Crític Cerca
Opinió
Ignasi Franch

Ignasi Franch

Periodista cultural, crític cinematogràfic i literari

10 films amb càrrega social o política que no s’enduran cap Oscar (i potser se’l mereixerien)

Drames quotidians (o fantàstics) de la vida en el capitalisme, mirades feministes a la realitat contemporània o belles defenses de la tendresa i dels vincles afectius

25/03/2022 | 06:00

Un fotograma del film 'Spy no tsuma', de Kiyoshi Kurosawa / ARXIU

A hores d’ara no sabem quines pel·lícules guanyaran els premis Oscar que s’atorgaran la matinada del 28 de març. Sí que sabem, però, quines pel·lícules no rebran cap guardó. Entre aquestes, algunes obres artísticament destacades que han abordat problemàtiques del passat i del present. Ha estat un bon any per al cinema amb sensibilitat social a casa nostra, com va quedar palès a la darrera cerimònia dels premis Gaudí amb els triomfs de Sis dies corrents, de Neus Ballús, i Libertad, de Clara Roquet. També hem vist noms importants del cinema mundial, com ara Kiyoshi Kurosawa o Paul Schrader, fer un ús diferenciat i molt contingut dels recursos del thriller o del cinema negre per recordar les vergonyes dels seus països d’origen. O Céline Sciamma (Retrato de una mujer en llamas) apostar per la tendresa en una aproximació deliciosa al món infantil.

Així que fem una mica de memòria mitjançant una petita llista d’obres destacades de l’any cinematogràfic amb sentit crític que no s’esmentaran al Dolby Theatre de Hollywood.

‘Spy no tsuma’ (‘La mujer del espía’)

Direcció: Kiyoshi Kurosawa. Nacionalitat: Japó. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin, Movistar +), lloguer/venda d’arxius digitals (Amazon, Apple TV, Google Play, Rakuten), edicions videogràfiques en suports Blu-ray i DVD.

Kiyoshi Kurosawa du unes quantes dècades desafiant les barreres que se suposa que separen el cinema d’autor del cinema comercial. Va dedicar-se al thriller eròtic, va ser un esteta del terror japonès del canvi de segle amb la meravellosa Pulse i, en la seva maduresa, és capaç de convertir un projecte televisiu com La mujer del espía en una petita obra d’art on la fotografia digital més moderna conviu amb un disseny de producció artesaníssim. El film ens trasllada a un Japó immers en la II Guerra Mundial. Tracta d’una dona trasbalsada per la possibilitat que el seu marit tingui una amant o, pitjor encara, que sigui un traïdor a la pàtria.

Kurosawa hi va desenvolupant el conflicte matrimonial i el seu rerefons cultural i polític. La narració està concebuda des d’una mirada incòmodament autocrítica cap al passat bèl·lic nacional: lluny del tarannà autocompassiu d’altres mirades proposades des del Japó fílmic, s’hi assenyalen els experiments amb armes bacteriològiques duts a terme per l’imperi nipó en la seva conquesta del Pacífic. El resultat és elegant i contingut, un exemple d’obra que es distancia de la inflació adrenalínica del thriller per explorar una tensió sostinguda que no requereix escenes d’acció aparatosa.

‘Petite maman’

Direcció: Céline Sciamma. Nacionalitat: França. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin, Movistar +), lloguer/venda d’arxius digitals (Amazon, Apple TV, Google Play).

Petite maman és un conte dramàtic que tracta de la mortalitat, del dol, dels vincles afectius i de l’evidència que tots hem estat nens. La petita Nelly i la seva mare estan trasbalsades per la mort de l’àvia. I han d’afrontar l’impacte emocional d’anar a la vella casa familiar. Al bosc dels voltants, Nelly hi trobarà un espai de joc i una companya amb qui compartir el tràngol i amb qui explorar complicitats. Aquest descobriment tindrà quelcom de màgic.

La nova pel·lícula de Céline Sciamma (Retrato de una mujer en llamas) ha estat una de les sensacions de l’any cinematogràfic per a la crítica especialitzada catalana, però ha quedat fora de la cursa dels Oscars (i també dels premis César, atorgats per l’acadèmia francesa del cinema). Potser no és l’opció més evident per a una llista de pel·lícules socials o polítiques, però trenquem una llança a favor seu. I reivindiquem que la tendresa pot ser contrahegemònica. Sobretot, quan no ve embolcallada de peluixos susceptibles de convertir-se en marxandatge, sinó que es fonamenta en una observació sensible del món infantil, del treball actoral i de la capacitat de joc de dues nenes.

‘All Light, Everywhere’ (‘Tot llum, per tot arreu’)

Direcció: Theo Anthony. Nacionalitat: Estats Units. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).

All Light, Everywhere (Tot llum, per tot arreu) alterna dues pel·lícules possibles. D’una banda, és un documental observacional que du el seu realitzador a visitar les instal·lacions d’Axon Enterprise, fabricant de les pistoles elèctriques Taser, i a enregistrar un taller de formació que la mateixa marca imparteix als cossos policials sobre l’ús de l’equipament que els proporciona. És, també, un bell assaig fílmic que repassa els intents humans de mecanitzar la percepció del món i dels astres, de capturar la realitat de manera objectiva.

Ambdues línies de treball convergeixen a través de la mirada d’Anthony. Sense optar pel crit irat, i sempre prioritzant la indagació per sobre de la indignació, el realitzador afirma que aquests intents han estat quimèrics. All Light, Everywhere ens recorda que les tecnologies solen dissenyar-se amb interessos concrets, que no són neutrals ni objectives com somnien aquells que demanen que ens governin els robots. La societat de la videovigilància i l’obsessió per la seguretat estaria fonamentada en un tecnooptimisme fal·laç… i inquietant. Només cal sentir un discurs suposadament tranquil·litzador, i en realitat molt pertorbador, d’un portaveu d’Axon.

‘The Card Counter’ (‘El contador de cartas’) 

Direcció: Paul Schrader. Nacionalitat: Estats Units. Disponibilitat: no disponible actualment.

Un antic torturador de la guerra contra el terrorisme s’autocastiga amb una vida sense vincles emocionals. Viu una gira permanent pels casinos estatunidencs a la recerca de petits guanys en les taules de blackjack. L’aparició del fill d’un antic company d’armes que es va suïcidar farà que es replantegi la possibilitat de redimir-se. Encara que consideri que les seves accions a l’Iraq van ser imperdonables, prendre el jove a càrrec seu faria que la vida adquirís un cert sentit?

Paul Schader, guionista de Taxi driver i director de Hardcore, un mundo oculto, és un històric del Hollywood dels anys setanta. Després d’alguns anys executant projectes problemàtics o poc difosos, va tornar a despuntar amb El reverendo. En aquell film, hi reflectia la crisi de salut i de fe d’un pastor que se sent temptat de recórrer a la violència en defensa de la causa ambientalista. El contador de cartas du a terme una aposta similar per la solemnitat, la gravetat i l’eixutesa narrativa. El resultat és un antithriller que vampiritza els espais del cinema negre estatunidenc per explorar el pes de la culpa, les cicatrius de la war on terror i la buidor de viure en uns impersonals espais de trànsit on alimentar-se de les engrunes del capitalisme.

‘Sis dies corrents’

Direcció: Neus Ballús. Nacionalitat: Espanya. Disponibilitat: exhibició en cinemes.

Un home marroquí és convocat per a una setmana laboral a prova en una empresa de lampisteria, on ha de substituir un empleat veterà que es jubila. Moha haurà d’afrontar que un company intenti boicotejar-lo per una barreja de xenofòbia, de rebuig als canvis, de frustració, pors i automenyspreu mal digerit que projecta vers els altres. Els dies de prova, esquitxats de moments desconcertants i ridículs, es convertiran en una tortura quotidiana a causa de les petites trampes i l’humor corrosiu de Valero.

Neus Ballús (La plaga) ha bastit el seu nou film amb eines habituals del documental de creació: els actors protagonistes són lampistes autèntics que nodreixen amb les seves experiències els personatges que interpreten. Altres projectes que han emprat aquesta metodologia han inclòs dosis d’humor, però Ballús ha modelat la seva història en forma de comèdia. El resultat és divertit, però també agredolç. I estimula les reflexions potencialment incòmodes. Per què ens riem d’algú? Amb qui ho fem (o de qui ho fem)? L’autora hi aborda realitats complexes i assumeix que és impossible que un conflicte de convivència tan profund com el derivat de la xenofòbia se solucioni ràpidament. Hi resta el consol potencialment fructífer de les petites evolucions individuals i dels acords puntuals entre persones.

‘Pleasure’

Direcció: Ninja Thyberg. Nacionalitat: França-Suècia-Holanda. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin, Movistar +), lloguer/venda d’arxius digitals (Amazon, Apple TV, Google Play, Rakuten), edicions videogràfiques en suports Blu-ray i DVD.

Una noia sueca viatja als Estats Units moguda per l’ambició de convertir-se en una estrella de la pornografia. Pel camí, es trobarà amb companys empàtics, amb professionals que funcionen amb pilot automàtic i també amb persones terribles. La picadora de carn i psiques de la indústria, però, sempre li demanarà més: més duresa mental, més rodatges de pràctiques més extremes…

La realitzadora Ninja Thyberg s’acosta a un somni americà contemporani: el que intenten joves acabades de sortir de l’adolescència que competeixen pels limitats llocs de fama i fortuna que reserva l’audiovisual pornogràfic. La directora hi opta per una estètica arriscada, que mira de traduir en imatges els bloquejos emocionals o els atacs d’ansietat, i que comenta el relat a través d’una banda sonora plena de contrastos. Thyberg afirma que s’ha inspirat en anècdotes reals per escenificar diverses situacions xocants, o molt evidentment degradants, que tenen lloc en els rodatges. Pleasure, però, va més enllà d’aquest món en concret. També escenifica l’enorme distància entre la realitat i el simulacre difós a través d’unes xarxes socials que s’han convertit en una eina perfecta de mercantilització de tot allò que es pot mercantilitzar de les nostres vides.

‘Libertad’

Direcció: Clara Roquet. Nacionalitat: Espanya. Disponibilitat: lloguer/venda d’arxius digitals (Amazon, Rakuten).

Una família passa unes vacances a la casa costanera de l’àvia malalta d’Alzheimer. La irrupció de la filla de l’empleada domèstica (que dona títol a la pel·lícula) farà que la protagonista, Nora, una jove que afronta l’adolescència, comenci a ser conscient d’unes relacions de poder i de classe que havia naturalitzat i, alhora, minimitzat. Nora ja no podrà creure que la minyona és “una més de la família”.

La guionista Clara Roquet (10.000 KM) ha debutat en la direcció de llargmetratges amb aquest sensible drama de personatges vertebrat per una sèrie de preocupacions temàtiques. El que podria haver estat un conte de flirtejos i amistats d’estiu, a la manera dels films d’Éric Rohmer (Pauline à la plage), incorpora altres connotacions. Els neguits dels adolescents adquireixen un fort component social. Gràcies a Libertad, Nora començarà a obrir-se a un altre món més enllà de la bombolla de la família nuclear, però haurà de conviure amb el pes d’haver perdut una certa innocència de classe.

‘A hero’ (‘Un héroe’)

Direcció: Asghar Farhadi. Nacionalitat: Iran. Disponibilitat: exhibició en cinemes.

Un home iranià està empresonat per un préstec impagat. Quan la seva parella troba una bossa amb monedes d’or, tots dos veuen l’oportunitat d’arribar a un acord amb el creditor perquè surti de la presó. Com que les negociacions no fructifiquen, i quedar-se un patrimoni que no és seu li genera sentiments de culpa, Rahim decideix posar anuncis per retornar la bossa al seu propietari. El gest el convertirà en una petita estrella mediàtica que haurà d’afrontar els corresponents qüestionaments i escrutinis.

Guanyador de dos premis Oscar amb Nader y Simin, una separación i El viajante, Asghar Farhadi torna a demostrar la seva astúcia com a narrador. Hi cultiva un drama social intens, que relata un viacrucis asfixiant i emociona gairebé com un thriller. L’autor qüestiona alguns marcs legislatius (com les dures lleis de morositat) i algunes dinàmiques del seu país, però defuig un xoc frontal que el podria empènyer a la marginalitat o a l’exili. En aquesta ocasió, el cineasta retrata un home que fa equilibris, que diu mitges veritats o mentides, empès per la seva fragilitat com a persona aixafada per l’estigma de la presó… i pel deute com a llast que soscava la sobirania individual.

‘La Nuée’ (‘La nube’)

Direcció: Just Philippot. Nacionalitat: França. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +).

Una dona amb dos fills a càrrec ha invertit els seus escassos recursos econòmics en una granja de llagostes destinades a convertir-se en pinso per a consum animal. Quan està a punt d’arruïnar-se, descobreix que el negoci no solament requereix la seva suor i les seves llàgrimes, sinó que reclama, literalment, la seva sang. Els déus de l’emprenedoria són cruels i requereixen sacrificis.

Si un cert capitalisme sembla entestat a atiar la nostra desconfiança i a afirmar que estem envoltats de monstres, el realitzador Just Philippot signa un film que treballa la idea que el monstre potser som nosaltres quan treballem dins de les coordenades del capitalisme. La nube és, en essència, un drama social que integra, de manera bastant natural i sòbria, alguns elements fantàstics. Aquesta inoculació de fantasia propicia la inclusió d’escenes puntuals d’esclat terrorífic amb imatges colpidores: cossos devastats per l’ànim de lucre i metàfores visuals sobre la necessitat de diners entesa com una plaga.

‘Le Quai de Ouistreham’ (‘En un muelle de Normandía’)

Direcció: Emmanuel Carrère. Nacionalitat: França. Disponibilitat: exhibició en cinemes.

L’escriptor de L’adversari o d’Una novel·la russa es torna a posar darrere de la càmera, en aquesta ocasió per adaptar un llibre aliè: Le Quai de Ouistreham. La periodista i assagista Florence Aubenas va passar mesos treballant en el feminitzat sector de la neteja per documentar el seu nou treball. L’autora s’introduïa en aquest món de feines precàries, fetes a canvi de pagues escarransides i sense horitzons de seguretat, que la crisi econòmica del 2008 sembla haver-nos llegat com un problema suposadament irresoluble.

Emmanuel Carrère ha comptat amb una estrella com Juliette Binoche per encarnar l’alter ego fílmic d’Aubenas. Ens ofereix un drama social amb elements convencionals de conscienciació de l’audiència a través de la visibilització de feines duríssimes i de vides marcades per la incertesa. Alhora, Carrère i companyia semblen adreçar-nos algunes preguntes incòmodes sobre la capacitat dels artistes amb bona posició socioeconòmica d’exercir de portaveus de grups humans que potser tenen massa lluny. En un muelle de Normandía esdevé un intent peculiar d’afirmar i alhora qüestionar la utilitat del drama social cinematogràfic… i l’experiència (d’empatia i de compassió, però també d’impotència) que aquest proporciona al públic.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies