Crític Cerca
Opinió
Helena Martín

Helena Martín

Periodista de CRÍTIC i llicenciada en Humanitats

Deixar d’habitar els ulls d’un home

La síndrome de la impostora ens diu que ocupem menys espai, que brillem menys i que no ens mereixem els nostres èxits

20/09/2023 | 06:00

Il·lustració: GETTY IMAGES

La cantant Nena Daconte, coneguda per èxits com “Tenía tanto que darte” o “En qué estrella estará”, explica al pòdcast Nos vamos a reír de eso que, després del seu pic d’èxit, va haver de fer-se massatges a la llengua i a la mandíbula. Li feia mal la boca de fingir el somriure i amagar la taquicàrdia provocada per la síndrome de la impostora. Tot i que hi ha un abisme entre el que tu sents i el que sent una famosa, perquè probablement tens el pressupost massa ajustat per a un massatgista de llengua, aquesta història et sonarà.

La síndrome de la impostora té nom perquè l’any 1978 dues psicòlogues estatunidenques, Pauline Rose Clance i Suzanne Imes, van decidir posar-l’hi, però la conquesta d’aquest fenomen als caps de les dones va arribar molt abans, més o menys quan es va decidir que això del patriarcat era bona idea i que les dones mai no serien suficient en cap aspecte. Ho explica el llibre No lo haré bien. Cómo aprendimos las mujeres a no confiar en nosotras mismas (Arpa Editores, 2023), d’Emma Vallespinós, on l’autora defineix l’autoboicot que genera aquesta síndrome com “un d’aquells entrenadors olímpics russos dels anys vuitanta”, “un dictador instal·lat al teu cap”, un monstre insaciable que et fa creure incapaç. Moltes altres persones de la cultura han explicat la síndrome des de l’art, i les aproximacions comparteixen molts trets comuns: la il·lustradora Flavita Banana el defineix d’una manera molt similar en una animació quan descriu que és sentir-te un “frau” i témer que en qualsevol moment et descobreixin. Rocío Quillahuaman en fa humor en una animació on mostra l’angoixa que pot arribar a generar.

Vallespinós diu també que aquesta síndrome no és un fenomen exclusiu de les dones, però que, efectivament, aquestes el pateixen molt més i amb molta més intensitat que els homes perquè es tracta d’un component estructural. Vaja, un aprenentatge adquirit a força de minar l’autoestima de les nenes, les adolescents, les joves i les velles. A còpia de dir-los que ocupin com menys espai millor, que pensin i destaquin menys, que “no et flipis, xata”.

Si és un fenomen estructural, estem o som insegures? Estic o soc insegura? Quan era petita, m’agradava parlar en públic i ho feia bé, ensenyava el que escrivia perquè ho feia bé, vaig ser la primera de la classe a qui van deixar escriure amb bolígraf perquè feia bona lletra i m’equivocava poc. Sabia que tenia facilitat per fer-ho i no posava peus de pàgina a les meves qualitats i talents. Uns quants anys després, soc periodista i tot tindria sentit, perquè la feina consisteix a fer servir paraules, però hi trobo menys sentit que mai. Jo, periodista? 

Les nenes comencen a sentir-se menys brillants que els nens a partir dels sis anys

En el llibre de Vallespinós hi ha una frase que dona coherència a aquesta ruptura en l’autopercepció positiva de les dones: “Als sis anys les nenes ja se senten menys brillants que els nens”. En algun moment de la infància, deixem de considerar-nos “la millor per a aquesta tasca” i “la millor per a aquesta feina” i ens preguntem qui carai ens hem cregut. Fins i tot si sabem que som bones en una cosa, creuem la porta de casa i la seguretat desapareix.

Tot aquest discurs és tan dins de tot el que fem, que un món sense “síndrome de la impostora” és inimaginable. Es fa difícil entendre com viuen i treballen la majoria d’homes, ni sobre què dubten, ni si tenen mal de panxa abans de parlar a la ràdio, a la televisió o davant d’un auditori de 200 persones. A casa seva, el dia abans d’un acte, pensen que tot anirà fatal? Inventen excuses dramàtiques per no haver de fer allò que els han demanat i que els deixarà en evidència? Dubten si han citat bé l’autor de la seva tesi doctoral? També tenen un home dins seu que els diu si fan bé o no les coses?

Nosaltres sí que el tenim, aquest home. És una mena d’holograma que se t’apareix en moments clau per recordar-te que, si hi ha la mínima oportunitat per equivocar-te, t’equivocaràs. És un petit homenet que busques cada vegada que entres en una habitació, en un despatx, en una festa, cada vegada que obres l’armari i penses què et posaràs. En l’àmbit laboral, periodistes com les de Gent de merda hi han reflexionat en un programa sobre validació masculina, o Andrea Gumes amb la psicòloga Laura Esquinas a Tardeo. Se’n diu “validació masculina” de la necessitat que els homes et diguin que això ho has fet bé, que ara ets vàlida, “ara ets capaç perquè jo et reconec com a tal”, ara ets el que s’espera de tu. La periodista Rita Roig, al programa 136 de Gent de merda, exposa la contradicció de la validació masculina: odiem haver de necessitar-la, però sense ella ens sentim a mitges, sense el double check. Són uns ulls que ens miren i ens veuen, i això té alguna cosa d’addictiva.

Suficient per ser estimada

Més enllà d’aparèixer en tots els àmbits on una dona pot mostrar-se intel·ligent com a professional, ja sigui a l’escola, a la universitat o a la feina, la síndrome de la impostora és en tota la resta de llocs. Per exemple, en l’esfera afectiva: en merèixer ser estimades, en sentir que els nostres sentiments són lícits. La lògica seria la mateixa: qui soc jo per merèixer aquest amor? Quan descobrirà l’altra persona que soc un frau? 

Després de tanta metralla, del “no ets suficient” que ens fa dubtar de nosaltres mateixes, després que ens hagin dit molts cops que el que sents “és una exageració” o que “et poses massa intensa”, la síndrome de la impostora agafa una nova disfressa, però mantenint l’objectiu que continuïs sense generar conflicte. El petit homenet que a la feina et recomana que no exposis les teves idees perquè faràs el ridícul et suggereix aquesta vegada que és millor no enviïs un missatge a la persona que t’agrada, que és millor que no li diguis com et sents, que “ets una creguda si creus que et desitja”. La “síndrome de la impostora afectiva”, en definitiva, és dubtar si tens prou capacitats i prou qualitats perquè algú et desitgi o t’estimi, tot i saber que ni el desig ni l’amor s’han de guanyar a base de mèrits.

Vallespinós relaciona la síndrome de la impostora i l’amor romàntic a través del cinema, que, segons ella, “tracta d’ensenyar-nos que les dones ambicioses acabaven soles i penedides”. Sobre la perpetuació de la mirada masculina i l’amor romàntic al cinema i l’impacte que té en nosaltres i en la cultura audiovisual que rebem, en parlen Isa Calderón i Lucía Lijtmaer a Deforme semanal. Citen Nina Menkes, una cineasta estatunidenca que afirma que “el cos femení se sexualitza cada vegada més amb el pas del temps, però l’estructura bàsica del mirar continua sent la mateixa”. Continuem veient a la pantalla escenes d’homes que miren dones, i no a la inversa. Continuem veient els cossos de les dones fragmentats: un pit per aquí, una cuixa per allà… És a dir, sempre són els mateixos els qui miren i sempre des de la mateixa mirada. “Si la càmera és depredadora, la cultura també ho és”, citen Calderón i Lijtmaer. Per això erradicar les cultures depredadores que ens fan objectes depèn també d’un canvi en la mirada d’aquells qui creen tot allò que mirem i llegim i que construeix els nostres imaginaris.

Altres relats sobre el frau

Explicat així, tot plegat sona invivible, però és necessari analitzar les violències per saber que hi són, que no ens agraden i que les volem canviar. Jo encara no sé com fer-ho, però m’agrada llegir relats complementaris que treuen pressió a la contradicció de no poder marxar de la lògica patriarcal i d’un món que no ens valida si no ens mostrem segures, tot i voler-ho amb totes les forces.

Anna Pacheco deia en una entrevista a CRÍTIC: “Jo estic a favor de la síndrome de la impostora; n’hauríem de tenir més. A mi no m’interessa un món de persones supersegures que no dubten, perquè aquest és un món patriarcal que ja hem viscut i que no ens agrada. Hi ha aquest discurs terapèutic segons el qual s’ha de dir que sí perquè el que em passa és que tinc la síndrome de la impostora i per això estic dient que no. Però també és important ser crítiques amb nosaltres mateixes i assumir-nos com a fraus”. És a dir, per què voldríem deixar de tenir la síndrome de la impostora i acceptar un món on mai ningú no es mostra vulnerable ni s’equivoca? Per què ens espanta tant no ser brillants en tot i tota l’estona? Per què tenir dubtes està tan penalitzat? Volem acceptar aquestes regles del joc?

En una línia similar, Henar Álvarez reivindicava a Buenismo bien que, perquè una dona mereixi tenir veu i presència, no cal que sigui brillant, sinó que és més que suficient ser mediocre (perquè d’homes mediocres també n’hi ha molts!). I que ells deixin de ser uns flipats, de passada. Per tant, una solució (si és que n’hi ha) no seria tant deixar de tenir la síndrome de la impostora, sinó rebaixar les exigències sobre una mateixa i abraçar el frau.

Buscant relats que em deixin una mica més tranquil·la, he trobat una frase que es dirigeix a canviar aquestes regles del joc que ens incomoden: al llibre Jenisjoplin, d’Uxue Alberdi, la protagonista pren la decisió de “deixar d’habitar els ulls dels homes”. Així com a decisió, d’un dia per l’altre. No crec en absolut en la viabilitat d’aquesta afirmació (per ara), però l’actitud és tota una declaració d’intencions, la decisió unilateral de no voler continuar resignada. Per ara, la hi compro. Perquè habitar els ulls dels homes és cansadíssim, però ho és encara més sentir que mai no en podràs sortir.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies