Eleccions europees i extrema dreta

Totes les enquestes auguren que les properes eleccions europees seran un punt d’inflexió on l’heterogènia família de l’extrema dreta europea pot trencar l’hegemonia dels socialistes i dels populars. Aquest punt d’inflexió, però, no serà més que la constatació d’una mort anunciada. L’extrema dreta ja ha aconseguit la seva gran victòria: que l’agenda política europea s’acosti cada vegada més als seus postulats.

En els darrers anys, des dels mitjans de comunicació i l’opinió pública parlem molt de l’auge de l’extrema dreta arreu, però de què parlem quan parlem d’extrema dreta? No hi ha una definició consensuada per catalogar un partit polític com a extrema dreta, i això ens pot portar a dos extrems que cal evitar: caure en la generalitat que tot allò que no ens agrada és feixisme, o en la banalització de l’extrema dreta, anomenant-la dreta conservadora o dreta populista.

Pel que fa a les seves característiques, veiem com tots els partits de l’extrema dreta europea tenen característiques similars, però també moltes diferències entre ells. Un clar exemple que les extremes dretes europees no són un grup monolític és la seva representació al Parlament Europeu en les darreres legislatures. El primer grup d’extrema dreta al Parlament Europeu va ser creat el 1984, de bracet del Front Nacional francès, aleshores liderat per Jean-Marie Le Pen, i del partit Moviment Social Italià. Des de llavors, l’extrema dreta ha canviat el nom del grup polític en què s’integra diverses vegades, en moltes ocasions convivint en dos grups polítics diferents en la mateixa legislatura.

En l’actualitat trobem partits que podem classificar com a extrema dreta dins del grup europeu Identitat i Democràcia, on trobem la gran majoria dels partits d’extrema dreta populista, entre els quals la Lega italiana, el Reagrupament Nacional francès o les extremes dretes dels estats escandinaus. Un altre grup és el dels Conservadors i Reformistes on trobem Vox, Llei i Justícia de Polònia o els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni. I, finalment, al grup dels no adscrits, hi ha també partits d’extrema dreta, entre els quals, el Fidesz hongarès, partit de Viktor Orbán que va començar la legislatura al Partit Popular Europeu.

Les enquestes pronostiquen un augment d’escons per a tots els grups europeus on hi ha partits d’extrema dreta

Des d’aquell 1984, la presència de l’extrema dreta al Parlament Europeu no ha deixat de créixer. Les enquestes per a les properes eleccions europees del 9 de juny no són gaire més esperançadores. De fet, totes apunten que el vot a partits d’extrema dreta podria trencar clarament la majoria dels socialdemòcrates i dels populars que ha imperat fins ara al Parlament Europeu i que en les darreres eleccions ja se sostenia amb el suport dels liberals. Les enquestes agregades del mitjà de comunicació Politico pronostiquen un augment d’escons per a tots els grups europeus on hi ha partits d’extrema dreta. L’extrema dreta, de fet, té opcions de guanyar les eleccions en nou estats membres i de quedar en la segona posició en nou països més. Això podria significar que, segons quin sigui el resultat final, i segons la capacitat que tinguin els diversos partits d’extrema dreta d’unir-se en un sol grup polític, poden passar al davant dels socialistes com a segon grup més gran de l’Eurocambra. Caldrà veure si les converses entre Meloni i Le Pen fructifiquen o una vegada més les seves diferències, sobretot pel que fa al suport a Putin o a l’OTAN, pesen més que les seves ganes d’unir-se en un únic grup polític.

La configuració de la nova cambra posteleccions presenta també altres interrogants. Un dels principals és si la resta dels partits del Parlament Europeu seguiran amb l’acord al qual van arribar a l’inici de la legislatura actual d’impulsar un cordó sanitari a l’extrema dreta. Aquest acord consistia a impedir que l’extrema dreta presidís comissions de treball o altres càrrecs de rellevància al Parlament Europeu. L’acord també incloïa el fet de no signar esmenes ni iniciatives proposades per l’extrema dreta i evitar que fossin ponents d’informes sensibles.

El cordó sanitari a l’extrema dreta ja s’ha trencat en diferents ocasions durant la legislatura actual

Durant la legislatura hem vist ja alguns fets que posen en dubte la robustesa d’aquest cordó sanitari, sobretot pel que fa a les diferències a l’hora de percebre l’amenaça que suposen els dos grans partits d’extrema dreta europeus. Ja durant tota la legislatura hem vist com el cordó ha estat molt més clar pel que fa als partits del grup Identitat i Democràcia, però no pas per als que formen part del grup dels Conservadors i Reformistes, que a hores d’ara ja té la vicepresidència d’algunes comissions parlamentàries. De l’altra, hem vist com el Partit Popular Europeu ha arribat a acords amb aquests partits en temes com el Pacte verd europeu, per limitar-ne l’ambició. Aquests són només dos exemples que ens ajuden a entendre les declaracions de les darreres setmanes de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i d’altres veus del Partit Popular Europeu, cada vegada més receptius a un possible pacte amb els Conservadors i Reformistes.

Les implicacions de la presència de l’extrema dreta a la UE, però, van molt més enllà del resultat que aquests partits puguin treure en les eleccions del 9 de juny d’aquest 2024 o dels acords posteriors per contenir la seva influència. No podem oblidar que el Parlament Europeu és només una de les quatre institucions principals de la UE i que la majoria de les decisions s’han de prendre de manera consensuada amb el Consell de la UE.

La Comissió Europea, els membres de la qual s’elegeixen després de les eleccions europees, és el poder executiu de la Unió i l’encarregada de presentar propostes de noves legislacions. El seu president o presidenta és proposat pel Consell Europeu, format pels estats, sobre la base del resultat de les eleccions al Parlament Europeu i dels equilibris dels grups polítics. Les altres dues institucions, també amb un gran poder decisori, són el Consell Europeu i el Consell de la UE, que, a grans trets, representen els governs dels estats membres. Per tant, el poder que tingui l’extrema dreta en el si dels governs d’aquests estats membres té molt a dir en les seves implicacions directes i indirectes en les polítiques i la legislació que s’impulsen des de la UE. A aquest fet cal sumar-hi el que Cas Mudde anomena la quarta onada de l’extrema dreta, que comporta la transformació de partits conservadors en partits d’extrema dreta.

La gran victòria de l’extrema dreta ha estat la capacitat de marcar l’agenda i de normalitzar discursos fins ara no acceptables

Actualment, ja podem veure clares evidències de la influència de l’extrema dreta en la política europea. La gran victòria de l’extrema dreta, a banda del poder directe que pugui tenir en una institució o una altra, ha estat la seva capacitat de marcar l’agenda, en aquest cas l’europea, i de moure l’eix ideològic no només cap a la dreta, sinó també per normalitzar discursos que fins fa uns anys no eren acceptables per a la majoria de la societat.

Durant aquesta legislatura n’hem vist alguns exemples clars, sobretot pel que fa al relat i a les polítiques en l’àmbit de la gestió de les migracions. El més recent han estat els acords en relació amb el Pacte europeu de migració i asil, el paquet de normativa europea que regula les polítiques d’aquest àmbit a la UE. Aquests acords són la constatació de com la majoria de les forces polítiques —incloent-hi els socialistes— han comprat el relat de l’extrema dreta pel que fa a la negació de facto de l’asil com un dret humà, donant l’opció als estats membres d’acollir o de pagar perquè siguin d’altres qui acullin, regularitzant les devolucions en calent i consolidant la política d’externalització de les fronteres.

En resum, més enllà del resultat que obtinguin els partits d’extrema dreta en les properes eleccions europees i dels equilibris de poder que en resultin, l’extrema dreta ja influencia la política comunitària. Ho fa de diverses maneres: imposant la seva agenda política i movent l’eix ideològic cap a la dreta; contribuint a la polarització de la política europea; amb el seu poder de veto en les decisions europees a través del Consell de la UE, i, finalment, a través de la seva capacitat de decisió i influència en cadascun dels estats membres.

La capacitat que tinguem per desenvolupar estratègies per confrontar-la serà també clau per determinar el seu èxit. Per exemple, estratègies com el cordó sanitari resulten totalment ineficients, fins i tot contraproduents, si, mentre es veta els partits d’extrema dreta dels espais de decisió i de negociació, a la vegada es compra el seu relat de qüestionament dels drets humans, d’estigmatització de les persones migrades o de demonització de l’educació sexual a les escoles. I aquí parlem de la resta dels partits polítics, però també dels mitjans de comunicació. Perquè el debat va molt més enllà de decidir si parlem o no de l’extrema dreta, sinó també de com enfoquem els temes dels quals l’extrema dreta treu rèdit, com ara les migracions o la seguretat.

Si no trenquem amb aquesta tendència cap a la normalització dels partits de l’extrema dreta i l’adopció de la seva agenda per part de la resta de les forces polítiques europees i els mitjans de comunicació, el més probable és que aquestes eleccions, més que un punt d’inflexió, siguin la continuació d’una tendència ascendent en els darrers anys. Només uns partits democràtics, uns mitjans de comunicació responsables i una UE i una societat civil conscients d’aquests riscos i suficientment determinats a fer-hi front podran trencar aquesta tendència ascendent de la seva influència.

* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista ‘Eines 49: Europa: un ideal (encara) en construcció’, editada per la Fundació Josep Irla.