L’experiència d’escoltar Roger Waters amb mobilitat reduïda al Palau Sant Jordi

Al mes d’abril del 2021 em van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica (ELA) després de sol·licitar una revisió mèdica arran d’unes molèsties que arrossegava. Al juliol d’aquell any vaig deixar definitivament la feina per la impossibilitat de seguir un ritme laboral normal, i des de fa tres mesos em desplaço amb cadira elèctrica. Des d’aleshores, he procurat seguir tan actiu com sigui possible en el meu dia a dia, dedicat a la meva família i als meus amics. EI dimarts 21 de març vaig decidir anar a un gran acte multitudinari: el concert de Roger Waters al Palau Sant Jordi.

Era el primer cop que assistia a un esdeveniment d’aquestes característiques tenint la mobilitat reduïda. Roger Waters és un músic que m’ha acompanyat molts i molts anys, i tenia l’esperança que anar al concert a Barcelona de la seva gira de comiat no es convertiria, citant una cançó de la seva històrica banda, Pink Floyd, en un petit maó més del mur que em trobo en el meu dia a dia. La meva nova realitat és ara mateix un descobriment constant de barreres arquitectòniques i d’impediments a l’hora de moure’m per la ciutat. També hi ha alegries: trobar aquells carrers que s’han adaptat als vianants, zones d’aparcament específiques, establiments ben condicionats, o restaurants i hotels còmodes en tots els sentits.

Estava convençut que al Palau Sant Jordi seria així: volia creure que aquest espai, avesat a acollir grans esdeveniments i de construcció més aviat recent, hauria trencat els murs. Dins meu penso que els quatre gats que anem amb cadira a aquests grans concerts hauríem de tenir totes les facilitats del món, i no haver de patir la sensació incòmoda que no saben ben bé on col·locar-nos i que al capdavall estan improvisant. Som molt pocs en relació amb les aproximadament 17.000 persones que ompliran el Palau aquella nit. Sento pertot arreu que cal fer una societat més inclusiva, una paraula que ressona en mans de polítics dia rere dia. Però les persones amb mobilitat reduïda comprovem cada dia que una cosa són les intencions, i una altra de molt diferent, els fets.

Mentre recorro els passadissos del Sant Jordi amb cadira, no puc evitar tenir la sensació que realment no saben gaire bé què fer amb mi

Abans del dia del concert faig tots els passos previs: tal com indiquen a la web del Palau Sant Jordi, hi sol·licito l’entrada especial per a persones amb mobilitat reduïda (PMR), que permet portar un acompanyant. Em responen dins el termini i en la forma escaient i m’indiquen quina és la zona d’aparcament i per on he d’accedir al Palau. Hi arribem amb el meu cosí, que m’acompanyarà, i, un cop allí, ens fan esperar fins que una persona ens acompanya a la zona d’ascensors. Allà esperem de nou una llarga estona mentre s’acosta l’hora del concert.

Finalment, ens fan pujar al nostre nivell i ens intenten col·locar en una de les zones habilitades per a PMR. Però tot és molt ple i per un moment ens deixen en una zona ja ocupada per altres persones. Després ens porten a una altra ubicació. Mentre recorro els passadissos amb cadira, no puc evitar tenir la sensació que realment no saben gaire bé què fer amb mi i que soc una molèstia. Finalment, ens situen a la zona 223… Però el cartell que marca l’espai, ubicat directament davant nostre, impedeix la visibilitat del concert.

Tot i això, no defallim: intentem moure’ns una mica per recuperar la visió. El meu cosí es queda dempeus i jo davant de l’escala que per la qual s’accedeix als seients. Comença el concert amb una versió coral de la meva cançó preferida: “Comfortably Numb”. Però el que hauria pogut ser una experiència immersiva en la música i l’espectacle visual que l’acompanya queda interromput en diverses ocasions per personal del Palau, que ens ve a dir que no podem ser al davant de l’escala i que ens hem de col·locar al lloc indicat, just davant del cartell 223, que impedeix la visió.

Tothom qui està al càrrec d’un establiment, d’un espectacle, d’un poble o d’una ciutat hauria de tenir una mirada inclusiva

Quan ens adverteixen per tercera ocasió, incrèduls davant de tanta absurditat, demanem que vingui un responsable per veure què s’hi pot fer. La nostra queixa té èxit, i al cap d’una bona estona un responsable es disculpa molt educadament, busca solucions i ens acompanya a un espai més apropiat on podem gaudir del concert fins al final sense més impediments.

L’actuació de Roger Waters va estar carregada de missatges reflexius i reivindicatius per a una societat més justa i igualitària. Caldria pensar que tothom qui està al càrrec d’un establiment, d’un servei, d’un espectacle, d’un poble o d’una ciutat hauria de tenir una mirada àmplia que contemplés la inclusió i mirés d’integrar totes les persones de la millor manera possible. Però experiències com la del Palau Sant Jordi demostren que no sempre és així.

Si el director del Palau s’assegués com jo en una cadira i fes el recorregut que jo vaig fer, s’adonaria ràpidament que l’aparcament és ple de bonys. Que el terra de sorra està molt erosionat pel pas de vehicles. Que al final de la rampa hi ha un petit esglaó i cal ajuda per poder-lo pujar. Que hi ha zones habilitades per a PMR que no són del tot apropiades. Que potser es podria diferenciar millor entre les persones que van amb bastó o crosses i les que van amb cadira. O també que els banys podrien estar més ben indicats i, si és possible, només d’accés per a PMR.

Ben segur que a vegades, per a segons quins negocis o locals, és molt complicat poder aplicar totes les mesures correctives necessàries, sigui per falta d’espai o de mitjans. Ara bé, espais com el Palau Sant Jordi, que reben grups multitudinaris, segur que tenen els mitjans necessaris per cercar l’excel·lència en aquest sentit. Aquesta seria una de les tasques que caldria fer per poder dir amb grans titulars que estem treballant per una societat inclusiva.