Crític Cerca
Opinió
Helena Martín

Helena Martín

Periodista de CRÍTIC i graduada en Humanitats

Per què no parem de parlar d’amistat?

Les teves amigues no són dolentes: viuen ràpid i també se senten soles

06/03/2024 | 06:00

Una imatge de la sèrie 'Girls', de Lena Dunham / ARXIU

Els últims mesos hi ha hagut un esclat de productes culturals i reflexions en mitjans de comunicació que han posat l’amistat al centre del debat. Pòdcasts, llibres, obres de teatre, articles en diaris digitals i converses de bar han estat monopolitzades per respondre a preguntes que encara no tenen resposta. Hem de ser més crítics amb les nostres amistats? Estem romantitzant massa les amigues? Volem resignar-nos a acceptar que fer-se gran vol dir perdre amics? N’estem fent un gra massa?

Revisem-ho. Em sé de memòria cinc números de mòbil: el de la meva mare, el del meu pare, el del meu germà i el meu. El cinquè, el 616_ _ _ _ _ _, és d’una noia de qui vaig ser amiga dels 10 als 15 anys, de qui conec l’ofici dels pares, sé que no li agraden els seus ulls i a quin carrer és el seu dentista, però que no he tornat a veure des d’una nit de juliol de fa més de 10 anys. Em sé el seu telèfon de memòria com si es tractés de la família: el meu cervell no ha acceptat que una amiga es pot deixar de tenir. Les amistats s’acaben, les amistats es trenquen, les amistats es cansen. Això estic aprenent a mesura que creixo i que vaig ficant el cap al món dels adults i baixo al seu fang: que les Spice Girls eren unes mentideres perquè l’amistat no és per a sempre i que una de les pitjors parts de fer-se gran és sentir-te sola

Perdre amics fa mal. La guionista i actriu Lena Dunham, creadora de Girls, una sèrie de culte sobre les amigues, escrivia a Vogue que de més jove veia el final de l’amistat com “una emergència mèdica, desesperada i aterridora”. Ens ha costat molt temps i molts articles prendre’ns l’amistat de manera seriosa, acceptar que pot ser aterridor perdre els amics, que ocupi llibres, pòdcasts, pel·lícules i opinions fins a tenir la sensació que n’estem cansades. Però no som exagerades quan plorem per una amistat ni quan en generem contingut perquè encara no hem resolt cap dels dubtes que ens hem plantejat sobre l’amistat. Elisa Coll va publicar fa uns dies que no creia en absolut que l’amistat estigui ocupant textos i publicacions en excés, sinó que “ha estat tan absolutament ignorada que ara posar-hi una mica d’atenció es percep així”.

És d’ingènua plorar la pèrdua d’una amistat? La cultura ens està demostrant que no, que encara falta avançar més i sentir-nos més representades en el dol d’una amistat. A la pel·lícula The Banshees of Inisherin, un home de mitjana edat perd el seu amic i se sent profundament trist; a l’obra De Nao Albet i Marcel Borràs els dos actors i creadors es dediquen un espectacle i diversos mesos de feina a acomiadar la seva amistat, i la sèrie Girls desenvolupa un grup d’amigues per acabar decretant-ne la mort: és un retrat d’unes males amigues molt semblants a nosaltres.

Hem agafat l’amistat com si fos un objecte estrany i l’hem mirat per totes bandes, amb desconfiança, amb retrets, amb admiració i encreuant els dits perquè no ens la tombin (com dient “a l’amistat no, per favor”). L’hem analitzada i hem identificat allò de l’amistat que ens fa vulnerables, a veure si així podem ser una mica més perfectes, podem purgar-nos de les coses dolentes i no patir més, sobretot no patir. Detox de males amigues, trobar la fruita podrida.

Ens toca ser crítics amb la nova armilla salvavides que és l’amistat

Després d’haver destruït l’amor romàntic i haver intentat fer net en aquesta esfera, ara busquem la salvació en una amiga, quan abans la trobàvem en la parella. Pol Guasch, en la presentació del seu nou llibre, Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024), explicava que l’amistat també ha servit precisament “per atenuar l’horror de l’heterosexualitat”, un refugi on amagar-se de tota aquesta violència. Però, si hem canviat de salvació, llavors ens toca ser crítics amb aquesta nova armilla salvavides. El poeta i investigador Juanpe Sánchez López desenvolupava en una entrevista aquest traspàs d’expectatives: “Amb les crítiques que es van fer a l’amor romàntic i en què es va posar l’amistat com a gran centre es va fer una cosa fatal, que és abocar totes les expectatives que tenim amb la parella en les amistats”. Però què passa quan l’amiga en qui ho diposites tot no comparteix les mateixes prioritats i expectatives?

Davant d’aquest panorama, Beatriz Herzog i Belo C. Atance es pregunten en un programa de Ciberlocutorio el següent: “Com que s’ha demonitzat, i amb raó, l’amor romàntic per les derives supertotalitàries que té, l’opció B de salvació són les amigues. Estem buscant el mateix tipus de salvació en les amistats? Quina classe d’anhel i desassossec portem a sobre, buscant els afectes de manera visceral i total?”.

Estem cansades. Som com lleones famolenques per un pla de dissabte i una mica d’atenció. Fins i tot a Marina Garcés li sembla difícil l’amistat: “No hi ha hagut cap trànsit en la meva vida més dur que la iniciació a la vida adulta a través de l’amistat”. La vida adulta i les exigències del capitalisme, que ens demanen més i més productivitat, són esgotadores: treballa, neteja el pis, fes-te el túper, ves a comprar i, amb el que et quedi, diverteix-te, sigues amiga dels teus amics. Rasca cafès amb qui puguis. Fer comunitat és molt important, però l’hauràs de fer de vuit a deu de la nit, quan no et quedi més energia. Créixer ens està robant les amigues, concretament l’espai d’oci i d’amor que per a Juanpe és “l’espai on succeeix la vida que volem viure”: “Hi ha sistemes del cansament i estructures que ens estan fent estimar menys, i això és un lloc de potència per entendre que hauríem de ser en un altre lloc”. I ara és aquest mateix créixer amb presses qui ens està dient que hem de fer neteja d’amics, com aquells vídeos d’Instagram en què passen per una gran quantitat d’aigua i productes la fruita i la verdura de la setmana, perquè quedi neta com una patena. Amistats passades per aigua, “DAFO” d’amics. 

Anem caient, tinguem l’edat que tinguem, a sentir-nos soles, i culpem les amistats de la nostra soledat

Encara ens falta parlar d’amistat perquè no hem resolt la manera de tenir amics al segle XXI, d’escapar-nos de la solitud no desitjada, amb tot aquest cansament i aquesta vida estipulada a sobre. Segons l’Enquesta de salut de Catalunya de l’any 2022, un 22% de la població catalana de més de 15 anys se sent sola, i aquesta xifra augmenta fins al 44% en les persones de més de 65 anys que viuen soles. La soledat va més ràpida del que anem nosaltres a construir xarxes d’afectes que no passin exclusivament per una vida en parella i, pel camí, va guanyant la batalla. Beatriz Serrano, autora d’El descontento (Temas de Hoy, 2024), expressa en una entrevista aquesta pandèmia solitària: “Hi ha molta soledat, i cada vegada hi ha més gent jove sola. A partir dels 30 costa molt fer nous amics. Què passa si a una persona només li queda una socialització falsa, a la feina o a Internet? La persona es trenca, i això serveix per a tot el món”. Anem caient, tinguem l’edat que tinguem, a sentir-nos soles tot i que tinguem amigues, i ens sap greu perdre’n perquè aquesta soledat es fa més evident. Culpem les amistats de la nostra soledat. Amb qui faré el viatge de l’estiu i amb qui passaré el Cap d’Any?

Però, on ens agafem si no és a les amigues? Miquel Missé diu que, en el moment incert que vivim, “estem buscant constantment baranes on agafar-nos”. I se’ns estan esgotant. “Potser l’amistat és l’únic lloc que encara no se’ns ha trencat”, hi afegeix. Soles no podem; la solució per combatre la solitud i l’esgotament, la vida que passa rapidíssim, no es troba en el ioga ni en el fet de cultivar una vida interior més rica, ni de ser més autònomes per no haver de gestionar i patir les decepcions i els cops de l’amistat del segle XXI. Les teves amigues no són dolentes: viuen ràpid i també se senten soles. Que les amistats no siguin perfectes no implica que hàgim de renunciar-hi. Serrano diu a l’entrevista que “si no cuidem els vincles i no tenim una societat de suports més col·lectius, comunitaris, estem perduts”.

Tant de bo no haver de necessitar les meves amigues ni haver de lligar-les a una utilitat. Tant de bo no haver-les de fer passar pel filtre del neoliberalisme, on tot s’analitza i on tothom té una funció. Tant de bo abolir aquesta “empresa de l’amistat” que està impregnant tots els discursos i que ens obliga a desromantitzar-la sense una alternativa al darrere. Tant de bo gaudir-les i punt, però amb la responsabilitat de qui sap que té una cosa valuosa a les mans. Em sumo a l’equip d’Elisa Coll, que escriu: “Vull cridar que estimo les meves amigues amb la mateixa força amb què m’he esquinçat en la certesa que sempre estaria sola quan no les he tingut”; a vegades una noia només necessita romantitzar les seves amigues en pau, diu. Hi afegiria: a vegades, una noia només necessita deixar de romantitzar la solitud.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies