Crític Cerca
Opinió
Ismael Benito

Ismael Benito

Responsable polític de Barcelona a Comunistes de Catalunya

Guanyen els de sempre: el fals debat Collboni-Trias

El transformisme és fer renúncies a poc; ningú no passa de fer crítiques frontals al règim del 78 a investir Jaume Collboni gratis en dos dies

21/06/2023 | 16:26

Jaume Collboni, ja com a alcalde de Barcelona, amb Xavier Trias, guanyador de les eleccions, a la seva esquerra, i la resta dels caps de llista de les forces amb representació a l'Ajuntament / VICTÒRIA ROVIRA – ACN

El darrer cicle polític ens ha deixat moltes lliçons. Per a mi, una de les més valuoses és aquella que ens diu que “la divisió és la conseqüència de la derrota, i no a l’inrevés”, una lliçó molt nostrada per a aquells que, sobretot per edat, ens considerem fills i filles del 15-M i de l’1-O.

Recordo molt vívidament l’ocupació de la plaça de Catalunya, la seva biblioteca, on anàvem a estudiar, i també la seva desocupació, que va donar pas a talls de circulació per tota la ciutat. El nostre tall el vam organitzar a l’avinguda Diagonal, prop de la Facultat de Física, després d’aconseguir arrencar tots i totes les qui es trobaven a la sala d’estudi un cop coneguda la notícia del desallotjament: no ens vam voler moure del bell mig del carrer, allà vam seure durant hores, fins que una Guàrdia Urbana clarament superada per la mobilització popular ens va demanar “amablement” al voltant de quina hora marxaríem.

Érem davant d’una Barcelona revulsiva, que no només ho estava al voltant de les universitats, sinó que vibrava també als barris, tal com m’explica la gent del meu propi barri, organitzada a la plataforma Nou Barris Cabrejada. Aquesta revulsió reaccionava al règim preestablert a través d’una crítica frontal a aquest, i situava el terreny per a la batalla en l’eix vell-nou, amb contestació popular mentre les institucions estaven governades arreu (a Barcelona, a Catalunya i també a l’Estat espanyol) per la dreta, amb la col·laboració plena de CiU amb un govern del PP a l’Estat. Però això només era la llavor: d’una esmena a la totalitat al poder (“No ens representen”), es va passar a la voluntat de constituir majories àmplies electorals al voltant de les diferents conquestes electorals (“Assaltar els cels”).

El règim del 78 s’havia situat clarament com l’enemic, i a Catalunya es cuinava lentament un altre moviment que pretenia també eliminar-lo: vam viure l’aparició amb força de l’eix nacional. Si molts i moltes joves ens vam formar a partir del 15-M, l’1-O i el 3-O van marcar tota una nova generació de joves del moviment estudiantil i del moviment veïnal.

Recordo d’aquell 1-O tenir moltíssima febre, i baixar a votar tard davant la insistència del meu avi, que havia militat històricament al Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) i llavors ho feia a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i que ben poc tenia d’independentista. Em va explicar que hi havia ja dues o tres escoles tancades, i vam anar a l’antic Sant Andreu, ara INS Nou Barris, on no vam poder arribar a votar de la gentada que hi havia. Malgrat tot, allà hi vaig veure amics que en el seu dia estaven en aquella Nou Barris Cabrejada, i que ara lluitaven per l’èxit de l’organització popular, així com tenia altres amics i camarades a l’Espai Juvenil de La Fontana, defensant-la com a escola electoral.

Una part molt important de Barcelona en Comú estava lluitant per mantenir la impugnació al règim del 78 que havia obert l’eix nou-vell del 15-M, i que s’enfortia llavors amb la pugna oberta a partir de l’eix nacional. De nou, una ciutat revulsiva. Però també recordo com aquella tarda, ja a última hora, els representants polítics del districte de Barcelona en Comú van baixar tímidament a fer acte de presència. No se’ls va veure a primera hora, quan hi havia dubtes; van aparèixer ja amb tot dat i beneït, per si de cas, mentre, al barri, les bases de Barcelona en Comú murmuraven.

La veritable guanyadora a Barcelona ha estat la vella sociovergència, i qui ha perdut són les alternatives d’esquerres

El transformisme és fer renúncies a poc, mullar-te cada vegada menys, fins que ja no et mulles en absolut. Ningú no passa de fer crítiques frontals al bipartidisme a investir Collboni gratis en dos dies: la divisió, com dèiem, és conseqüència de la derrota, i les derrotes es fonamenten en aquest degoteig de renúncies. Bona part de les persones que es van sumar el 2011 a l’onada del 15-M no van entendre, després, que l’1-O i l’eix nacional impugnaven el mateix règim, i aquesta derrota ideològica és, precisament, la que ha trasbalsat organitzacions senceres, més enllà dels Comuns, que en són la resposta clara, i tot el desgavell de sigles que els acompanyen. Què em dieu, però, de Junts? És un subjecte polític que també es troba en fluctuació, precisament perquè dins de la històrica CiU hi va haver gent que no va voler jugar amb la ruptura del règim i, per tant, van defugir també l’eix nacional. Aquests dos espais polítics, tan diferents i semblants a la vegada, han concorregut a les eleccions posant al davant la cara i el nom dels seus candidats per sobre de la marca partidària.

Considerant tot això, no és cap sorpresa que la veritable guanyadora (amb majoria absoluta) en aquestes eleccions municipals a Barcelona hagi estat la vella sociovergència, i que qui hagi perdut siguin les alternatives d’esquerres. La CUP ha d’encaixar una segona derrota al consistori barceloní després de dos comicis fora, mentre que ERC i BComú no sumen una majoria, lluny de la que gairebé van aconseguir constituir el 2019, amb 20 de 41 regidors, un error que ja no es pot esmenar. I no perquè no arribi la suma d’escons fins als 21, sinó perquè la supèrbia dels uns i la ceguesa governista dels altres va trencar un possible acord d’esquerres per governar la ciutat, ja el 2019, i va impregnar les relacions entre ambdues forces fins a l’actualitat.

Aquesta sociovergència és formada explícitament, o implícitament, per un Junts “fluctuant”, on Trias representa la seva ala menys independentista i la seva aposta més clara per l’statu quo, i per un PSC que, liderat per Collboni (i amb Batlle a l’esquena), representa un PSC modern i garant del règim, que deixa enrere el catalanisme per recolzar-se en la base fundacional de Ciutadans: el liberalisme i l’espanyolisme. Així, els dos alcaldables s’han mesurat en un teatre que no ha preocupat gens els poders fàctics de la ciutat, i suposen un retorn de l’eix esquerra-dreta, que potser hauríem d’anomenar eix de classe, que va restar latent durant el cicle polític “del canvi” i també durant “el procés”. Cal que quedi clar: estava latent, no mort ni esvaït. Era sempre allà, tal com dirien els i les velles marxistes, sent motor de canvi, de la lluita de classes.

Destriar Trias de Collboni per la via de l’eix esquerra-dreta, o de classe, és un argument poc sostenible. Els poders econòmics de la ciutat han repetit per activa i per passiva que la seva aposta era una entesa entre Junts i el PSC, i ambdós programes electorals han sigut clars sobre els projectes i la visió de ciutat. Confondre l’acció de govern de BComú i del PSC amb el fet que el PSC sigui o no progressista és de traca: és clar que qui ha aterrat aquest govern en polítiques progressistes és, per descomptat, BComú, i pensar una altra cosa seria infravalorar BComú i sobrevalorar el PSC. Un govern en solitari del PSC, per tant, serà automàticament més de dretes que un govern de coalició.

O bé dins de BComú hi ha un pòsit cultural que pensa que el PSC és més progressista que Junts, o bé el que hi pesa és l’eix nacional

La pregunta adient, ara, és: què hauria passat sota un govern amb Trias i Maragall? No ho sabrem mai, i en política un no pot extrapolar, però la meva sensació és que més de dretes que un del PSC (amb una part d’Unió) és difícil que ho fos; de facto, sota l’òptica de l’eix esquerra-dreta, un govern Junts-ERC es podria equiparar amb un govern del PSC i de BComú, on l’alcalde fos del PSC. Tanmateix, en la investidura no es va posar davant del govern de Junts i d’ERC un de més progressista a les mans del PSC i de BComú: el que va passar és que, a Barcelona, tornen els temps en què guanyen els de sempre (el PSC), en què es normalitza la dreta reaccionària (el PP), que queda blanquejada com a actor vàlid enfront de la distòpica ultradreta (de Vox), i tot gràcies al fet que BComú va decidir-se per aquesta orientació de vot afirmativa.

Per tant, si el vot de BComú no es pot explicar per l’eix nou-vell, perquè ningú no afirmaria que votar amb el bipartidisme espanyolista del PP i del PSOE és quelcom “nou”, només queden dues opcions que, de fet, no són excloents: o bé dins de BComú existeix un pòsit cultural que, de forma no objectiva, pensa que el PSC és més progressista que Junts, o bé, en realitat, el que hi pesa és l’eix nacional. Totes dues són factibles, i no sé quina fa més por. I aquesta reflexió va també en l’altra direcció: un govern de Trias i de Maragall, amb la relació de forces invertides respecte del 2019, amb un Trias que representa l’ala més conservadora i menys independentista de Junts, hauria estat un govern dur per als republicans, en clara minoria, i igualment amb la necessitat de reforçar-se en el PSC a l’externa. Sociovergència amb folre i manilles.

Ningú no pot saber què ens presentarà aquesta legislatura, especialment si tenim en compte la incertesa de l’escenari que obriran les eleccions generals: entrarà finalment BComú al govern del PSC a la tardor per estabilitzar un govern amb només 10 regidors? Dimitirà Trias i entrarà Junts a complir els desitjos de la somiada sociovergència? Ben segur que els dirigents de BComú compten amb el primer supòsit; però, de fet, Trias ja ha aparegut als mitjans revelant que el PSC li va oferir partir-se el govern, i defensant la continuació del pacte PSC-Junts a la Diputació de Barcelona. Jo, en política, he après que res no t’ha de sorprendre, i que mai no pots tancar-te a possibilitats.

A la ciutat rebel, ens queda l’eix de classe, dels barris, de les lluites socials; ens queda l’eix contra la sociovergència

El que és segur és que la crisi de règim es tanca. Mentre que el PP i el PSOE surten reforçats d’aquestes municipals, l’eix vell-nou en queda tocat. Mentre que Vox i l’extrema dreta catalana entren als municipis amb força, l’eix nacional en surt escaldat. A Barcelona, la ciutat rebel, ciutat revulsiva, ens queda l’eix de classe, dels barris, de les lluites socials; ens queda l’eix contra la sociovergència, contra els grans pactes de ciutat que es transformen en aquelles renúncies diàries.

Algunes pensem que cal superar la lògica de l’espai polític a l’esquerra del PSOE que ha exhaurit el seu recorregut, i que cal superar l’espai exclusivament independentista dins del sobiranisme. El primer va poder ancorar-se a l’onada del canvi, i el segon, al procés, ambdós moviments impulsats per les classes populars i en cap cas per la burgesia.

Cal apel·lar i organitzar, doncs, un espai polític que superi aquests dos espais, i articular de nou els tres eixos de la política catalana, que no són excloents entre ells. Un espai nou, sense els vicis de les petites renúncies que s’han fet en els darrers 15 anys, però amb tota l’experiència acumulada del 15-M i de l’1-O fora i dins de la institució. Un espai sobiranista, que aplegui les persones que són independentistes, que no ho són, i que som principalment republicans i defensors del dret a l’autodeterminació. Un espai d’esquerres, antifeixista, on la lluita de classe i les lluites veïnals siguin al centre del programa i de l’acció municipal, que lluiti per una utopia feminista i ecosocialista de veritat.

Només des d’aquesta perspectiva múltiple es pot abordar un model de ciutat no supeditat als interessos forans a les classes populars. Només el fet de poder bastir aquest programa polític per aquest espai a la ciutat de Barcelona ja seria una (petita) victòria per posar remei a la divisió. Perquè, tal com començàvem l’article, i tal com diu el camarada Joan Tafalla, “la divisió és conseqüència de la derrota”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies