Crític Cerca
Notícies

10 pel·lícules amb crítica social que no han guanyat cap Oscar però val la pena veure

Films sobre denúncies de desastres ecològics o crims de guerra, mirades a la crisi grega i a la decadència de l'Estat social europeu o exàmens de consciència sobre el neocolonialisme turístic

09/02/2020 | 19:00

La matinada d’aquest passat diumenge, el Teatre Dolby de Los Angeles ha acollit la 92a edició dels premis Oscar de cinema, organitzats per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units. Fora de l’espectacularitat de la gala i de les estatuetes, però, hi ha moltes pel·lícules d’actualitat amb una forta crítica social i política, que han vist la llum els últims mesos però que corren el perill de passar desapercebudes: films que tracten de denúncies de casos reals de desastres ecològics o de crims de guerra, mirades a la crisi grega i a la decadència de l’Estat social europeu o exàmens de consciència sobre el neocolonialisme turístic.

Ressenyem 10 obres amb sentit crític estrenades l’últim any que val la pena recuperar:

1. ‘La hija de un ladrón’

Direcció: Belén Funes | Nacionalitat: Espanya | Disponibilitat: en cartellera

Una jove, mare d’un nadó, intenta tirar endavant amb els jornals precaris de dures sessions de neteja d’edificis mentre busca una ocupació més estable. La reaparició del seu pare trasbalsa aquest present dur amb perspectives incertes de millora. Si ‘El joven Ahmed‘ afirma explícitament la importància (i la insuficiència) dels serveis socials i de les xarxes de solidaritat en plena decadència de l’Estat del benestar, ‘La hija de un ladrón‘ ho fa implícitament: quin destí podria haver tingut aquesta mare soltera, abans que li arribés una oportunitat laboral, si no hagués accedit a un pis institucional compartit i a l’ajuda constant d’una veïna?

La realitzadora Belén Funes signa un dur retrat social dels derrotats o els qui estan a punt de ser-ho, un magnífic retrat femení amb família problemàtica al fons. L’actriu Greta Fernández interpreta una jove sempre apressada, de pas decidit i ferm que amaga les vulnerabilitats pròpies de la joventut i de la mateixa existència humana. Eduard Fernández és un pare de Schrödinger, que apareix i desapareix amb alts i baixos d’emotivitat (incloent-hi la ira) que descol·loquen una filla que no solament necessita que millori la seva economia: el cinema social no tan sols ha de tractar de condicions de vida, sinó també d’afectes negats i d’emocions més o menys reprimides.

2. ‘Aguas oscuras’

Direcció: Todd Haynes | Nacionalitat: Estats Units | Disponibilitat: en cartellera

Un advocat corporatiu rep una visita d’un granger conegut de la seva mare: una gran empresa, DuPont, està enverinant la seva terra amb residus que maten i provoquen malalties i malformacions en el seu ramat. Acostumat a posar-se del costat de les empreses, accepta el cas per compromís i amb la intenció de fer una mediació amable que complagui les dues parts. La mala praxi que descobreix, però, supera qualsevol expectativa i abasta més de 50 anys. Per aquest motiu, comença un litigi que durarà més d’una dècada.

Todd Haynes, responsable del bell melodrama ‘Carol‘ (2015), converteix un drama ecologista basat en fets reals en una mena d’obra d’art. A través d’un dispositiu estètic sobri i subtilment preciosista, ens relata un malson ecològic dut a terme durant dècades per la indústria química: tot just aquest any es prohibeix a la Unió Europea l’ús de la substància cancerígena que apunta la pel·lícula, el conegut per PFOA, encara que amb moratòries en alguns sectors. Haynes exposa els fets de manera assossegada i sembla evitar tant els clixés del drama judicial com els excessos adrenalínics del ‘thriller’, encara que esquitxa la narració amb algun homenatge a un clàssic de la intriga de revelacions de conspiracions i secrets: ‘Todos los hombres del presidente‘ (1976).

3. ‘El viatge de la Marta’

Direcció: Neus Ballús | Nacionalitat: Catalunya | Disponibilitat: Filmin i DVD

Una jove ha de passar uns dies de vacances acompanyada del seu pare i del seu germà petit en un ‘resort’ del Senegal. La protagonista mostra constantment la seva incomoditat, a més del desig de conèixer la vida local i no el controladíssim simulacre que ofereix la indústria turística. El seu viatge és amarg, perquè descobrirà les dificultats d’encaixar les seves bones intencions en una realitat travessada per les desigualtats econòmiques extremes i l’afectació (inevitable?) d’aquestes en les relacions personals.

L’autora de ‘La plaga‘, Neus Ballús, signa un film agredolç d’iniciació a la vida adulta, amb el neocolonialisme de l’Àfrica en el rerefons. La realitzadora mira de situar-se en un terreny intermedi entre la crítica despietada i amb ressons misantrops d’autors com Ulrich Seidl (‘Paraíso: amor‘, 2012) i el cofoisme desfermat de les ‘feel good’ movies. Combina l’acceptació de realitats estructurals que no podem canviar només amb bona voluntat i la possibilitat de generar espais petits d’intercanvi autèntic. Regala, a més, una preciosa escena d’amor adolescent rodada amb l’aparença íntima d’un vídeo testimonial.

4. ‘El joven Ahmed’

Direcció: Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne | Nacionalitat: Bèlgica | Disponibilitat: Filmin (26 de març, pendent de confirmació)

Dos històrics del cinema social europeu, els germans Dardenne, expliquen la història d’un adolescent musulmà en dinàmiques de radicalització i els canvis que comporten en la seva vida. En part, els realitzadors belgues es distancien de l’expansió del seu estil duta a terme amb ‘Dos días, una noche‘ (2014): si van redirigir un drama laboral cap als terrenys d’un cert ‘thriller’ contrarellotge de la vida quotidiana en temps neoliberals, aquí retornen a les essències de les seves ficcions amb aires documentals. D’aquesta manera, eviten qualsevol espectacularització d’un material sensible.

A diferència d’altres ficcions sobre aquesta temàtica, no s’hi mostra un protagonista en risc d’exclusió social, sinó amb una certa xarxa familiar i raonablement atès per l’Estat. Els Dardenne posen la càmera i retraten situacions extremes a través d’aquest jove atret per l’imaginari del martiri i de l’assassinat de l’infidel. ‘El joven Ahmed’ és, sobretot, un drama d’observació desapassionada, una ficció que intenta acostar-se a la realitat sense reforçar més arquetipus que el de l’imam extremista que pot manipular les immadureses alienes.

5. ‘Sorry we missed you’

Direcció: Ken Loach | Nacionalitat: Regne Unit | Disponibilitat: Filmin (20 de febrer) i DVD (25 de febrer)

Un pare de família decideix endeutar-se per comprar una camioneta amb la qual perseguir un nou somni (o miratge) de l’ascensor social: esdevenir un treballador presumptament autònom per a un centre de distribució de paquets. Entre jornades maratonianes sense temps per anar al lavabo, Ricky veu com la seva situació familiar es va deteriorant. Ni ell ni la seva muller, permanentment absents per motius laborals, no poden tutelar un fill adolescent enrabiat per la manca de perspectives vitals. El noi dedueix de l’exemple dels seus pares que el treball dur no garanteix res de similar a l’èxit.

L’històric del cinema polític Ken Loach (‘Tierra y libertad‘, 1995) continua duent a terme una mena de ‘Comèdia humana’ de Balzac, en forma de relat fílmic de la inacabable decadència de l’Estat social europeu. En aquesta ocasió, el protagonisme és per a aquesta nova-vella economia de màximes obligacions i mínims drets per a uns treballadors que no són reconeguts com a tals, amb les retallades en sanitat al rerefons. Potser hi podem trobar a faltar el Loach més energètic dels vells temps del thatcherisme i la seva ressaca, aquell realitzador que va signar ‘Riff-raff‘ (1991) o ‘Lloviendo piedras‘ (1993), però el bon treball amb els actors aconsegueix dotar d’autenticitat un esquelet dramàtic limitat.

6. ‘Secretos de Estado’

Direcció: Gavin Hood | Nacionalitat: Regne Unit | Disponibilitat: Movistar+ Cine (19 de febrer)

Katharine Gun, una dona que treballa com a traductora dins d’un organisme dels serveis d’intel·ligència britànics, observa amb estupor els preparatius diplomàtics de la invasió de l’Iraq. Quan la seva oficina rep un correu electrònic d’un comandament de l’Agència Nacional de Seguretat estatunidenca, on s’evidencia el desig de pressionar o extorsionar sis delegats de les Nacions Unides perquè canviïn el sentit del seu vot i ‘legalitzin’ la guerra, Gun imprimeix aquesta comunicació per fer-la arribar a les mans dels periodistes. Un cop esclata l’escàndol, confessa la filtració als seus superiors i acaba afrontant un procés legal.

Gavin Hood (‘El juego de Ender‘, 2013) opta per donar forma de drama infiltrat de ‘thriller’ a aquest relat basat en la història real de la protagonista. La mateixa banda sonora suposa una crida a l’espectador perquè mantingui una tensió moderada. Els responsables de la pel·lícula fan equilibris per mantenir una certa sobrietat expositiva ‘british’ que honori el cas real i, alhora, injectar una mica d’adrenalina per satisfer una audiència que pot demanar més emoció. El resultat desprèn solidesa i llança fils amb la tradició del ‘thriller’ de conspiracions sense comprometre el seu valor divulgatiu: recordar l’existència d’una filtradora probablement més desconeguda per a l’opinió pública que Edward Snowden o Chelsea Manning.

7. ‘El lago del ganso salvaje’

Direcció: Diao Yinan | Nacionalitat: Xina | Disponibilitat: en cartellera

Un home fugitiu i una dona enigmàtica es troben de nit en una estació de tren. Ell esperava la seva dona i es troba amb aquesta desconeguda. Comencen les explicacions receloses sobre qui és qui en aquesta mostra esclatant de cinema negre contemporani, estèticament treballadíssima i amarada de l’atmosfera de fatalitat pròpia d’alguns dels clàssics del gènere. El resultat és un dels films més destacats d’aquest any cinematogràfic.

Com el prestigiós realitzador Jia Zhangke (‘Un toque de violencia‘, 2013), un crític del Partit Comunista xinès que tenia problemes per estrenar els seus films, Diao Yinan (‘Black coal‘, 2014) sembla haver trobat un espai per a la crítica governamentalment acceptable: barrejar el drama més o menys realista amb les formes estilitzades del ‘noir’. El cineasta ens mostra algunes zones fosques del gegant asiàtic, en forma de trames de crim organitzat. Diao compleix el peatge d’incloure imatges d’eficàcia institucional, però dona el protagonisme a uns delinqüents abatuts que retrata amb una empatia inusual.

8. ‘El escuadrón de la muerte’

Direcció: Dan Krauss | Nacionalitat: Estats Units

Un soldat estatunidenc destacat a l’Afganistan tracta de fer la seva feina de manera respectuosa amb la població local. El seu superior, partidari també de mantenir unes relacions amables, mor i és substituït per un duríssim veterà al qual els interrogatoris convencionals li semblen insuficients. El jove anirà descobrint una trama de tortures i d’assassinats ‘disciplinadors’ dels ciutadans que no informen de les activitats de la insurgència. L’esquadró vesteix aquests crims com a actes en legítima defensa: una arma deixada prop del cos abatut posa fi a qualsevol pregunta de la jerarquia militar. El rebuig evident del soldat protagonista el posarà en el punt de mira dels seus companys.

El realitzador Dan Krauss va signar un documental homònim sobre aquests fets l’any 2013. Ara, torna a elaborar la història sota les formes de les ficcions ambientades en l’autodenominada ‘guerra contra el terror’. La diferència substancial respecte a altres pel·lícules és que l’atmosfera d’amenaça que cultiva Krauss prové, en aquesta ocasió, d’un grup de soldats estatunidencs i no solament dels possibles combatents afganesos. El resultat matisa, però no qüestiona frontalment, la tendència a examinar les invasions de l’Iraq o de l’Afganistan des d’una perspectiva de crítica autocompassiva: continua més centrada en els efectes sobre la salut o l’ètica dels soldats propis, sense abordar amb profunditat les conseqüències sobre els països envaïts.

9. ‘Comportarse como adultos’

Direcció: Costa-Gavras | Nacionalitat: França | Disponibilitat: Filmin (6 de març, pendent de confirmació)

Un veteraníssim del cinema polític, el realitzador grec Costa-Gavras (‘Missing‘, ‘El capital‘), adapta en forma de ficció les memòries polítiques escrites per Iannis Varufakis, ministre d’Economia durant la primera etapa al Govern de Syriza. ‘Comportarse como adultos‘ és, per tant, una memòria sotmesa al punt de vista d’un dels personatges del drama col·lectiu viscut al país hel·lènic.

Costa-Gavras signa un docudrama bastant sobri que detalla escenes concretes d’un procés de negociacions. La tesi que sobrevola el film és ben coneguda: una part de la Unió Europea no volia donar suport a l’Estat grec, ni tan sols a la mateixa viabilitat econòmica de l’aliança, sinó donar exemple amb un càstig de terribles conseqüències socials. El realitzador assaja una sortida de to amb un curiós desenllaç simbòlic o al·lucinatori i, en part, amb un retrat vagament paròdic de l’antic primer ministre Tsipras. El resultat és un film divulgatiu que, alhora, resulta pla. I això ens pot impulsar a reflexionar: s’ha de convertir en espectacular un drama col·lectiu real, ha de ser necessàriament entretingut el cinema polític?

10. ‘La odisea de los Giles’

Direcció: Sebastián Borensztein | Nacionalitat: Argentina | Disponibilitat: en cartellera

Un matrimoni propietari d’una benzinera en un poble argentí en desaparició planteja a alguns dels seus veïns la recuperació cooperativa d’un magatzem de gra, que serviria per donar llocs de treball i revitalitzar la zona. El somni és a tocar, però arriba el ‘corralito’. I, dins del ‘corralito’, té lloc una estafa. Un quant temps després, i gràcies a l’atzar, els protagonistes troben l’oportunitat de recuperar els estalvis que van ser seus. Sebastián Borensztein signa aquesta comèdia negra que és, alhora, una faula sobre el crac argentí del 2001. Mostra una aliança interclassista entre una empresària d’èxit, diversos botiguers i alguns treballadors que intenten robar al lladre de coll blanc que va apropiar-se els seus estalvis.

L’entreteniment passa per davant de qualsevol crítica, i aquesta fantasia de revenja ‘popular’ és, en el fons, autocomplaent. A l’estil del Hollywood censurat dels anys trenta als seixanta, els problemes dels protagonistes tenen noms i cognoms. I les solucions estan a l’abast de la mà, encara que sigui amb explosius. ‘La odisea de los Giles’ ens permet plantejar-nos si un film sobre el ‘corralito’ és intrínsecament crític o pot ser un entreteniment tranquil·litzador com ho van ser moltes comèdies de Hollywood al voltant de la Gran Depressió. En aquesta ocasió, amb el matís fatalista de l’argentí mitjà i la seva visió de la corrupció com un fenomen inevitable.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Guillem', de Núria Cadenes, i el pròxim Dossier CRÍTIC (finals 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies