30/09/2026 | 16:00
L’any 2003, Finlàndia va arribar al capdamunt de la puntuació a les proves PISA. El 2006 va repetir. Finlàndia es va convertir en un referent educatiu. Tot i que darrerament ha cedit els primers llocs a sistemes com Singapur, Corea i algunes regions de la Xina, els finesos segueixen essent dels qui més bon profit treuen de models fortament basats en valors (diguem-ho així) europeus i amb un paper de l’educació fonamentat en els principis de l’estat del benestar.
Tanmateix, Finlàndia està preocupada. Rere els bons rànquings s’hi amaguen les puntuacions absolutes. I aquestes estan en caiguda lliure els últims 20 anys. Així que el país va crear la comissió per a la visió prospectiva de Finlàndia i li va encarregar quines funcions havia d’exercir el sistema educatiu perquè es constituís en un eix vertebrador del present i del futur del país. És a dir: quin propòsit té l’educació. Després de dos anys de treball, la comissió va publicar el seu informe aquest febrer i ja hi ha reformes legals en camí.
A l’educació obligatòria li demanem que corregeixi les desigualtats de fora l’escola
A Catalunya hem anat construint aquest propòsit sobre la marxa. A l’educació obligatòria li demanem que els alumnes sàpiguen moltes coses i les sàpiguen bé; que es garanteixin aprenentatges fonamentals i nivells d’excel·lència. Li demanem també que ningú no quedi enrere, que es detectin i s’esmenin dificultats. Li demanem, de fet, que corregeixi les desigualtats de fora l’escola; que hi hagi igualtat d’oportunitats; que lluiti contra la pobresa infantil. Volem que l’escola sigui integradora d’una societat cada cop més diversa; que aculli alumnat nouvingut; que ensenyi català; que sense negar la seva cultura materna accepti la nostra com a pròpia. També volem que els centres educatius siguin espais de socialització; que s’hi aprenguin valors. Volem sensibilitzar en els grans problemes d’avui: la crisi climàtica, les discriminacions, el fenomen migratori, el repte demogràfic.
També hem encarregat a l’escola i a l’institut que resolguin el repte de la digitalització i les competències digitals; superant les bretxes digitals, i fer-ho a mesura que la tecnologia avança, però sense abusar de pantalles i protegint els infants dels riscos d’un món hiperconnectat. Un altre encàrrec és la salut física, psicològica i emocional; demanem al sistema que ens ajudi en un amplíssim ventall de consideracions sobre salut personal i pública. Per descomptat, l’escola i especialment l’institut preparen per a la vida professional; incorpora coneixements i habilitats que el mercat demani. I es demana que els infants i els joves siguin conscients d’aquest aprenentatge; que conreïn la metacognició, l’aprenentatge al llarg de la vida; que aprenguin a aprendre.
L’educació no acaba a l’escola, però li demanem que contribueixi també a l’aprenentatge en el lleure; que es coordini amb l’entorn per construir ciutats educadores. I, tot això, fent també una feina fonamental de custòdia; l’escola ha de permetre la conciliació, especialment de les mares que habitualment han sacrificat vida personal i professional per la canalla. L’escola ensenya hàbits alimentaris saludables, fa comunitat, ensenya a conviure, lluita contra la desinformació i la polarització social. I mil coses més. Tot això ho hem anat sumant a poc a poc, cercant el consens i per vies democràtiques. Però potser, potser, no ho hem posat mai tot junt.
Totes les posicions són més que legítimes. Però no es pot tenir un debat constructiu si no es parla del mateix
Quan sentim els diversos actors de l’ecosistema educatiu parlar entre ells o dirigir-se a la ciutadania, cadascun parla d’una petita part d’aquest gran cosmos. Alguns volen més mestres al centre i d’altres més psicòlegs; alguns volen augment de sou i d’altres menys burocràcia; alguns, que els deixin fer la seva assignatura sense rebaixes, i d’altres, poder cuidar-se d’aquells a qui més els costa; uns, que s’obrin els patis, i d’altres, que es tanquin. Totes les posicions són més que legítimes. Però no es pot tenir un debat constructiu si no es parla del mateix. Potser, abans de tornar a negociar, fora bo tornar a la primera pàgina del llibre: asseure’ns sense assumpcions ni prerequisits i preguntar-nos, primer, quines funcions volem que faci l’escola; segon, ordenar-les segons la seva prioritat; tercer, veure fins on arriben els recursos.
Hi ha un quart punt, però, al qual rarament s’arriba i que per a mi és el més important: la societat té molts recursos que no són, necessàriament, diners. I un dels principals punts forts de l’ecosistema educatiu és que la majoria dels actors estan disposats a posar a disposició del sistema els seus actius: temps, expertesa, capacitat de convocatòria, de prescripció, d’organització. El quart punt és, doncs: si no volem renunciar a res, què, quant i quan està disposat a aportar la comunitat educativa. I no parlem, queda clar, només dels mestres.
Dit d’altra manera: davant problemes molt complexos –com el que ens ocupa– en què es poden trobar no només visions diferents, sinó molts fronts oberts, les polítiques públiques han d’abordar-se en reptes més petits i concrets, i amb tots aquells actors que, a més de tenir-hi coses a dir, poden implicar-se en la solució. Més enllà d’aprovar lleis i empènyer pressupostos, cal articular l’ecosistema: l’educació en el lleure ha d’aplegar escoles, però també clubs esportius i caus i biblioteques; la funció de conciliació no pot fer-se sense associacions de familiars d’infants, serveis socials, sindicats i les patronals; el debat de l’acollida d’immigrants no ha de dur-se a l’escola, sinó al revés: convidar l’escola al debat de l’acollida, junt amb les entitats de la societat civil; la relació amb la tecnologia no pot ser una bilateral entre governs i tecnològiques, sinó, de nou, un projecte educatiu en què participen, entre d’altres, experts en seguretat, salut mental, sobirania tecnològica; difícilment l’escola pot ser un vector de lluita contra la pobresa sense que hi concorrin el tercer sector social, els ajuntaments, les associacions de veïns. Això no és un pacte que farà titulars, sinó una feina ingent i grisa. Però és la feina que organitza realment recursos i assoleix l’impacte esperat. També a curt termini: posar-se d’acord en el per a què és ja un excel·lent resultat.
