Crític Cerca
Opinió
Jaime Bordel

Jaime Bordel

Autor de 'Salvini & Meloni, hijos de la misma rabia'

Itàlia s’ha tornat feixista o berlusconiana?

Quines són les causes de la victòria de la candidata de l'extrema dreta Giorgia Meloni? Berlusconi, antipolítica, racisme i una llei electoral especial

26/09/2022 | 16:05

[Aquest article també ha estat publicat en castellà a ‘El Salto.]

Una de les frases més icòniques de la Primera República italiana era “Moriremo tutti democristiani“. L’expressió feia al·lusió al fet que, passés el que passés, semblava que al final sempre acabaria guanyant i governant la Democràcia Cristiana (DC). Era igual que hi hagués crisi econòmica, o que el partit es trobés en hores baixes, o que el seu rival, el Partit Comunista Italià (PCI), fos en un moment dolç: la cosa sempre acabava amb un Govern dels democratacristians.

Des de llavors, Itàlia ha canviat molt. Ja no hi ha Democràcia Cristiana ni Partit Comunista. L’esquerra, costa reconèixer-la, i els hereus dels neofeixistes que vorejaven el 5% de vot són ara la primera força política. Què li ha passat a la república antifeixista italiana sorgida de la Segona Guerra Mundial?

Als anys noranta va aparèixer un fenomen que canviaria per a sempre la política italiana: Silvio Berlusconi

Les causes que expliquen la victòria contundent de les dretes s’han de buscar en molts llocs diferents. El primer, als anys noranta, quan van implosionar els dos grans partits que sostenien el sistema: la Democràcia Cristiana, per la corrupció, i el PCI, per les decisions d’uns líders que no van saber llegir el moment polític. Van ser anys turbulents, en què el sistema s’esfondrava a cop d’escàndol judicial mentre queia la Unió Soviètica i la màfia feia saltar pels aires els jutges que els investigaven. En aquest terreny pantanós, com deia Gramsci, el vell no acabava de morir i el nou no acabava de néixer, i va aparèixer un fenomen que canviaria per a sempre la política italiana: Silvio Berlusconi.

Berlusconi no sols va introduir un estil i una nova manera de fer política, sinó que va obrir de bat a bat la porta de les institucions a la dreta radical. L’any 1994, la Lega d’Umberto Bossi i el Movimento Sociale Italiano de Gianfranco Fini (en procés de convertir-se en Alleanza Nazionale) es van asseure al Consell de Ministres del magnat, que necessitava els seus vots al nord i al sud del país. Aquí és on es va fer el primer pas per arribar la situació actual: per què la gent hauria de témer els feixistes si aquests porten tres dècades asseient-se en les institucions?

En segon lloc, la victòria de Giorgia Meloni s’explica també per la crisi de legitimitat actual que colpeja el sistema polític italià. Sis lleis electorals en 30 anys, gairebé 15 anys sense que un primer ministre surti directament de les urnes, dues dècades de populisme i d’antipolítica en les seves diferents formes…; tot això ha acabat en una victòria de la ultradreta. Com ha aconseguit un partit ultradretà capitalitzar el descontentament? A través d’un discurs que, curiosament, remarca la coherència com una de les seves virtuts principals.

Meloni es vanta de no haver fet costat ni a Draghi ni a Conte i de ser sempre crítica amb Rússia i la Xina

Giorgia Meloni ho ha repetit fins a l’avorriment: Fratelli d’Italia és l’únic partit que no canvia de parer, que és seriós i coherent, que no t’enganyarà, que farà el que et dirà. Un dia Salvini i Berlusconi fan costat a Ucraïna, i un altre dia a Putin; un dia defensen Mario Draghi i l’endemà el critiquen. Davant d’aquests tombs, Meloni es vanta de no haver de desdir-se mai. Ells mai no van fer costat a Draghi, ni mai van governar al govern liderat per Giuseppe Conte. Sempre van recelar de Rússia i de la Xina. I es van mantenir seriosos i ferms. Avui, després d’anys amb una influència política limitada, han aconseguit convèncer un 26% dels italians que són la millor opció per governar un dels períodes més complicats per a Itàlia del començament del segle ençà.

També es poden trobar respostes en la crisi migratòria del 2015. L’arribada d’immigrants a sòl italià fruit de diferents conflictes a Síria, a Líbia i en altres parts del món va ser rebuda amb una campanya demagoga i criminalitzadora per part de nombrosos mitjans de comunicació. A partir d’aquest rebuig a l’estranger, va créixer Matteo Salvini, que va fer de la immigració el seu actiu electoral principal. Les campanyes difamatòries van acabar calant en la població i, segons ens mostraven les enquestes postelectorals del 2018, gairebé la meitat dels italians considerava que hi havia massa immigrants. Caldrà veure en les d’enguany com ha evolucionat la percepció durant la legislatura, però els resultats electorals no auguren res de bo.

Una llei electoral que va donar l’empenta final

La victòria de les dretes tampoc no es pot entendre sense la llei electoral italiana. És una norma electoral absolutament perversa, que reparteix un 37% dels escons en circumscripcions uninominals i que ha concedit a la dreta una majoria molt més àmplia de la que tindria en un sistema proporcional. Aquest biaix majoritari, fet amb la intenció d’afavorir la governabilitat i la formació de majories, produeix anomalies com que la Lega, amb un 8,7% de vots, tingui gairebé els mateixos escons que el Partito Democratico (PD), amb un 19%.

La Lega, amb un 8,7% de vots, té gairebé els mateixos escons que el Partito Democratico, amb un 19%

Un exemple il·lustratiu: a la circumscripció calabresa de Corigliano-Rossano, el candidat del Movimento 5 Stelle (M5S) va obtenir per si mateix només un 35,25% dels sufragis, però l’escó va ser per a la dreta, que va obtenir un 38% sumant la força dels seus tres partits. La divisió ha estat el factor que ha acabat de derrotar el centreesquerra, que es va presentar en tres llistes diferents.

Això hauria d’incitar a la reflexió les diferents forces del centreesquerra, particularment el Movimento 5 Stelle (M5S) i el Partito Democratico (PD). Si no aconsegueixen forjar una coalició per a la pròxima legislatura, tornaran a posar la victòria en safata a la dreta, que no té cap problema a compartir llistes i fer un programa comú malgrat les seves diferències.

Què espera ara Itàlia?

Ara la pregunta clau és què passarà amb una Itàlia governada per la ultradreta. A Europa preocupa com serà la relació amb Rússia i quines possibles repercussions tindrà un Govern de Meloni en la Unió Europea. Són preocupacions comprensibles, però la veritat és que segurament Meloni serà molt més continuista del que molts creuen en les grans qüestions internacionals.

La líder de Fratelli d’Italia s’ha declarat en més d’una ocasió fermament partidària de l’OTAN. Encara que els seus aliats Salvini i Berlusconi siguin molt més ambigus en la seva relació amb Rússia, probablement el pròxim Govern de Meloni no canviarà la postura respecte a la guerra d’Ucraïna. Tampoc no sortirà de la Unió Europea, i, encara que canviessin les aliances exteriors d’Itàlia, el país es mantindria dins de les institucions comunitàries.

Meloni serà continuista amb la UE i l’OTAN… però tornarà a posar els immigrants en el centre de la diana política

El que sí que ha de preocupar són els assumptes socials, que seran un dels objectius principals del Govern de Meloni. Probablement, es reformaran lleis de seguretat ciutadana en clau punitivista, hi haurà membres del Govern que tornaran a posar els immigrants en el centre de la diana política com feia Salvini, i es buscarà restringir drets com l’avortament.

No obstant això, més que transformacions grans i sobtades, es durà a terme una erosió lenta de drets i de llibertats. En lloc de derogar la llei de l’avortament, es buscarà posar les màximes traves possibles a les dones que volen avortar, i en lloc de sortir de la Unió Europea, s’intentarà que l’eix amb els governs dretans d’Hongria i de Polònia tingui cada vegada més força. Més que una marxa sobre Roma, serà una polonesització d’Itàlia, tal com deia Steven Forti a Ctxt.

Hi haurà una polonesització d’Itàlia: drets com l’avortament o els dels col·lectius LGTBI, en risc

El veritable perill per a Europa és que hi ha un model que va creixent dins de les seves institucions i que cada vegada s’està replicant en més països. És un model que culpa dels mals de la societat les elits, els immigrants i els anomenats per ells lobbies LGTBI, però que després proposa les mateixes receptes econòmiques que aquestes mateixes elits. És el model de Meloni i el seu “Déu, pàtria i família”, o el de les “zones lliures de LGTBI” del primer ministre polonès, Morawiecki. És un model que a Itàlia va començar quan Berlusconi va obrir la caixa dels trons, va legitimar la ultradreta i va contribuir a fomentar un sentiment antipolític profund que arriba fins als nostres dies.

El berlusconisme ha contagiat des de llavors totes les forces polítiques a Itàlia, incloent-hi la mateixa Meloni, que, malgrat la seva autoproclamada seriositat i rectitud, va acabar tancant la campanya amb un vídeo amb dos melons, un vídeo que podria haver signat Berlusconi en els seus dies més gloriosos. Sembla que a Itàlia, en lloc de morir tots democratacristians, ara moriremo tutti berlusconiani.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies