28/04/2022 | 06:00
Ja l’any 1931, les missions pedagògiques liderades per intel·lectuals de la Institución Libre de Enseñanza neixen amb l’encàrrec de “difundir la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas, villas y lugares con especial atención a los intereses espirituales de la población rural”. Així, el programa republicà feia bandera de la necessitat de portar la cultura i l’educació a les àrees més llunyanes del territori.
La literatura i el cinema també han incidit en aquesta visió dramàtica, esquerpa i de pobresa material del món rural. Els Drames rurals, de Caterina Albert, o el documental Tierra sin pan, de Luis Buñuel, en serien bons exponents, però n’hi ha molts d’altres de més recents, per exemple, en el món de la publicitat. Encara l’any 2009, un informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) denunciava que la premsa lliga directament la zona rural de Catalunya “amb el món pagès” i “amb un llenguatge discriminador que cau en la banalitat”. El CAC demanava evitar “el discurs catastrofista” i incorporar “la dimensió positiva a les notícies de l’àmbit rural”.
La cuina, el cinema i la música s’inspiren cada vegada més en aquells coneixements que havíem menystingut
Alguna cosa ha canviat en els darrers anys de bracet de l’ecologia i del feminisme. La revisió de la nostra relació amb la natura i amb el planeta comporta un replantejament de l’escissió il·lustrada entre cultura i agricultura, dues paraules que comparteixen arrel llatina i sentit: el conreu, la cura. El canvi de paradigma s’accelera i es fa urgent avui amb les dades i els informes sobre emergència climàtica, violències patriarcals i desequilibris socials globals. I és llavors quan la cultura, entesa com a espai de trobada i de cocreació de relats, torna a posar la mirada i l’accent en allò que ens és essencial i que ens aporta benestar.
La cuina, el cinema, les arts visuals, la música, la poesia, la dansa, s’inspiren cada vegada més en aquells coneixements que havíem menystingut i fins i tot menyspreat: els de les àvies i les seves receptes casolanes, els de les pastores que tenen cura de la vida, els de la pagesia que mira la terra i el cel, els de les remeieres i herboristes, els de les formes de propietat comunal, els de les abelles, els dels camins, els boscos i els rius que amaguen respostes i possibles solucions dels desequilibris climàtics i territorials.
I anomenem aquestes tendències de manera innovadora com agricultura regenerativa, permacultura, viticultura biodinàmica, economia circular, land art, estètica vintage, slow food, bioconstrucció, upcycling o nature writing quan en definitiva parlem de recuperació de formes de vida més adaptades a l’entorn i, per tant, culturalment sensates, com ho han estat sempre algunes de les vessants de la ruralitat.
Compte, però, amb el pèndol de Foucault i la manca de mirada crítica sobre la cultura en entorns rurals. Les veus assenyades del territori alerten dels perills d’un gir copernicà que no entengui que el secret està justament en la hibridació cultural entre oposats: rural/urbà, tradició/modernitat, analògic/digital, natural/artificial. Ens calen tota la imaginació, la memòria, el coneixement, la tecnologia i la creativitat que ens aporten el camp i la ciutat, els llenguatges artístics més radicalment contemporanis i les tradicions o el món artesanal per pensar nous esquemes que sumin el millor de cada escenari cultural.
