11/02/2026 | 07:00
En els últims anys, la percepció pública sobre l’educació ha estat dominada per discursos catastrofistes que sovint exageren els problemes, minimitzen els avenços i, sobretot, apunten, sense fonament, a una multitud de causes inconnexes. Una part important d’aquests discursos considera que la construcció de sistemes educatius d’alta qualitat implica, inevitablement, acceptar un elevat nivell de desigualtats. I, a la inversa, creuen que apostar per la igualtat impossibilita l’excel·lència. Les dades, però, desmenteixen aquesta visió de joc de suma zero: els sistemes educatius que més han millorat els resultats són els que han guanyat també en equitat (Irlanda) i, com succeeix en el cas català, és la inequitat creixent la que explica fonamentalment la pèrdua en clau d’excel·lència.
Les últimes dades de PISA, primeres des de l’esclat de la pandèmia de la Covid, han mostrat un retrocés generalitzat a tot el món però amb una força especial a Catalunya, que ha passat d’ocupar posicions capdavanteres a situar-se com a segona comunitat autònoma (només per darrere d’Andalusia) amb més percentatge d’alumnat de baix rendiment en matemàtiques (el 33,7%), en comprensió lectora (el 29,1%) i en competència científica (el 24,2%). Aquestes xifres preocupants no són, però, una sorpresa, atès que la davallada s’ha produït, tot i que amb menor intensitat, des de l’any 2015.
El que sí que sorprèn és el contrast d’aquestes dades amb els indicadors de promoció escolar i de permanència en el sistema, que han experimentat una evolució positiva. L’any 2000, només el 70% dels joves de 18 a 24 anys tenia formació postobligatòria, i arribava al 85,2% el 2023. La mateixa evolució han seguit les taxes d’escolarització als 17 i als 20 anys (5 i 20 punts més que l’any 2000, respectivament) i la taxa de cobertura per a infants de 0 a 3 anys, que ha passat del 28,6% l’any 2004 al 39,4% el 2022.
Als barris pobres de Barcelona, la taxa de repetició de curs i d’abandonament escolar és molt més alta que la mitjana
Aquesta dissonància entre indicadors coexisteix amb una segona paradoxa. A Catalunya conviuen taxes encara elevades d’abandonament escolar prematur (el 14,8%) amb uns elevats percentatges de població de 30 a 34 anys amb titulació superior (el 56,9%), i així s’accentua la polarització de trajectòries formatives. Sembla que l’escletxa d’oportunitats educatives d’uns i altres joves s’està ampliant, principalment per qüestions socials. Si bé el gènere i la procedència no comporten diferències significatives estadísticament en els resultats de PISA, la distància entre l’alumnat socialment més vulnerable i el més avantatjat no ha parat de créixer des del 2003 i s’ha situat per sobre dels 90 punts per a les tres competències avaluades.
Aquesta desigualtat té també una lectura territorial que dibuixa barris i ciutats amb més concentració de necessitats educatives. A tall d’exemple, el 21% de l’alumnat amb necessitats de suport educatiu de Barcelona es triplica a les escoles de Trinitat Nova o del Raval (el 63,4% i el 56,4%, respectivament); la taxa de repetició de curs a la ciutat (el 18%) creix fins al 24,3% als barris més vulnerables, i l’abandonament escolar prematur és aquí 15 punts percentuals superiors a la mitjana de la ciutat.
Fins a quin punt els canvis observats en els resultats són conseqüència del model educatiu i no de transformacions socials més àmplies? Quina part de la davallada de rendiment és atribuïble al sistema educatiu i quina als canvis socials? Un factor clau a considerar és el canvi demogràfic, que ha alterat la composició de l’alumnat i les seves necessitats.
Catalunya ha incrementat un 39% la seva població escolar entre l’any 2000 i el 2023 i ho ha fet principalment per la incorporació de població d’origen migrant, que en aquest període ha passat de suposar el 3% al 19,5% en l’educació primària i el 15,4% en la secundària segons les dades de nacionalitat. Si observem el país de naixement dels progenitors, les xifres d’alumnat d’origen estranger són superiors: actualment el 45% de la població catalana de 25 a 40 anys, pares i mares potencials de l’alumnat català, ha nascut a l’estranger.
El 52% de l’alumnat d’origen estranger pertany a famílies amb un nivell socioeconòmic baix a Catalunya
La vulnerabilitat social s’ha vist agreujada especialment per la recessió econòmica del 2008 i la pandèmia sociosanitària del 2020, que han situat en màxims les taxes de pobresa. Les llars monoparentals i les famílies amb fills són les que presenten taxes més elevades de risc de pobresa, i un terç dels infants i dels joves a Catalunya no tenen garantides les condicions bàsiques per a la seva educabilitat. La procedència també esdevé un clar factor de desigualtat. La mostra de PISA així ho constata: si l’any 2018 poc més del 30% de l’alumnat d’origen estranger pertanyia a un estatus socioeconòmic baix, ara ho fa el 52,7% (entre l’alumnat autòcton, les xifres s’han mantingut en el 13,4%).
Sense qüestionar la importància (i, en alguns casos, els avenços) dels instruments clàssics de reforma educativa com el currículum, les metodologies pedagògiques, l’avaluació, la selecció i la formació del professorat, les lògiques d’organització escolar o les beques educatives, cal reconèixer els límits d’aquests factors com a úniques dimensions que expliquen els mals educatius. Bona part del desencant educatiu col·lectiu es deriva de la dificultat de visualitzar solucions escolars clàssiques d’uns reptes educatius cada cop més complexos: la pobresa i la desigualtat creixents, els canvis socials i familiars accelerats, l’increment de la diversitat a l’aula, la irrupció de la intel·ligència artificial i la gestió dels dispositius mòbils, les noves dinàmiques socials i relacionals, els reptes de l’escola inclusiva, entre d’altres.
La millora dels resultats del conjunt del sistema educatiu depèn ineludiblement de millorar les condicions d’aprenentatge de l’alumnat en situació de vulnerabilitat i d’aquell amb necessitats educatives. Aquesta és una qüestió de justícia social, però també d’eficàcia, atès que és l’alumnat que té més marge de millora. El model parcel·lat de reforma i política educativa ha quedat obsolet en l’escenari actual.
Un sistema educatiu inclusiu i no segregat esdevé, doncs, un requisit irrenunciable de mínims, però cal anar més enllà. L’aprenentatge requereix condicions de vida dignes que no submergeixin els infants en la precarietat, suport emocional per respondre a l’aïllament i als problemes de salut mental, referents adults que eduquin en sentit ampli, atenent no al que cal aprendre sinó al que l’infant necessita aprendre per construir un projecte de vida, treball territorial en xarxa per respondre als riscos d’absentisme, d’abandonament i d’exclusió i més coordinació entre escoles, serveis socials i salut pública. La tasca és immensa, però la realitat a la qual ha de respondre ja és aquí, i no podem esperar.
* Sheila González és investigadora en desigualtats socials i educatives, professora del Departament de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Xavier Bonal és sociòleg de l’educació, catedràtic al Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
