Crític Cerca
Opinió
Hibai Arbide

Hibai Arbide

Periodista i advocat

Per què el triomf del neofeixisme a Itàlia és conseqüència de la derrota de Grècia el 2015

Amb la humiliació de Syriza, les elits europees van triar derrotar l'esquerra i donar pas als "antisistema" que no qüestionen els privilegis: les extremes dretes

28/09/2022 | 12:55

El líder de Syriza, Alexis Tsipras, celebra la victòria en les eleccions gregues del 26 de gener de 2015 / ARXIU

* Aquí puedes leer la versión en castellano de este artículo.

Encara que a primera vista puguin semblar fets inconnexos en contextos diferents, la victòria del neofeixisme a Itàlia diumenge passat està molt relacionada amb la derrota de Syriza a Grècia el 2015. No cal ser gaire llest per arribar a la conclusió que la dreta puja perquè l’esquerra no aconsegueix sumar vots. Però, davant aquesta trivialitat, l’esquerra reaccionària erra completament el tir.

Per a aquesta, el problema és que les forces i els moviments progressistes es dediquen massa al feminisme, als drets LGTB o a l’antiracisme. Com si reconèixer drets a les persones trans tingués algun tipus d’incompatibilitat amb pujar les pensions. Una altra part gens menyspreable de l’esquerra denomina “guerres culturals” la mera aspiració a existir amb drets de la gent queer. Utilitzar el terme “guerra cultural” de manera pejorativa condueix a catalogar les polítiques públiques que afecten la vida material de les persones com a discussions frívoles i estètiques.

Que una parella vulgui adoptar no és cap guerra. Ser trans no és un fet cultural. És ser una persona, és existir. Punt. Roberto Vaquero, líder de la secta nazbol Frente Obrero, sempre en l’avantguarda en l’intent per disfressar de comunista un programa netament feixista, va escriure sobre les eleccions italianes: “Avui l’esquerra italiana recull els fruits de les seves polítiques migratòries, de les feministes i de la seva corrupció”. Diguem-ho clar, una vegada més: el problema de l’esquerra no és lluitar pels drets de les dones, de les comunitats LGTBI o de les persones racialitzades. Això mai no serà un problema.

Hollande va emportar-se Tsipras a una sala lluny de la resta i li va dir: “Sabem que no teniu res de preparat”

El problema de l’esquerra és que, com es va demostrar a Grècia l’any 2015, arribar al Govern no implica tenir força suficient per impugnar el model neoliberal en el qual vivim. Fem memòria: el 2015, per primera vegada a Europa, un partit clarament a l’esquerra de la socialdemocràcia va guanyar unes eleccions. Syriza comptava, en teoria, amb tres condicions pràcticament irrepetibles juntes. En primer lloc, un moviment popular d’escala llatinoamericana que havia protagonitzat gairebé 40 vagues generals, havia pres fàbriques i fet mobilitzacions multitudinàries a les places. Després, un partit amb bona relació amb els moviments, amb diferents sectors interns i un programa de mínims ambiciós. I, finalment, els tres economistes estrella de la seva generació en el mateix partit: Yanis Varoufakis, Kostas Lapavitsas i Euklidis Tsakalotos. Què va fallar, llavors? Per què es va imposar l’austeritat en contra de la voluntat popular?

Per Grècia van passar, entre el 2014 i la primavera del 2015, totes les esquerres europees. En els mítings de Grècia es cridava en castellà el lema “Syriza, Podemos, venceremos!”. Hi havia fins i tot friccions pel protagonisme de Podemos davant d’altres partits més antics, perquè tots volien acompanyar el líder Alexis Tsipras a la primera fila. Però, tan aviat com Tsipras va signar el tercer rescat –traïció, capitulació o derrota; això ho analitzarem de seguida–, els que es donaven cops de colze per sortir a la foto van sortir en estampida. La lògica electoral és implacable: ser prop de Tsipras treia vots. Normal.

Lamentablement, els partits europeus no van acompanyar la seva estampida amb una reflexió. Cap d’ells no es va prendre la molèstia d’analitzar amb profunditat què havia fallat a Grècia. No van voler examinar la derrota de Syriza en clau política; es van conformar a fer un judici moral reconfortant: “Tsipras és un traïdor”. O, en el millor dels casos: “Tsipras ha capitulat”. Va ser la manera més senzilla d’assumir el cop, però era una forma de fer-se trampes al solitari. Ningú no es va fer la pregunta central: tenen les altres esquerres europees unes condicions objectives millors, un balanç de forces més positiu, per no ser derrotades com ho va ser Syriza? Al meu entendre, tant Tsipras com els seus crítics –aquells que diuen que al juliol del 2015 s’hauria d’haver mantingut ferm i no hauria d’haver signat el tercer memoràndum– pequen exactament del mateix: creuen que en política n’hi ha prou a tenir raó i tenir legitimitat democràtica. No n’hi ha prou. L’univers no conspira perquè aconsegueixis alguna cosa per molt que la desitgis amb molta força.

“Només volen espantar-nos”

M’explico. Al febrer del 2015, una delegació del recentment triat Govern grec va anar a Brussel·les a reunir-se amb la troica. Era una reunió de tècnics: no hi anaven ministres ni presidents. Els hel·lens els van presentar un pla basat en el sentit comú. Grècia havia de reestructurar el seu deute, que en gran part era il·legítim, i calia retallar despeses; això era clar. Però la proposta detallava com fer caure el pes de les tisorades en despeses de defensa, en les classes altes, en una major eficiència de l’Administració… És a dir, en el fet d’eliminar despeses supèrflues sense tocar pensions o salaris. Era una proposta per reduir el deute posant fi a l’austeritat.

Els representants de la troica ni tan sols es van llegir la proposta i es van riure dels grecs a la seva cara. You didn’t understand shit”, els van dir, we gonna fucking kill you. No heu entès una merda, us fotrem vius. Després d’això, es van aixecar i van sortir de la sala. Els grecs es van quedar al·lucinats. No sabien què fer. Van cridar Tsipras i aquest els va contestar amb tota tranquil·litat: “Només volen espantar-nos. És una fanfarronada. No us mogueu; espereu, que segur que tornen”. I, de sobte, els delegats de la troica van tornar.

Des d’aquell moment, Tsipras va creure que la troica anava de catxa. Que l’amenaça d’expulsar Grècia de l’euro no era real. Syriza va creure que n’hi havia prou a presentar un pla de sentit comú, si comptava amb el suport majoritari. Per a mi, això és molt pitjor que ser un traïdor: és ser un panoli. En política pots ser de tot menys un ingenu. En la mesura en què pensaven que les amenaces de Grexit no eren reals, ni Tsipras, ni Varoufakis, ni cap altre no va preparar el pla B. Ningú no es va prendre de debò l’amenaça, mentre la troica i els seus governs titella preparaven minuciosament la caiguda de Grècia.

Van propiciar la fugida de capitals, van ofegar el poble grec fins a obligar-lo a fer cua als caixers. Quan Tsipras va arribar a l’Eurogrup de després del referèndum, continuava pensant que l’Alemanya d’Angela Merkel i Wolfgang Schäuble, el BCE de Mario Draghi i l’FMI de Christine Lagarde no estaven disposats a fer fora Grècia de l’euro. I, quan se’n va adonar, ja era molt tard. En només dues setmanes, Grècia no tindria diners per pagar hospitals, escoles o pensions. O molt pitjor: no podria pagar sous als policies, sabent que almenys el 45% dels agents votaven el partit neonazi Alba Daurada. Després de més de 15 hores de reunió, va ser el president francès François Hollande qui es va emportar Tsipras a una sala lluny de la resta i li va dir: “Sabem que no teniu res de preparat. Només pots triar entre humiliar-te o tornar a un país en suspensió de pagaments”.

Impossible is nothing“, com si per vèncer el neoliberalisme n’hi hagués prou amb un lema d’Adidas

Els crítics de Tsipras sostenen que Tsipras va trair la voluntat popular perquè no va respectar el resultat del referèndum. Però jo veig dues falles en aquesta argumentació. La primera és que no expliquen com. No expliquen com podrien haver aguantat en un escenari de fallida absoluta. Amb la gent sense poder treure diners dels bancs, sense cobrar els seus sous i sense la possibilitat de crear una moneda de la nit al dia. No és el mateix marxar de l’euro que te’n facin fora. El segon és que aquests crítics eren allí. Ells formaven part de la direcció de Syriza i van fer el mateix que Tsipras i Varoufakis per preveure l’escenari de confrontació total: res. Ells creuen que el poble grec estava disposat a enfrontar-se a un escenari així. Continuen caient en el mateix error que Tsipras: creuen que n’hi ha prou a tenir raó i desitjar molt intensament una cosa.

Un exemple recent: Jean-Luc Mélenchon, en les eleccions franceses passades, va repetir tots i cadascun dels errors de Syriza el 2015. El candidat de La França Insubmisa va proposar als estats i als pobles europeus “la ruptura concertada amb els tractats actuals”. I no només això. Es va atrevir a dir: “Aplicarem en tots els casos immediatament el nostre programa a escala nacional, assumint la confrontació amb les institucions europees. Desobeirem, cada vegada que sigui necessari, les regles que representin un bloqueig”. Però cada vegada que li preguntaven com es concretarien les polítiques prohibides pels tractats europeus que contenia el seu programa, contestava vaguetats. Impossible is nothing, com si per vèncer el neoliberalisme n’hi hagués prou amb un lema d’Adidas.

Es dona la circumstància que Mélenchon va ser un dels líders europeus que més durament van carregar contra Tsipras després del 2015. Dos anys després, en la seva primera visita a Atenes, en un míting, va dir: “Jo no trairé al poble com va fer Tsipras”. Com ho anava a fer? Les esquerres europees no han volgut obrir el meló de què va passar al juliol del 2015 perquè això implica enfrontar-se a l’abisme. I si no va ser una simple traïció? I si el que passa és que, ara com ara, igual que el 2015, no hi ha ni una correlació de forces ni un pla que permeti impugnar el model neoliberal europeu? I si arribar al Govern no és una condició suficient per produir canvis estructurals?

Assumir aquesta realitat implicaria reconèixer que les esquerres, en realitat, només poden gestionar dins d’un marge molt estret. No estic menyspreant les millores possibles. Apujar el salari mínim, per exemple, és importantíssim. Cal celebrar-ho. Però cal reconèixer que les esquerres en el Govern no poden, o almenys no han pogut, fer reformes estructurals. Són incapaços d’abaixar els lloguers, de posar fi a la precarietat laboral, de limitar el poder de les grans corporacions, de retallar l’obscenitat amb què viuen els rics, de crear una renda bàsica universal, d’aprovar mesures que incideixin en el canvi climàtic, de revertir la gentrificació a les capitals europees, d’implantar jornades laborals de quatre dies, de prohibir que els rendistes visquin del treball aliè, de posar fi als paradisos fiscals, d’impedir que les multinacionals ens espiïn, de posar fi als models militaristes de defensa… I això, aquesta incapacitat, aquesta distància gegant entre el que es promet en campanya i el que es pot fer des del Govern, és el que provoca frustració entre la gent de baix.

L’extrema dreta creix ocupant el buit que genera la incapacitat de l’esquerra. Els babaus creuen que és perquè l’esquerra se centra en el feminisme, el LGTB i l’antiracisme. Això és una ximpleria. Les forces progressistes, com ja hem dit, fan bé ocupant-se d’això, que no és incompatible amb res. Però l’esquerra no té la capacitat per implantar un model de societat diferent. Perquè, com es va demostrar a Grècia, l’FMI, el BCE, la Comissió i la gran banca faran tot el que és a la seva mà perquè sigui impossible. No estic dient que els dirigents de l’esquerra no vulguin. Afirmo que és una qüestió de balanç de forces que, ara com ara, és extremament desfavorable per a les aspiracions d’emancipació.

Si Grècia guanyava, darrere venien Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia

Els responsables de l’austeritat el 2015 tenien claríssim que Syriza era una amenaça per al seu model d’Europa, però no per Grècia, sinó perquè el 2016 venien eleccions a Espanya, a Portugal, a Itàlia i a Irlanda. Es donava una paradoxa cruel: Syriza necessitava, per tirar el seu programa endavant, que Podemos, el Bloco de Esquerda, el Sinn Féin i, potser, el Movimento 5 Stelle, arribessin als governs d’Espanya, de Portugal, d’Irlanda i d’Itàlia.

Però l’existència de Syriza era un perill per als altres i l’existència dels altres era un problema per a Syriza. Per dir-ho més simple: la troica sabia que humiliar Syriza era la millor manera de tallar les ales a Podemos i els seus aliats europeus, que estaven pujant com l’escuma perquè capitalitzaven un descontentament molt generalitzat. A tot el continent, la gent estava farta de la crisi, de l’austeritat i, especialment, de la política tradicional. Les elits sabien que els nous partits –en realitat, la majoria d’aquests partits tenen molt poc de nous, però fins feia poc eren molt minoritaris– sorgien a causa de la brutal crisi de representació que patien la socialdemocràcia i els conservadors. “Que no ens representen”, cridàvem a les places.

Els responsables de l’austeritat sabien que derrotar el projecte d’esquerra europea que encarnava Syriza no acabaria posaria fi al descontentament popular. Eren conscients que, si humiliaven l’esquerra, altres tendències polítiques capitalitzarien la frustració existent. El 2015, les elits europees van triar derrotar l’esquerra i donar pas als “antisistema” que no qüestionen els privilegis de les elits: les extremes dretes.

Estic dient que no hi ha alternativa? No ho sé. El que dic és que hem de partir d’un principi de realitat

El que les elits europees van fer enfonsant el prestigi de Syriza no solament va condicionar les eleccions de la resta dels anomenats països PIGS. La maniobra va anar molt més enllà. El que van fer a través de l’hòstia a Syriza va ser establir quins conflictes polítics es tolerarien en el si de la Unió Europea.

A partir de llavors, van reconèixer com a adversari les extremes dretes, des d’Hongria fins a Polònia, d’Itàlia a la Gran Bretanya. Encara que el bloc de l’Est liderat per Viktor Orbán va incomplir reiteradament els acords i fins i tot el Tractat de la Unió, els buròcrates de Brussel·les mai no van usar contra el Govern de Fidesz ni la meitat de la violència institucional que havien emprat contra Syriza. Van decidir permetre que les extremes dretes s’erigissin en les representants del descontentament. El cas més paradigmàtic és el d’Itàlia. El Govern presidit per Draghi –el mateix Draghi que va tòrcer el braç a Tsipras des del Banc Central Europeu– només va reconèixer davant seu una oposició: la de Giorgia Meloni i el seu neofeixisme. D’aquella pols, venen aquests fangs.

Però m’he reservat el matís optimista per al final: som el 2022, no el 2015. Les mateixes institucions europees han reconegut que l’austeritat de la crisi anterior no va solucionar gran cosa i, després d’una pandèmia i en plena guerra d’Ucraïna, Brussel·les i Frankfurt estan proposant mesures i polítiques que eren impensables fa poc. Res no és immutable. Res no està escrit i tot està per fer.

Post scriptum 1: estic dient que no hi ha alternativa? Honestament, no ho sé. Estic constatant que les esquerres no poden o que, fins ara, no han pogut. No sostinc que mai no es podrà posar fi al neoliberalisme, evidentment. El que dic és que hem de partir d’un principi de realitat. No n’hi ha prou a dir “però és que llavors no hi ha alternativa”, com si l’existència d’una alternativa possible fos un axioma basat en la fe. Hi haurà alternativa en la mesura en què un moviment demostri que té la potència per canviar l’estat de les coses amb alguna cosa més que amb moltes ganes i molta raó.

Post scriptum 2: En el moment de publicar aquest article, La Repubblica informa d’un pacte entre Mario Draghi Giorgia Meloni per facilitar el Govern d’aquesta última. És a dir, que el mateix Draghi que va tancar i va asfixiar els bancs de Grècia per influir en el referèndum, el mateix Draghi que va legitimar Meloni en l’oposició, només ha trigat un dia a aconseguir un acord amb la líder del neofeixisme.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies