Crític Cerca
Opinió
Helena Martín

Helena Martín

Periodista de CRÍTIC i llicenciada en Humanitats

‘Gordofòbia’ i capitalisme: seré feliç quan sigui prima?

La 'gordofòbia' està feta a mida del capitalisme perquè mai no té prou control sobre el cos: sempre ens vol més primes, més obedients i més avergonyides

13/12/2023 | 06:00

Imatge del videoclip 'Gorda', de Lapili

Les persones grasses tenen drets, i és ridícul haver de recordar-ho. Tenen el dret a viure grasses i a morir grasses i en pau, tal com va reivindicar l’activista Magda Piñeyro arran de l’atac d’odi grassòfob després de la mort de l’actriu Itziar Castro. Tenen el dret a estar malaltes i que no tingui res a veure amb el seu pes i també tenen dret a estar sanes i que no es posi en dubte. Tenen dret a no voler viure amb vergonya i tenen dret a ensenyar el cos sempre que ho vulguin, a moure’l i a no amagar-lo, a ocupar l’espai que se’ls nega, a desitjar. Tenen dret a existir com a persones grasses i que el dolor provocat per la gordofòbia o grassofòbia sigui considerat legítim, perquè és legítim i perquè aquesta violència existeix.

No és casualitat que la mirada grassòfoba estigui feta a mida del capitalisme, un sistema que diu qui hi entra i qui en queda fora, com el grupet popular de l’institut. Un sistema que sempre vol més i més i més. Més obediència, més esforç, més vergonya de tu mateixa. Més restriccions alimentàries des de la infància i l’adolescència, més conductes de risc integrades, validades i promogudes per la família i per les amistats sota la falsa creença de la salut. Més miralls i més fotografies per analitzar més angles del teu cos.

Segons la lògica capitalista, qui no està prima és perquè no s’ha esforçat prou i perquè no té control sobre si mateixa. “Si es concep el cos com una màquina, estar prima és l’objectiu perquè demostra autocontrol, productivitat, ‘si vols, pots’”, diuen Lara Gil i Cristina de Tena López, autores del pòdcast Nadie hablará de nosotras. Hem de ser entrepreneurs de la bàscula, empresàries que busquen benefici, valor humà, amb un cos al màxim de normatiu possible.

Ens fan creure que estar grasses és el pitjor que ens pot passar. Perquè, si estàs grassa, qui t’estimarà?

Aquesta gordofòbia tan ben tramada en el relat capitalista existeix, malauradament, perquè existeix la pressió estètica. I la pressió estètica ens diu, entre moltes altres condicions, que per a ser felices hem d’estar primes. Una promesa eterna amb la qual les persones grasses van posposant la vida i la felicitat, sentint que estan en un canvi constant, diu la comunicadora Mara Jiménez al pòdcast Estirando el chicle. “Quan estigui prima, faré això”, “quan estigui prima, les coses canviaran”, “quan estigui prima, seré feliç”.

Ho escenifica, des de l’humor i la profunditat, Esther F. Carrodeguas a l’obra teatral Lo único que verdaderamente quise toda la vida es ser delgada, una màxima que han repetit les dones, generació rere generació i renegant de les seves cuixes, dels seus braços i de les seves panxes, perquè els han dit que havien d’estar primes. Sempre més primes del que estaven, sempre una talla menys de pantalons. Perquè estar grassa és el pitjor que et pot passar, ens fan creure. Perquè, si estàs grassa, qui t’estimarà?

El cànon de la primesa, és a dir, aquesta obligació d’estar primes per ser boniques, explica Naomi Wolf, és un mecanisme d’obediència de les dones davant del sistema patriarcal, una manera més de tancar les dones en “una gàbia incorporada que portem a tot arreu”. Wolf escriu que “la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones”. La directora de teatre Júlia Barceló, autora del llibre Operació biquini, diu que la pressió estètica afecta la confiança perquè, tot i buscar l’ideal estètic contínuament, no podrem abastar-lo mai: és un gran fiscalitzador corporal que fa que deixem de fer coses. Per exemple, ens fa dir que no volem banyar-nos a la piscina quan estem a 40 graus, ens fa guardar a l’armari aquella faldilla de tub que ens queda fantàstica, ens fa renunciar a un bon plat de pasta per sopar i a un bon paquet de Donettes per berenar i ens fa portar jaqueta a ple estiu, tal com recorda el col·lectiu feminista colombià Gordas sin Chaqueta.

El capitalisme decideix els drets que tens, els insults que rebràs i l’odi al propi cos que transmetràs a la teva filla

La gordofòbia entra al pla sexoafectiu quan ens fa pensar que és millor que no enviem un missatge a la persona que ens agrada perquè “és impossible que li agradi una persona com jo” o perquè “no estic a la seva altura”. Provoca que les persones grasses “neguem als nostres cossos el plaer”, afirmen les autores de Nadie hablará de nosotras en una entrevista a Carne Cruda. En una entrevista a El Salto, les dues activistes argumenten la relació entre el desig i la gordofòbia afirmant que hi ha uns cossos concrets que, des de l’estructura social, són desitjables, que “curiosament són els mateixos cossos i les mateixes vides que mereixen ser viscudes, les que el capitalisme no descarta”. D’aquesta manera, diuen, construïm el desig sobre la base de normatives capitalistes i només als cossos blancs i prims se’ls permet ser objectes i subjectes de desig. És a dir, qui no té dret a existir no té dret a desitjar.

El capitalisme decideix els drets que tens, els insults que rebràs i l’odi al propi cos que transmetràs a la teva filla. I no satisfet a generar aquest relat, també s’ha preocupat de dissenyar i monetitzar la solució. Diu Anna Pacheco, al pòdcast Ciberlocutorio, que no hi ha res de més capitalista que amagar la feina i els diners que hi ha darrere d’un cos, tot allò que has fet i comprat per ser més com has de ser i menys com ets de fàbrica.

El capitalisme et vol buscant solucions sola, però el rebuig que de vegades sents amb el teu cos no és només cosa teva; per tant, la violència que pateixes tampoc no ha de passar per l’individualisme ni pel silenci. No és responsabilitat teva carregar el pes de tenir més autoestima, perquè ni l’autoestima no és immune a l’odi de la societat ni l’alliberament estètic no passa per repetir mantres sense tenir en compte la col·lectivitat. La violència és estructural, i els canvis també ho han de ser. Hi ha molta gent, a peu de carrer, a la militància i a les xarxes socials, que està denunciant la gordofòbia com un problema col·lectiu que assenyala moltes altres opressions que no es poden deslligar les unes de les altres: el masclisme, el racisme, el capacitisme… De moment, tenim això, un moviment antigrassofòbia que es fa gran, està connectat i cada cop més present a l’imaginari de la joventut. I també tenim la certesa que ens van enganyar quan ens van dir que la felicitat depenia del nostre esforç per aprimar-nos. Un petit descans enmig de tanta violència.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies