15/07/2022 | 06:00
Una jove es tanca al lavabo de la seva escola sentint pressió al pit i amb la respiració accelerada; un home es tira al buit des del terrat de casa seva desesperat davant del patiment que porta sentint des que va perdre la feina; una dona plora sense motiu aparent però esgotada, des de la finestra des d’on teletreballa mentre cuida del seu fill menor. Aquestes són situacions que passen diàriament i que des de fa alguns anys són cada cop més freqüents. Els indicadors globals de la salut ens alerten que estem vivint una crisi de salut mental.
La depressió i l’ansietat van augmentar un 25% el primer any de la pandèmia de coronavirus. Concretament, a l’Estat espanyol els intents de suïcidi entre joves han augmentat un 250% juntament amb el consum de fàrmacs. Aquestes són conseqüències d’un malestar emocional, de falta de cura de la salut mental i també fruit d’una herència genètica. Davant d’aquesta realitat, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha llançat la Iniciativa especial per a la salut mental (2019-2023): cobertura universal de salut mental per garantir l’accés a una atenció de qualitat i assequible. Tot i que s’està avançant a diferents nivells amb aquests objectius, cal desmarcar la salut mental com un afer exclusivament del sistema sanitari, i abordar-la des de diferents perspectives. Encara queda molta feina per fer a l’hora de prioritzar-la i actuar davant de la situació de crisis que estem vivint.
La salut mental és, entre altres coses, conseqüència d’una sèrie de determinants socioeconòmics
La salut mental és, entre altres coses, conseqüència d’una sèrie de determinants socioeconòmics. Situacions que generen estrès, inestabilitat o tristesa, com no poder pagar les factures o el lloguer, la soledat no desitjada o les preocupacions dels joves davant de la precarietat laboral i la incertesa del seu futur són alguns exemples de situacions que poden portar efectes negatius sobre la salut. La pandèmia no només ha evidenciat això, sinó que ha fet incrementar tant les desigualtats socials com les desigualtats en salut, expliquen Nacho Sánchez-Valdivia, Daniel G. Abiétar i Carme Borrell en un article a El Periódico. Com conclou el text, la reducció d’aquestes desigualtats ha de ser una prioritat política, ja que de la nostra salut en depèn la possibilitat de prosperar, afrontar els grans canvis i, a l’últim, gaudir de la vida.
Per poder fer front a aquestes desigualtats i que sigui més equitatiu l’accés a la salut, cobra importància pensar en la salut mental des de la visió col·lectiva, de bracet de l’Administració i per part de les xarxes i entitats socials de la ciutat. Aquestes ofereixen espais i activitats d’acompanyament emocional accessibles per als veïns i per a les veïnes que actuen en l’àmbit local i proper. Així, a Barcelona, per exemple, l’Agència de Salut Pública (ASPB) desenvolupa, des del 2007, l’estratègia de salut comunitària “Barcelona salut als barris” (BSaB) als barris més desafavorits de la ciutat. Té l’objectiu de millorar la salut i qualitat de vida de les persones que viuen en aquests barris i reduir les desigualtats socials i de salut, així com afavorir el benestar o la salut mental en aquesta ciutat.
El 19,9% de les noies i l’11,1% dels nois estan en risc de patir problemes de salut mental
A Barcelona, la pandèmia ha fet empitjorar significativament la salut mental dels seus ciutadans, sobretot diagnosticat entre els i les joves. L’enquesta Factors de risc en estudiants de secundària (FRESC) que l’ASPB ha presentat recentment, diu que el 19,9% de les noies i l’11,1% dels nois estan en risc de patir problemes de salut mental. Per fer-hi front, l’Ajuntament va crear un Pla de xoc i va reforçar el pla vigent amb noves mesures i l’ampliació d’altres de ja existents. Dintre del pla, es van crear i ampliar espais com el Konsulta’m, iniciativa exemple d’un tractament més preventiu, que afavoreix que les persones desenvolupin menys trastorns mentals.
Aquest servei permet a joves i adults l’accés a una atenció psicològica i d’acompanyament de forma gratuïta i sense cita prèvia en tots els districtes de la ciutat. Només un 6,1% dels joves que acudeixen a aquests espais acaben sent derivats al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ). Iniciatives com aquesta ajuden a descongestionar uns circuits públics d’assistència que actualment es troben desbordats per la demanda. La pandèmia ha evidenciat aquesta falta de personal en l’atenció primària, problemàtica que ja venia d’abans i que l’únic que ha fet és agreujar-se.
L’infradiagnòstic durant la pandèmia també ha sigut un dels grans problemes derivats de la crisi de salut. Moltes persones s’han vist sense possibilitat d’acudir al sistema sanitari i, consegüentment, un percentatge d’aquestes han desenvolupat una patologia que es podia haver previngut durant la pandèmia.
3 de cada 10 suïcidis a l’Estat espanyol són de persones majors de 65 anys
Volem posar el focus especialment sobre la gent gran, els grans oblidats. Es tracta d’un col·lectiu a qui no se’ls detecten molts dels problemes de salut mental, ja que molts cops s’entén que formen part del procés d’envelliment. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a partir dels 65 anys es produeixen el 32% dels suïcidis a casa nostra. Dit d’una altra manera: 3 de cada 10 suïcidis a l’Estat espanyol són de persones majors de 65 anys.
Per començar a confrontar la problemàtica de la salut mental i, sobretot, el suïcidi, hem de començar per parlar-ne i trencar l’estigma que l’envolta. La posada en marxa del telèfon de prevenció del suïcidi a l’agost del 2020 a Barcelona és una iniciativa que ha permès començar a normalitzar el fet de parlar d’aquestes temàtiques i, sobretot, oferir solucions d’acompanyament. Les noves línies telefòniques en els àmbits català i estatal creades a posteriori són exemples de la necessitat de crear espais per parlar del suïcidi, que ha conviscut amb el tabú molt de temps.
La salut mental és un dels grans motors per al nostre cos i per a la nostra vida: aquesta és una de les lliçons que hem vist col·lectivament en els últims anys. Ara és hora de respondre davant d’aquesta realitat innegable amb programes d’acompanyament de qualitat, polítiques que ajudin a trencar la desigualtat entre els determinants socials i trencar el tabú per prendre consciència de com estem. Això només es podrà fer amb més inversió, recursos i educació al voltant de la salut mental. A dia d’avui anem tard per abordar aquesta crisi amb una perspectiva purament preventiva, però encara som a temps de posar en marxa programes i iniciatives, juntament amb organitzacions de salut del món, i garantir l’accés a la salut mental. Ens hi juguem molt, massa.
