Crític Cerca
Opinió

17/07/2015 | 07:00

Una imatge de les mobilitzacions d'Ocuppy Wall Street / PAUL STEIN
Una imatge de les mobilitzacions d’Ocuppy Wall Street / PAUL STEIN

Els Estats Units són, per a alguns, la terra de la llibertat, la terra de les oportunitats, el país del somni americà. Objectivament, han estat la primera potència econòmica mundial durant dècades, encara que algunes xifres ja avalen el seu destronament a mans xineses. També són un país amb indicadors de desenvolupament que provoquen perplexitat. L’any 2014, per exemple, la taxa de mortalitat infantil estatunidenca va triplicar la del Japó, i va ser prop d’un 80% superior a la de França o l’Estat espanyol. Multitud d’autors han reflexionat sobre els orígens possibles de l’aparent inacció social contra aquestes estructures de desigualtat. Des d’algunes mentalitats europees, els EUA esdevenen una mena de monòlit anticomunista, antisindical, rabiosament individualista i sovint antiinstitucional. Periòdicament, alguns sondejos esberlen aquests estereotips i suggereixen que potser les opinions publicades generen una imatge distorsionada de les opinions públiques. A ‘El preu de la desigualtat’, l’economista Joseph Stiglitz recordava com la majoria de la població, segons algunes enquestes, reclamava un sistema de sanitat pública més ambiciós… en ple clam mediàtic contrari a la reforma sanitària que va intentar l’administració Obama.

Fer visibles els ocults

La realitat i l’aparença es retroalimenten. Al pròleg d”Insurgencias invisibles. Resistencias y militancias en Estados Unidos‘ (La Oveja Roja, 2015), l’acadèmic i activista Luis Martín-Cabrera explica que, quan ha participat en mobilitzacions als Estats Units, sovint s’ha preguntat: “Sabran que som aquí?”. L’autor reivindica que a la llar de Reagan i Bush Jr. també hi ha activistes socials, que no tots són “blancs orgullosament ignorants del Midwest. Hi ha un altre país que lluita subterràniament contra l’explotació capitalista, contra l’herència invisible de l’esclavatge, contra les guerres imperialistes, contra la privatització de l’ensenyament i de la salut”. Aquest desig de protesta i, alhora, de destacar una tradició de mobilitzacions recorre el treball de Martín-Cabrera, una mirada a les militàncies als Estats Units del darrer mig segle. L’autor combina les reflexions sobre experiències viscudes amb tres llargues xerrades amb activistes. Aquest ànim de visibilització dels ocults també és un dels eixos d’una altra novetat editorial recent: ‘Fuego Subterráneo. Historia del radicalismo de la clase obrera en los Estados Unidos‘ (Hiru, 2015). Com indica el mateix títol, Sharon Smith escriu un relat de les mobilitzacions de treballadors al seu país natal. Però va més enllà d’aquest plantejament: en fer una crònica de la lluita obrera estatunidenca i del context en què s’ha produït, construeix una mena d’història politicosocial dels EUA des de l’esquerra. Pels més aferrats al present, l’edició en castellà inclou un apèndix que resumeix el període comprès entre 2006 (data de publicació del volum anglès original) i 2013. Són anys d’aprofundiment en fenòmens ja coneguts: pèrdua sostinguda de poder adquisitiu dels assalariats i substitució sistemàtica de treballadors per nous empleats amb salaris més baixos. Els cracs financer i hipotecari només afegeixen més dramatisme a una dinàmica prèvia d’increment de la desigualtat.

insurgenciasAmbdós llibres tracten dels grups de pressió i dels consensos aparents o reals que han posat fre a les mobilitzacions socials als Estats Units. Són, en part, llibres de denúncia. Però també posen en valor la tasca d’activistes que, als títols de les seves obres, qualifiquen de subterranis, d’invisibles. Encara que Occuppy Wall Street treballés eslògans que apel·laven a una amplíssima majoria, la del 99%, la dissidència als Estats Units se sent en minoria. Martín-Cabrera i Smith no cauen en el triomfalisme, però sí recorden una història llarga de resistències. Com recull Smith, Trostki va lloar la rebel·lia dels obrers estatunidencs en vaga, encara que també lamentava que els hi faltés esperit d’“anàlisi de la seva posició dins de la societat” . Martín-Cabrera entrevista Roberta Alexander, veterana de les Panteres Negres, i fa el mateix amb activistes de l’organització Unión del Barrio. Però el seu relat, entre l’oralitat i l’evocació presencial, transcendeix els grans noms. Se centra en desenes i centenars de persones que dificílment veuran el seu nom als llibres d’història. Parla de vagues d’estudiants i docents per actes racistes comesos a la Universitat de California, de lluita sindical de base i porta per porta. El seu és un assaig reflexiu amb notes de color i d’humanitat afegides, pròpies del periodisme experiencial.

Smith, per la seva banda, fa una crònica de les mobilitzacions laborals al país, tamisada amb els noms i les dates de victòries i derrotes. Nova Orleans, 1982; Ludlow, 1914; Toledo, 1934… L’autora recorda els herois i els màrtirs de mobilitzacions en defensa de les jornades laborals de vuit hores diàries, d’augments salarials, del manteniment de plantilles, del reconeixement d’organitzacions sindicals com a interlocutores.Tot i que la seva prosa no bareja anàlisi, experiència i testimoni, com si fa Martín-Cabrera al seu llibre, l’estatunidenca s’allunya de la historiografia que s’autopresenta com a objectiva. El seu recel vers el sindicalisme pactista és evident. I el recorregut que proposa és emocionant, perquè explica moments de sacrificis màxims (moltes vagues van acabar amb morts a trets sota foc de la policia o de pistolers patronals) i de solidaritats generoses.

sharon-copia-gif-810x1024

La petja de la segregació

Una de les coincidències més importants de Martín-Cabrera i Smith és que ambdós atorguen una gran importància històrica al supremacisme blanc i a la segregació racial. Les seves mirades s’allunyen dels relats autocomplaents que donen per feta una era postracial, publicitada arran de la victòria electoral d’Obama. El revisionisme acrític ha arribat a convertir la Guerra de Secessió en una exitosa guerra d’alliberament dels esclaus, en una altra guerra justa i tranquil·litzadora de consciències com la que, vuitanta anys després, es va lliurar contra l’Alemanya nazi… amb l’exèrcit estatunidenc encara segregat pels colors de la pell dels soldats. Smith recorda que la Secessió tractava també (i sobretot?) del xoc entre la indústria i el sector agrari, que el supremacisme blanc va persistir durant dèacades en la vida privada, en l’esfera pública i en les legislacions. I que, un segle i mig després, queden restes de la segregació arreu. No sols en els indicadors macroeconòmics de mitjanes salarials i esperances de vida, sinó també en el dia a dia: l’autor d”Insurgencias invisibles’ recorda com va haver d’assumir que els estudiants s’asseguessin a la seva classe agrupats per grups ètnics. Martín-Cabrera escriu sobre racisme i sobre fronteres, sobre afroamericans i mexicans. De supremacisme (racial) en supremacisme (nacional), acaba parlant d’aquests Estats Units que es creuen legitimats per envair i bombardejar països… i dels Estats Units que s’enfronten contra aquest imperialisme militarista. Un inèrcia neocolonial que, segons Smith, va néixer al voltant de la participació estatunidenca en la II Guerra Mundial, fent possible el macarthisme posterior… i un anticomunisme perdurable. La història marca el present. I deixa cicatrius que potser són més visibles gràcies a aquells que, minoria o no, han alçat la veu.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació