès, sinó perquè les condicions que el sostenien com l’escola pública forta, la xarxa associativa o l’arrelament veïnal, s’afebleixen. El català no és només una llengua. És una manera de fer ciutat: col·lectiva, quotidiana i popular. Quan desapareix del paisatge, no només es minoritza: es desconnecta del seu vincle amb la classe treballadora.

El model pel qual ha apostat Barcelona concentra la riquesa, precaritza el treball i genera una economia fràgil i dependent

Però la planificació de la ciutat continua beneficiant els de sempre. A Glòries, la reforma de l’entorn ha anat acompanyada d’una pujada de preus que ha expulsat veïnes. A la Vila Olímpica, els pocs espais comunitaris que quedaven han estat substituïts per oficines i apartaments de luxe. Un barri que havia estat pensat com a part d’un projecte públic s’ha anat transformant en una zona exclusiva, cada cop més allunyada de la vida veïnal. Al port, els diners públics continuen apuntalant una indústria de creuers que agreuja la contaminació i precaritza el treball. Mentrestant, en barris com la Trinitat Vella, el Bon Pastor o la Zona Franca, el transport públic continua sent escàs, amb connexions que allarguen desplaçaments quotidians de més d’una hora. La ciutat s’estructura per rendibilitzar el sòl, no per garantir drets. És una Barcelona de vitrines i d’aparadors, però amb persianes abaixades als barris que no venen. Barcelona no serà una ciutat per a totes mentre no ho sigui també per als barris que la sostenen sense lluentor.

El problema és estructural. Barcelona ha apostat per un model econòmic basat en el turisme, l’atracció d’esdeveniments i el monocultiu tecnològic. Però aquest model concentra la riquesa, precaritza el treball i genera una economia fràgil i dependent. Cal parlar de diversificació econòmica, no com a eslògan, sinó com a estratègia: recuperar capacitat productiva, impulsar cooperatives de serveis, promoure la reindustrialització verda i social, crear estructures públiques de suport a l’economia solidària.

Ara mateix, el 80% de les grans licitacions municipals van a parar a les mans de només 20 empreses. Si tornem a apostar per una nova economia des dels barris, no podem repetir la mateixa lògica de concentració i de dependència. La ciutat no es transforma amb anuncis, sinó amb mans. Amb institucions que deixin de mirar només cap a fora i tornin a mirar als barris. Que no comprin més promeses, sinó que apostin per estructures pròpies, pensades des d’aquí i per a la gent d’aquí.

L’Ajuntament de Collboni no és una ruptura amb aquest model: és la seva versió més obedient. Pactes amb Foment del Treball, permissivitat amb l’expansió turística i urbanística, i confiança cega en el capital internacional. A Sant Antoni, els lloguers han escalat molt per sobre de la mitjana, i cada nova obertura comercial sembla dissenyada per als expats o el consum d’alt nivell. Mentrestant, moltes veïnes han hagut de marxar del barri on han viscut tota la vida. Aquesta és la ciutat que es ven com a “segura” i “competitiva”: una ciutat que expulsa, que es ven a trossets i que s’oblida de qui la sosté.

Però encara hi ha ciutat. Als barris, els mercats de pagès resisteixen com a espais de relació entre la ciutat i l’entorn, la pagesia i el consum, en una aposta clara per una economia arrelada i sostenible. A Can Batlló, el projecte cooperatiu i comunitari segueix viu, amb espais de vida, treball i cultura construïts des de baix. Al Bon Pastor o a la Bordeta, les comunitats energètiques de base recuperen l’esperit cooperatiu per combinar la sobirania energètica amb la sobirania urbana. A Sarrià, les veïnes de Can Raventós defensen un jardí centenari i una casa emblemàtica contra l’enderroc i la promoció de pisos de luxe. I, a Vallcarca, les veïnes resisteixen contra un projecte urbanístic que podria esborrar anys d’autogestió i de complicitat construïda des de baix. Tots aquests espais, molts en conflicte, reivindiquen la ciutat real. No demanen permís per existir: reclamen ser respectats.

No cal imaginar una ciutat nova: cal fer habitable la que ja existeix

Barcelona no és qualsevol ciutat. Ha estat, i ha de tornar a ser, la capital del país. No només pel que concentra, sinó pel que irradia. Però, per ser-ho, ha d’estar inserida en el país i no pas per sobre seu. Ha de ser una ciutat arrelada, respectuosa amb el seu entorn, connectada amb el conjunt del territori, capaç de compartir sobiranies i de construir equitat amb les comarques, amb les altres ciutats, amb la resta dels Països Catalans. Una capital no només institucional, sinó política, cultural, social. I això no s’aconsegueix amb congressos i skyline. S’aconsegueix garantint que les classes populars hi poden viure, treballar, parlar la seva llengua i decidir sobre el seu entorn. Que no només hi passin, sinó que en formin part.

No cal imaginar una ciutat nova: cal fer habitable la que ja existeix. Reforçar el que resisteix. Donar-li recursos, espais i drets. I defensar el dret a viure-hi, a arrossegar un carret d’anar a comprar, a parlar català sense haver de justificar-ho, a fer de la ciutat un lloc i no una postal.

Barcelona encara pot ser nostra. Però cal decidir per a qui es projecta i des d’on es construeix: entre totes, des de baix, com tantes ja fan cada dia, obrint camins col·lectius i teixint resistències. Si no és per a totes, no és ciutat. I, si no és arrelada i sobirana, tampoc pot ser capital.