Crític Cerca
Opinió
Guillem Soler

Guillem Soler

Magistrat de Barcelona i membre d’Àgora Judicial

Per què sembla un miracle que un judici es faci en català?

En els jutjats de Catalunya es pot usar tant el català com el castellà. Aquesta igualtat, però, acaba convertint-se en una realitat molt desigual. És quasi miracle que un judici comenci i acabi en català

09/02/2020 | 19:00

Aquest article pretén transmetre una experiència personal i professional sobre l’ús oral del català a la justícia. El català escrit no sembla passar, tampoc, per un gran moment: segons les dades fetes públiques recentment en la X Jornada sobre l’ús del català a la justícia, en els últims deu anys s’ha produït una davallada constant de sentències escrites en català, des d’un ja baix 17% a un pràcticament insignificant 8% el 2019. Però, com dèiem, ens centrarem en el català oral. L’experiència estarà limitada, per tant, als partits judicials per on ha passat, en la seva funció de jutge i magistrat, l’autor d’aquestes línies: Berga, Mollet del Vallès, Arenys de Mar, Sabadell i Barcelona. És probable, però (aquest seria l’objectiu), que se’n puguin extreure algunes realitats generalitzables. Abans, però, una promesa: no se citarà una sola llei.

És indiscutible que disposar de diverses llengües cooficials és un factor objectiu de riquesa cultural. Gràcies a això, en els jutjats de Catalunya es pot utilitzar, en igualtat de condicions abstractes, tant el català com el castellà. Intentarem, però, detectar fins a quin punt i en funció de quins condicionants aquesta igualtat abstracta entre llengües acaba convertint-se, de facto, en una realitat molt desigual que permet qualificar de quasi miracle el fet que un judici comenci i acabi en català. Els factors són molts i molt variats. Els tractarem esquemàticament, seguint, de manera quasi cronològica, el que acostuma a passar, en termes lingüístics, en un judici qualsevol:

Avís del funcionari o funcionària: es tracta de l’avís als professionals, a les parts i al públic, que esperen fora, que la vista està a punt de començar i que poden entrar a la sala. L’avís es podrà fer en català o castellà. Probablement, l’elecció que es faci no serà determinant (atès el pes només relatiu que té aquest funcionari en la direcció del judici i la presa de la decisió final), però és indubtable que és el primer factor que genera un marc lingüístic que potser sí que serà percebut pels demandats o pel públic en general que assisteix al judici.

Salutació inicial: entren a sala els advocats, advocades, procuradors i procuradores. És habitual, a no ser que coneguin ja que el jutge o jutgessa utilitza habitualment el català, que facin les salutacions cordials de rigor (“buenos días”) en castellà, encara que la llengua habitual d’aquests professionals sigui el català. L’explicació podria ser que, per una qüestió estadística, suposen que el tribunal utilitzarà el castellà i s’hi adapten ja d’entrada. O, potser, és un mer hàbit. És el primer moment en què el jutge o jutgessa ha de decidir si segueix la inèrcia ja iniciada (perquè potser tots els lletrats parlaran en castellà durant la vista) o si, davant l’alta probabilitat que es tracti d’un mer hàbit o suposició dels professionals, respongui “bon dia”. No és infreqüent, en aquest segon cas, que els professionals que encara no han fet la salutació i que anaven a fer-la, seguint la inèrcia, en castellà (aquesta és una hipòtesi que es basa, lògicament, en la intuïció), passin a dir “bon dia”. Es tracta, en definitiva, del primer contacte lingüístic que es genera, abans fins i tot de començar el judici, però que pot ser més condicionant del que sembla. Requereix, ja, conscientment o inconscient, un cert posicionament del tribunal.

Si el jutge comença en castellà, la probabilitat que els intervinents posteriors escullin aquesta llengua s’apropa al 100%

Inici de la vista en castellà: el jutge o jutgessa és qui parla en primer lloc. També és qui pren la decisió final. És evident, per tant, que l’idioma en què comenci marcarà el terreny. Potser no hauria de ser així. Però és així. Pot marcar el terreny definitivament. Especialment, si comença en castellà. No tant, com veurem, si ho fa en català. En el primer cas, és probable que els pocs lletrats que podrien utilitzar el català passin, per aquest motiu, al castellà. Per la seva banda, també és probable que les parts (a qui haurà d’estimar-se o desestimar-se la demanda i que potser utilitzarien el català) segueixin aquesta mateixa tendència, encara que sigui per la sensació, aparentment irracional, que d’aquesta manera tindran més possibilitats d’èxit. Finalment, els testimonis i pèrits a qui, just després d’entrar a la sala, el tribunal faci en castellà les preguntes prèvies obligades per la llei (nom, cognoms, relació d’amistat amb les parts, etc.) també és probable que segueixin la mateixa tendència. La realitat és aquesta i no es pot negar: si el jutge o jutgessa comença en castellà, la probabilitat que tots els intervinents posteriors també escullin aquesta llengua tendirà a apropar-se al 100%.

És possible canviar la tendència inicial? Podríem dir que si un advocat, una part, un testimoni o un pèrit passa a utilitzar el català a pesar que el tribunal utilitzi el castellà, això s’acostuma a explicar per tenir, aquells, un posicionament específic en matèria de llengua. I no hauria de ser així: utilitzar el català o el castellà en una sala de justícia no té, per si mateix, una implicació positiva o negativa. Són cooficials. Però, precisament per això, l’elecció de la llengua a utilitzar (la possibilitat del seu ús) hauria de ser una opció molt més natural i fluida. Fins i tot inconscient. Tanmateix, aquesta no és la sensació real que un té dins de la sala.

Si a tot l’exposat fins ara hi afegim que probablement en un percentatge molt alt de casos els judicis els comença el tribunal en castellà, tindrem el primer factor clau de la desigualtat real de què parlàvem. N’hi ha molts d’altres, però segurament aquest és el principal. La seva causa la podem trobar, en part, en la no obligatorietat de conèixer el català per exercir la jurisdicció a Catalunya. El cert, però, és que no són pocs els jutges i jutgesses que, podent parlar perfectament en català, utilitzen el castellà a les vistes. Probablement, també es pot explicar per una qüestió d’hàbit o per haver fet l’aprenentatge jurídic en castellà. Això ens portaria a l’ús del català a les universitats, extrem que, tot i ser molt rellevant, desbordaria el marc d’aquestes línies.

Un advocat ve de fora i no coneix el català: no és infreqüent que l’advocat o advocada d’una de les parts vingui de fora de Catalunya i no conegui el català. En aquests casos, si el tribunal havia començat o tenia la intenció de començar en català, passarà al castellà i així serà fins al final del judici, per evitar qualsevol indefensió: la defensa ha de poder conèixer (i comprendre) les decisions o criteris que va fixant el tribunal durant la vista. Aquesta sola circumstància, però, no hauria de condicionar de manera absoluta les parts, els testimonis o els pèrits que vulguin declarar en català (de fet, tampoc la resta de lletrats).

Passar al castellà pot tenir un cert sentit comú, però és indubtable quina llengua se’n veu perjudicada

El que passa, però, és que si el tribunal ja ha passat al castellà per aquest motiu, probablement els farà, a tots ells, les preguntes prèvies obligatòries en castellà, i això generarà la tendència, ja indicada, de la part, el testimoni o el pèrit de seguir en castellà. Una alternativa seria que el tribunal fes les preguntes en català o que els recordés el seu dret a utilitzar qualsevol de les dues llengües. En cas d’optar pel català, llavors caldria analitzar fins a quin punt el lletrat o lletrada no els pot entendre i adoptar, en conseqüència, les mesures corresponents, entre elles la traducció. És evident, però, que aquesta no és la pràctica habitual en aquestes situacions: es passa al castellà de manera generalitzada. Pot tractar-se d’un cert sentit comú que ens duu a la llengua “comuna”, però és indubtable, de nou, quina llengua se’n veu perjudicada en el seu ús.

Una de les parts, present durant tot el judici, no coneix el català: lògicament, si declara, ho ha de poder fer en castellà. La qüestió és si, per aquesta sola circumstància, tot el judici s’ha de fer en castellà, perquè la part el pugui entendre, encara que el tribunal, els lletrats, les altres parts, els testimonis o els pèrits vulguin utilitzar el català. La resposta respecte del tribunal podria ser la mateixa que en el punt anterior. Per a la resta, no sembla que lletrats, parts, testimonis o pèrits hagin d’adaptar-se, però, de nou, si ja ho ha fet el tribunal, és probable que també ho facin.

El jutge o jutgessa comença en català i algun lletrat o lletrada, que entén el català, utilitza el castellà: en els pocs casos en què un tribunal decideix començar en català i en què no es donen els dos últims factors exposats (és a dir, que pot continuar en català sense problemàtiques especials), emergeix llavors un altre factor important i freqüent que pot fer virar, de nou, el judici cap al castellà: un dels advocats, tot i entendre el català, decideix utilitzar el castellà. Lògicament, ho podrà fer sense cap mena de problema. En això consisteix la cooficialitat. Però ens hem de preguntar si aquesta sola circumstància ha de fer canviar, al seu torn, l’idioma utilitzat fins llavors pel tribunal, tenint en compte, especialment, que si ho fa, probablement es produirà l’efecte en cadena ja indicat respecte de parts, testimonis o pèrits. La resposta sembla clara: el tribunal no ha de canviar l’idioma. Però aquí ens interessa especialment la hipòtesi, força freqüent, en què, havent-se dirigit el tribunal a una part, testimoni o pèrit en català i havent-li respost aquest en català, quan es dóna la paraula al lletrat, aquest li fa les preguntes en castellà i el testimoni canvia, per aquest motiu, del català al castellà, aparentment de manera inconscient (si ho fa conscientment, com a mer exercici del seu bilingüisme, no hi hauria, és clar, cap problema). Els hauria de recordar el tribunal, en aquests casos, que tenen el dret, si ho desitgen, a continuar en català?

Podríem continuar indefinidament amb la casuística que es pot donar en una sala de justícia, però l’indicat és suficient per posar de manifest fins a quin punt la pràctica i l’hàbit han instaurat unes inèrcies que tendeixen a reforçar l’ús del castellà com a llengua a utilitzar per defecte i que només deixa lloc al català quan es produeix un posicionament específic per part del tribunal, d’un lletrat, d’una part, d’un testimoni o d’un pèrit. També hem vist que optar per l’ús del català (encara que ho faci el mateix tribunal) genera un efecte només puntual, que pot esvair-se en qualsevol moment i amb certa facilitat si s’activa qualsevol dels nombrosos factors que empenyen cap al retorn al castellà, que semblaria una espècie de llengua natural que reapareix insistentment si no se li aplica una força “contrària”. Si l’estat de coses és l’exposat, la realitat distaria molt de la cooficialiat en la que teòricament vivim. Serien necessàries, per tant, actuacions positives per anivellar la balança. Quines puguin ser és una qüestió molt complexa, especialment en l’àmbit de la llengua oral en la justícia. Però per abordar-les cal partir de la realitat existent. Per això s’ha traslladat, aquí, una visió (personal i potser subjectiva, però pretesament empírica) del que acostuma a passar, en termes lingüístics, en una sala de justícia a certs indrets de Catalunya. Es volia exposar perquè podem qualificar, com dèiem al començament, de quasi miracle que un judici comenci i acabi en català.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Principi de realitat', de Jordi Muñoz (L'Avenç), i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies