Tu tampoc entens el nou ordre mundial?

Segur que has sentit a parlar que s’està establint un nou ordre mundial. A mi em va ajudar a entendre en què consisteix un article de Rafael Poch, el primer en què vaig llegir una explicació de tot això com una guerra pels recursos a la fi del món. Ara sembla que aquesta interpretació està més estesa.

Donem per bona aquesta interpretació: som davant de les guerres pels recursos —és a dir, en realitat, la mateixa guerra pels recursos— amb els seus moviments militars, geopolítics, etc. Quan vaig llegir aquesta interpretació, vaig sentir, ho reconec, un cert alleujament; creia que tenir una clau interpretativa política racional del que estava passant m’ajudaria a entendre realment el que passava. Però no va ser així.

La realitat és que no entenc res. S’està configurant un nou ordre mundial, i jo no entenc res.

Em temo que aquesta sensació de desconcert, d’estar perduda, de desubicació indignada, aquest desassossec, no és només meu. Perquè no es tracta de trobar la millor clau interpretativa en sentit geopolític, racional o econòmic. O no només es tracta d’això per analitzar i comprendre la desubicació.

“Ich muss verstehen!” (‘Necessito comprendre!’), gairebé vociferava Hannah Arendt en una entrevista del 1964 a la televisió pública alemanya, realitzada per Günter Gaus. Nosaltres també necessitem comprendre, i això, avui dia, de vegades sembla una tasca inabastable.

El nivell d’horror, de parcialitat, d’inversemblança de molts dels actes que tenen lloc aquests últims mesos, el volum de notícies que et deixen en xoc condueix a un estat de desconcert total que comporta el perill de convertir-se, en primera instància, en anestèsia, fins i tot per a aquells que consideren inacceptable tot el que està passant. Però no es queda només aquí: en última instància, aquest bombardeig de notícies i d’informació el que provoca és fer-nos sentir molt, fer-nos sentir la nostra pròpia fragilitat, i també la força i el poder que tenen, fins que acabem sentint que només aquest poder aclaparador és el que ens pot protegir.

És part d’una guerra epistèmica que està tenint lloc al mateix temps que les guerres militars

I seguim amb aquesta sensació enfangada de no entendre res. No entendre ens porta a aplicar les mateixes fórmules i receptes que coneixem i ens impedeix pensar, desenvolupar noves formes de resposta per als esdeveniments i per al món actuals. És part d’una guerra epistèmica que està tenint lloc al mateix temps que les guerres militars. La nostra desorientació prové d’un entramat de poder que convergeix a produir aquesta incapacitat de comprendre i el beneficia: un ecosistema format per plataformes digitals i pels senyors del tecnofeudalisme, juntament amb actors polítics de l’extrema dreta que es reforcen mútuament.

Jo he identificat alguns elements que em provoquen aquest estupor, aquesta boirina que transmet la sensació de no entendre què està passant realment, de no saber com, ni des d’on, interpretar, de trepitjar el buit. Una boirina que fins i tot m’impedeix pensar amb altres si la desorientació pot servir-nos de brúixola.

Necessitem entendre per què aquest nou ordre mundial comporta atacs continuats a la idea mateixa d’humanitat per part d’aquells que han vist que no n’hi ha prou amb tenir poder polític i econòmic en l’era de la fi del món: necessiten el control sobre els recursos.

Comprendre per actuar, comprendre com un exercici també de posar paraules, de transitar i gestar afectes, d’articular resposta des del cos i l’acompanyament mutu, des de la capacitat col·lectiva d’organitzar-se amb altres que, en la seva diversitat i pluralitat, tenen un món comú que els permet articular-se políticament.

Bombardeig de notícies

D’una banda, com comenta Cuellilargo en el seu últim vídeo, hi ha l’exposició continuada a imatges explícites de violència atroç durant el genocidi a través de les xarxes socials: “…consumim les barbaritats més atroces, barrejades amb contingut graciós, d’entreteniment, d’oci o que intenta vendre’ns alguna cosa. Crec que no hi ha manera més cínica, alhora que efectiva, d’ensinistrar-nos en la barbàrie i el dolor“.

És pervers: ens estant alterant la capacitat de sentir empatia, de sorprendre’ns, i, per tant, d’humanitzar i d’actuar

La paradoxa aparent que consumir contingut de violència explícita ens estigui acostumant cada vegada més a aquest contingut és una paradoxa guiada per algoritmes que no són innocents i estan dissenyats amb intencionalitat. És encara més pervers que la doctrina del xoc de Naomi Klein —l’ús de catàstrofes naturals i de crisis per imposar condicions de lliure mercat que en moments de “normalitat” es rebutjarien—, és alterar la capacitat de sentir empatia, de sorprendre’ns. I, per tant, d’humanitzar i d’actuar. Sentim la nostra pròpia fragilitat, però deixem de veure l’altre.

D’altra banda, tenim el continu bombardeig de notícies atroces als mitjans generalistes, que continuen sent un actor clau per generar imaginari col·lectiu, així com continuen comptant amb força credibilitat. Més enllà de quin tipus d’imatges transmeten, la quantitat de notícies d’una gran transcendència que es condensa telenotícies rere telenotícies transmet la sensació d’ennuegament, d’empatx. No dona temps a digerir una gran crisi humanitària que ja arriba el fenomen següent que posa en qüestió el sistema de valors o deslegitima la ja per si mateixa feble legislació internacional; el nombre de morts és cada dia tan elevat que, quan es compten per unitats —com a Ucraïna—, sembla que ja no sigui important. Ens falta l’aire per respirar entre notícia i notícia. No dona temps a ubicar els continguts en un esquema mental sòlid, molt menys a canviar els paràmetres des dels quals interpretem la realitat. Ells generen noves eines de guerra, l’eficàcia de les quals consisteix a no deixar-nos ni tan sols dissenyar o reformular el lloc des d’on pensar i interpretar el món. No deixar-nos pensar, digerir.

La barbaritat (sí, també la barbàrie, però ara parlem de barbaritat) també sembla part d’aquesta estratègia. No sé si està pensat així, ho desconec; però les contínues declaracions de Donald Trump anunciant, dient, amenaçant, proferint frases que són (o eren) inacceptables en boca d’un alt mandatari, que es contradiuen entre si, eixamplen la nostra capacitat d’acceptació de la maldat continguda en aquestes declaracions. Trenquen la lògica del sentit comú.

Institucions que perden la credibilitat

Em falten les paraules. Però afectivament i racionalment és molt difícil sostenir l’estupefacció, la indignació cada dia. No dic que ens hàgim de resignar: precisament això és el que no cal fer. El que dic és que ells saben que la majoria de la gent no sosté cada dia, amb cada notícia, cada hora, un grau semblant d’indignació, de sorpresa, d’estupefacció. No és sostenible mantenir-ho en les nostres quotidianitats de criances, treballs precaris, formació al llarg de la vida, de no arribo a res, i, sí, de vegades també oci. Trencar la lògica del sentit comú és una estratègia recurrent en el maltractament. I així també et qüestiones la teva identitat i/o sents que el terra et trontolla sota els peus.

Aquest trend de la barbaritat continuada l’associo a la pèrdua total de credibilitat institucional. És a dir, quan al llarg de la història, els EUA han anunciat que anaven a lliurar una guerra per salvar la democràcia, no han estat poques les veus que han posat en dubte que això fos realment així i han assenyalat que darrere hi havia interessos polítics o geopolítics. No obstant això, la narrativa s’atenia a les aparences. Que no se m’interpreti malament. No estic reivindicant el cinisme o la mentida en l’esfera política. El que vull dir és que crec que aquests canvis bruscos de narratives, aquest ni tan sols guardar les aparences incideix en el fet que es mina la credibilitat de les institucions. Les institucions són tals i tenen legitimitat en part perquè emergeixen d’un contracte social. En la mesura que la credibilitat d’aquestes es corroeix, es desintegra a poc a poc també la cohesió social que brinda el contracte social (òbviament, a aquest comentari li falta mirada antiracista i descolonial).

A l’últim i en un altre pla però que opera en la desubicació, hi ha el fenomen de l’Artemis II. Si fins ara no entenia res, ara m’explota el cap. Els supermilionaris de Silicon Valley estan discutint si és millor fer-se un búnquer a Alaska o a Nova Zelanda o colonitzar Mart per a quan arribi la fi del món; al mateix temps, hi ha mitja humanitat fascinada amb la missió de l’Artemis II, que ja ha superat la distància màxima a la qual cap ésser humà ha estat mai de la Terra.

Amb l’Artemis II, financem amb diners públics un viatge espacial que explora fins a on es poden escapar els superrics quan s’acabi el món

És a dir, s’està finançant amb diners públics (en aquests Estats Units que no tenen diners per a “llars d’infants”) un viatge espacial astronòmic perquè uns senyors i una senyora explorin fins on es pot arribar i així els superrics sàpiguen fins a on es poden escapar quan s’acabi el món, i mentrestant se segueix la missió com si fos un fenomen fan. L’Artemis II forma part de la guerra epistèmica perquè fa curtcircuit al cervell, perquè ens ofereix una operació de colonització per a uns quants, com si fos una sèrie de sobretaula entranyable amb la qual “avancem” totes.

Noves formes de resistència

Fa poc, l’editor de Virus, Miguel Martín, em deia que l’extrema dreta està construint una nova manera de sentir-se poble, de ser poble, com a resposta al meu argument que estan construint una nova manera de veure el món, noves categories epistemològiques. Em temo que tots dos teníem raó i que, mentre la guerra epistèmica es troba ara en el seu apogeu, aquesta nova manera de sentir-se, de ser poble, va guanyant força, va armant-se. Per això m’angoixa no entendre què està passant, no saber interpretar-ho en termes de què hi ha en aquest nou ordre mundial que ens hauria d’incitar a repensar les categories polítiques, pensar potser noves formes de resistència. Prendre de les existents el que realment necessitem ara. Fugir de les inèrcies i dels replegaments en les claus interpretatives de confort. Ells estan reinventant la guerra, i les esquerres, la bona gent, la gent de pau, continuem pensant l’estratègia com si fos una guerra militar cos a cos (en sentit figurat). Comprendre potser ens duu a fer de la desorientació una brúixola, no a ser capaços d’entendre tot el que passa. I, en aquesta, buscar les debilitats d’aquest entramat de poder que sembla que vol governar la fi del món per salvar només els seus.

Òbviament, hi ha molts més factors que podrien compartir-se aquí. Tant de bo aquestes absències serveixin per contribuir a un debat més ampli, més col·lectiu, que ens permeti construir, continuar construint eines comunes per interpretar el món per articular la resposta, per fer de la desorientació brúixola, si és el que cal. Tot i que no puc negar la meva angoixa actual, també sé, en la línia de Hannah Arendt, que, mentre siguem capaces en la nostra diversitat de construir (i entendre) un món comú, serem capaces de fer que passi allò inesperat. Allò inesperat: l’antifeixisme del segle XXI, i també els projectes d’emancipació social que els temps ens exigeixen.